Un aire anglès. Miquel Berga. Edicions del Periscopi

Fa uns quants anys, en alguns viatges que vaig fer amb les joventuts del partit liberal europeu, els qui més m’interessaven d’aquella colla d’aspirants a polítics encantats d’haver-se conegut eren els britànics. Eren pocs i quedaven bastant descol·locats. La organització està plena de radicals llibertaris i als anglesos els costava explicar per què buscaven una cosa diferent del conservadorisme dels tories sense caure en el socialisme dels laboristes. Ja es veia que allà les seves dinàmiques quedaven desencaixades de les de la resta del continent.

És un dels pocs moments en que he vist un anglès desplaçat, insegur del seu lloc al món. Allà no els servien els seus recursos per estar en societat perquè l’entorn no els acceptava la tradició. M’agradava molt veure’ls de nit. L’alcohol els desfeia de la faceta victoriana i els podies travessar perquè fossin sincers. Com que sempre he tingut inclinació pels anglesos, m’agradava veure el funcionament del mecanisme que fan servir per combinar les seves dues cares. Hi ha tota una tradició literària que explica aquesta dualitat britànica entre l’exterior impecable i l’interior torturat – un dels últims exemples és la minisèrie Patrick Melrose, que explica molt bé aquest dualisme.

Els anglòfils de casa nostra també m’acostumen a caure bé. D’entre totes les fílies que pots tenir, la de la cultura anglesa et dona erudició sense pedanteria i sofisticació sense cursileria

Els anglòfils de casa nostra també m’acostumen a caure bé. D’entre totes les fílies que pots tenir, la de la cultura anglesa et dona erudició sense pedanteria i sofisticació sense cursileria. Potser per això m’he llegit d’una tirada el recull d’articles de Miquel Berga (Salt, 1952) que acaba de publicar edicions del Periscopi. El llibre es titula Un aire anglès, perquè l’autor sempre ha tingut debilitat per la cultura anglesa i tots els articles es mouen al voltant dels seus temes. Berga explica com va arribar a Londres l’any 72, sense feina ni plans concrets, i queda enganxat als aires moderns i revolucionaris de la ciutat. El seu acostament a la cultura anglesa es feia per contrast amb la simplicitat del món d’aquí.

Berga escriu – ho diu explícitament – amb l’ànim de no emprenyar, de no indignar-se i de no pontificar. L’anglofília per a l’autor és el joc net, el rebuig a les afirmacions solemnes per no anar de sobrat pel món i la ironia. En forma d’enciclopèdia, l’autor recull els articles per temes, i hi surten tots els emblemes del món anglosaxó. Berga és professor de literatura anglesa, i fa desfilar pel llibre grans cites de tots els clàssics: Wilde, Austen, Chesterton, Swift, Orwell, Shelley, Churchill, Conan Doyle, Wells, Waugh, Shakespeare.

La fixació en una altra cultura, en aquest cas un món tan interessant com l’anglès, dona molt de marge per evadir-se i escriure sense embrutar-se, explicant un univers que queda lluny

La fixació en una altra cultura, en aquest cas un món tan interessant com l’anglès, dona molt de marge per evadir-se i escriure sense embrutar-se, explicant un univers que queda lluny. Per això els articles del llibre surten refinats i enginyosos i, alhora, alguns tenen fons descafeïnat, com si fossin escrits des d’una atalaia. Els autors que Berga cita al llibre van fer un esforç precisament per implicar-se en el seu món, per despuntar en una cultura densa i potent sense que se’ls mengés el pes del propi simbolisme. Els anglesos són genuïns perquè s’adapten a l’exterior però ho fan sense renunciar a l’interior. En canvi, quan un català s’emmiralla en l’exterior sovint ho fa a còpia de desdibuixar el lloc d’on ve. 

Els articles de Miquel Berga expliquen coses interessants i l’autor escriu molt bé, però pel to i el format aquest llibre podria ser atemporal. Si ens diguessin que es va publicar fa dues dècades ens ho creuríem. Berga escriu al suplement dominical del Punt Avui, des dels anys 90. Llegint els seus articles s’entén molt bé l’impacte que devia causar l’arribada de Salvador Sostres al diari a principis dels 2000, i per què va xocar tan la seva concepció del que vol dir escriure i la seva manera d’estar al món.