No és que vulgui que us agafi una febrada però, si us passa, recomano que tingueu a prop El meu cor despullat de Charles Baudelaire, un llibre que va bé per llegir mentre delires. Quan el poeta diu que l’absurd és la gràcia de les persones cansades em descrivia a mi quan estic malalta. Com que tendeixo a forçar la maquinària, les meves caigudes són desoladores. No sóc una malalta gaire fàcil. 

A la mínima que el cos no respon a les ordres del cervell em salten tots els ploms. M’arrossego sospirant per casa convençuda que moriré d’unes angines o ploro d’impotència quan intento fer alguna cosa i no puc. “Quan un home ha de fer llit – diu Baudelaire – quasi tots els seus amics tenen un desig secret de veure’l morir; els uns, per constatar que tenia menys salut que ells; els altres, amb l’esperança desinteressada d’estudiar una agonia”. 

‘El meu cor despullat’ són els apunts que Baudelaire va escriure per arribar algun dia a publicar-ho en forma de llibre. Segons Allan Poe, si algú aconseguia escriure una obra que es digués El meu cor despullat i mantenir la promesa del seu títol, revolucionaria el pensament, l’opinió i els sentiments humans. Baudelaire no aconsegueix fer-lo, però a les notes que li serveixen de punt de partida deixa escrita la desesperació d’aquest fracàs. 

Si el llibre està bé per llegir en un estat de consciència alterat – és una figura retòrica, llegiu-lo sense febre – és perquè s’hi veu molt bé l’ambivalència angoixada entre els dos pols d’atracció del poeta: la feina i el plaer. “Cada minut som esclafats per la idea i la sensació del temps. I només hi ha dos mitjans per fugir d’aquest malson, per oblidar-lo: el Plaer i el Treball. El Plaer ens utilitza. El Treball ens fortifica. Triem”. 

En realitat és una dialèctica entre el present i el futur. Baudelaire tendeix a viure en el present a través del plaer que el xucla i el consumeix i impedeix que acabi cap projecte. El poeta sap que “el veritable heroi es diverteix sol”, i que només necessita viure en la immediatesa per sentir-se bé. Per plaer baudelairià entenem l’admiració per l’espectacle de la vida – saber llegir tots els matisos d’una atmosfera o deixar-se endur per la nit, encara que sapiguem que “després d’una disbauxa sempre ens sentim més sols, més abandonats”. 

Però enganxar-se al present vol dir desatendre el futur, i per això Baudelaire veu l’home lligat al plaer com un individu que va rodant baixada avall i que, volent agafar-se als arbusts, els arrenca i se’ls emporta en la seva caiguda. ‘El meu cor despullat’ és un llibre sobre l’abisme, sobre com un present viscut intensament, si no el controles, et porta al caire d’un buit sense futur. 

Contra l’antídot del plaer, hi ha la retòrica del treball. Baudelaire es consola pensant que podrà complir les expectatives llançant-se a la feina de la mateixa manera que es dedica al plaer: sense filtre ni aturador. “Com més es vol, millor es vol. Com més es treballa, millor es treballa, i més es vol treballar. Com més es produeix, més fecund s’esdevé”. 

Baudelaire oscil·la entre aquests contraris per saltar-se la distància immensa que hi havia entre ell i el seu món. És com si estigués treballant a cegues per fer-se un espai propi. D’aquest gest neix la retòrica de l’individu contra el món tan pròpia de la seva època. Aquestes notes, íntimes i personals, són les d’un artista que sembla que visqui aïllat del seu entorn. Per això són gairebé delirants, perquè es plantegen com a aforismes eteris, per damunt de la realitat. És la manera que troba Baudelaire de fer honor al títol del llibre, encara que no el pogués acabar.