El llibre de Marina Garcés Mascareñas (Barcelona, 1973), Ciutat Princesa, un assaig a mig camí de la història dels moviments socials de Barcelona els darrers 20 anys i la pròpia autobiografia de l'autora, ha estat un dels llibres de no ficció més destacats de l'any 2018. Hem parlat amb la filòsofa i professora universitària del seu llibre en una entrevista que publiquem aprofitant la seva participació a la Biennal de Pensament 'Ciutat Oberta' de Barcelona.

MarinaGarces02

Ciutat princesa és un relat en primera persona, un assaig autobiogràfic, unes memòries polítiques, un text de no ficció sobre una experiència tant personal com col·lectiva, on el protagonista és un nosaltres, malgrat que la teva experiència personal hi és molt present, per parlar d'una generació o d'un grup que fins ara no ha tingut que l'escrivís...

Es tracta de fer memòria viva i, per tant, vinculada a un present, no per col·leccionar o estirar el passat sinó pensar-nos des d'allò viscut. Aquesta tensió entre el jo i el nosaltres, entre la vivència personal i els relats col·lectius, necessitava que es trobés en l'escriptura. Sovint, quan parlem en plural fem teoria -política, social, filosofia...- i quan parlem en singular només parlem de l'experiència privada, com si només poguéssim viure vida privada i pensar vida pública.

Com si la vida privada no fos col·lectiva!

Aquí el que faig és explorar la relació entre el jo i el nosaltres i aquesta vella consigna que el que tot el que és personal és polític i a l'inrevés. Aquesta era el repte a l'hora de posar-me a escriure això que el principi no tenia clar que pogués acabar sent un llibre, perquè no sabia si seria capaç de construir aquesta veu. Han estat tres anys de feina per trobar aquesta veu i donar forma al que finalment ha estat aquest llibre.

Suposo que a més calia trobar el fil roig que unís totes aquestes experiències...

A partir d'aquesta nova conjuntura -crisi post 2008, noves polititzacions després del 15-M, nova política i procés-, hi ha una sensació de novetat i, alhora, de reacció permanent a una actualitat desbocada que feia temps que tenia necessitat d'explicar-me i explicar-nos on som, sense tancar el sentit d'on som. La pregunta que em fas jo també me la feia: aquesta necessitat, quin sentit pren, de quina manera vull retrobar aquesta experiència viscuda i compartida? I la resposta la vaig trobar fent-me la pregunta més simple, que està al principi del llibre: què hem après? I no tant que hem aconseguit, que per mi és la trampa de la política com si haguéssim de fer balanços de resultats comptables on o bé fas una llista de derrotes i caus en la depressió o en fas una de victòries i caus en l'autoengany. El que hem après em va donar el fil des d'on per mi tenia sentit explicar totes aquestes experiències.

Quan en aquesta conjuntura de crisi, de final de la Transició, de procés independentista, de noves polititzacions, emergeix una veu com la teva, una figura pública en el debat, és interessant poder dir no som uns que hem aprofitat l'escletxa, sinó que fa molts anys que estem picant pedra i aprenent coses...

Això és fonamental. De fet, i dit en plural, va anar passant que, de sobte, en un país immobilitzat generacionalment parlant -en el pla acadèmic, polític, comunicatiu una sola generació havia ocupat totes les estructures públiques i privades del país que es fa en la transició- per relleu generacional obvi i també pels canvis polítics que s'estan produint comencem a aparèixer tota una sèrie de gent que, en general passem dels quaranta i ens tracten de joves... I és curiós perquè la mateixa gent que ens tracta de joves a la nostra edat era establishment! Som joves per què nivell de visibilitat pública, de responsabilitat i de repercussió no hi hem sigut. Perquè a l'acadèmia, ni a la política, ni a la cultura ni al debat intel·lectual no hem existit. Som joves perquè oficialment no hem existit, però, què hem fet mentrestant?

Som joves per què nivell de visibilitat pública, de responsabilitat i de repercussió no hi hem sigut. Ni l'acadèmia, ni a la política, ni a la cultura ni al debat intel·lectual no hem existit

I de quina manera hi respons?

Al llibre queda clar que són vint anys d'experimentació, de creació de llenguatges, de pràctiques molt important en termes col·lectius però que per la societat no han existit. O han estat als marges, a la vida alternativa, la contracultura o els antisistema... I sempre des de la marginalitat o la discontinuïtat. S'han teixit altres trames de món, de societat, de maneres de fer, que jo crec que tenen la capacitat de donar resposta als reptes que tenim sobre la taula.

Al llibre expliques els seus orígens o, com tu en dius, la teva geografia: ets una noia de l'Eixampla que va a l'escola al mateix barri, filla d'una classe il·lustrada i catalanista, neta del poeta, Tomàs Garcés, amb uns avis que han viscut la guerra.... En quin moment descobreixes que aquest esquema familiar no és ni tota la Barcelona, ni tota la Catalunya possible?

Per cert pudor i perquè no volia que fossin unes memòries privades vaig dubtar molt d'escriure o no aquest capítol sobre les meves geografies, però vaig trobar important explicar-ho perquè d'alguna manera t'afecta. De quines ciutats està feta la ciutat i de quina manera arribem al món.

Vivies en una bombolla?

Era un món molt ferit, però molt confortable alhora.

Escrius: "els avis van veure morir el seu món, però el van guardar dins seu"...

La generació de la guerra, ha viscut abans i sap què ha perdut. I els meus avis eren d'aquests, havien anat a l'exili, havien tornat..., però portaven un esperit de lluita, fins i tot derrotada, que no tenia la generació dels pares, que és la de la postguerra més profunda, que ha crescut en la por, en els silencis, i en la pitjor derrota. El món que gira al voltant de la burgesia il·lustrada, professional liberal sense gran benestar econòmic, austera, decent, es refugia en el confort cultural i invisibilitza tota una sèrie d'altres conflictes i fractures socials que no caben al seu món: les qüestions de classe, de dreta o esquerra, que queden superades o incloses en un antifranquisme catalanista, el tema del 36 i la revolució...

La generació de la de guerra, ha viscut abans i sap què ha perdut. I meus els avis eren d'aquests, havien anat a l'exili, havien tornat..., però portaven un esperit de lluita, fins i tot derrotada, que no tenia la generació dels pares

De fet, en el cas del teu avi Carles Eugeni Mascareñas aquesta vivència és molt traumàtica, el porta a exiliar-se

El meu avi Mascareñas, que no l'he conegut, és un cas paradoxal d'un catalanisme conservador, més o menys entorn de Francesc Cambó, que, a diferència d'aquest i molts de la seva classe, no accepta el franquisme ni capitula i que queda penjat en una Europa que tampoc l'acull. Quan sentia les esperances posades en Europa amb el procés, des de l'experiència íntima dels meus avis, pensava que quan hi ha un conflicte pensar que Europa et salvarà és una mica ingenu...

...

Com deia, totes aquestes contradiccions no es tractaven, perquè l'enemic que hi havia al davant era tan immens, amb la repressió política i cultural que exercia, però de mica en mica has d'anar entenent que totes aquestes altres ciutats que des d'allà, no es negaven, però no es veien, no formaven part del que permetien estar junts. I que, com que penso que la por és molt dominant, allò era una esfera de confort que permetia conjurar la por contínuament als altres amb els que d'alguna manera no hi ha només una guerra, sinó moltes.

El teu moment iniciàtic són els fets del Cinema Princesa, el 28 d'octubre de 1996...

Jo havia acabat la Universitat aquell any, els anys d'estudi van ser molt neutres políticament parlant, però ja havia sortit de l'Eixample per anar a la Facultat de Filosofia, que llavors estava als descampats de darrere el Camp Nou, on arribava gent de molts orígens diferents, que feia una bonica sensació d'Universitat pública, al voltant d'una cosa tan estranya com estudiar Filosofia. Ara està una mica més de moda, però llavors vivíem com en un limbo estrany, un marge total de la ciutat, fins i tot geogràfic, amb molt de temps i tinc la sensació de compartir-lo amb tot de gent que havíem pres una decisió en fuga respecte d'una ciutat que s'estava configurant, entorn dels Jocs Olímpics, d'èxit i de projecció al món.

Quina importància va tenir aquella facultat de Filosofia?

Penso que la facultat de Filosofia va ser caldo de cultiu d'una pre politització. Gràcies a aquest fet d'estar junts fent una cosa que no tocava, com era estudiar filosofia, que ens va donar una base tot i que no formàvem part del moviment estudiantil organitzat, en el moment en què es va despertar una nova irrupció de gent al carrer, de protestes, de pràctiques de lluita, de nous col·lectius -i el Cinema Princesa és això- hi vam arribar còmplices.

Penso que la facultat de Filosofia va ser caldo de cultiu d'una pre politització. Tot i que no formàvem part del moviment estudiantil organitzat, al Cinema Princesa hi vam arribar còmplices

Hi havia un teixit previ...

Un teixit previ que venia d'haver sortit junts d'aquesta màquina ja molt competitiva, molt individualista, molt neoliberal, en què s'estava convertint la ciutat. Ens n'havíem anat de la centralitat política, cultural, pública, i vam entrar, altra vegada, per les esquerdes de la ciutat.

Amb els fets del Princesa, que tu descrius com un segon naixement, es crea, segons dius, un nosaltres sense nom...

La qüestió del "nosaltres" és un altre fil conductor del llibre, que ja havia sortit als meus llibres de filosofia. Com aprendre a dir nosaltres, posar el jo en plural, sense recórrer al nosaltres ja instituït, imposat per la història, la identitat, etc. És a dir, el nosaltres refugi o trinxera. Per mi els moments d'innovació política més important són aquells en què les categories esclaten, es desencaixen, i passen coses que ens obliguen a redefinir els contorns, els sentits i els propòsits d'aquest nosaltres, que podem dir sense un adjectiu tancat o definit. Les paraules o els llenguatges han d'inventar alguna cosa a l'alçada d'aquest nosaltres sense nom, format per tots els noms, perquè no vol dir diluït o esborrat, sinó que acull les singularitats sense la mateixa marca, logo o color.

Una altra cosa que travessa el llibre és el que tu en dius posar el cos, ser-hi...

Aquesta corporalitat és fruït d'una expressió que dèiem llavors, després han vingut teories de certes filosofies sobre el cos i la corporalitat, però per nosaltres era literal. Ser-hi volia dir posar el cos, posar la cara. És a dir, no només queixar-se que el món és injust sinó que m'implico amb d'altres per intervenir al barri, per obrir un centre social...

Ser-hi volia dir posar el cos, posar la cara. És a dir, no només queixar-se que el món és injust sinó que m'implico amb d'altres per intervenir al barri, per obrir un centre social

Seria el contrari de la teorització?

I que va més enllà de la idea molt restrictiva per mi de "teoria-pràctica", que és una manera molt clàssica, molt binària i molt estèril de veure la relació entre teoria i acció. Posar el cos és més aquesta relació entre el fer i el pensar que es transformen l'un a l'altre en la mesura que s'experimenten junts.

També expliques que obrir una porta tancada amb radial és una experiència en carn pròpia de la il·legalitat. Ara que la llei és una espasa que tenim a sobre, i en què la repressió -de la qual també parles- és tan viva, m'imagino que allò no només era obrir físicament una porta...

La sort és que durant un temps vam poder fer certa experiència joiosa de la il·legalitat i la majoria de nosaltres no vam patir experiències repressives del nivell que estem vivint en aquests moments per raons molt diverses. Em pregunto fins a quin punt no hi havia una ingenuïtat, inexperiència i un passat recent de certa tranquil·litat juridicopolítica que els nostres pares no tenien. Una pau relativa feta de moltes invisibilitats, perquè al País Basc passaven altre tipus de coses i el postfranquisme té les seves víctimes. Però, en principi, vivíem en un món on la dissidència tenia el seu espai i, fins i tot, el seu punt. Ara bé, una cosa era la dissidència intel·lectual i una altra començar a posar el cos. Tocar la ciutat que estava entrant en un procés especulatiu i tractar de desplaçar els seus límits físics i legals, donant ús públic a espais no aprofitats i reapropiant-se de la ciutat, de seguida topa amb la llei, i la més santa de totes: la propietat privada. Això va ser fonamental per situar tot un tipus d'aprenentatge que sense transgredir aquest llindar haurien quedat com a meres mostres d'inconformisme.

D'alguna manera visualitzàveu el conflicte en una ciutat on tothom semblava un èxit i s'està produint una mena d'auto enamorament, sota un paraigua molt interessant que esmentes que és el consens...

És l'esquerda a l'aparador d'aquesta ciutat construïda per mostrar-se lluminosa, atractiva i desitjable, i és l'esquerda corresponent a l'espai tancat dels consensos polítics que donaven per dat i beneït tot el que es podia entendre com a espai de politització.

Tens una frase sobre el consens i la censura, justament...

Va ser la primera frase que vaig dir després de molt de temps callada a les assemblees! Havíem de preparar una pancarta per una acció d'allò més innocent a la Plaça Catalunya, i vaig proposar que poséssim "El consens és la censura quan tot es pot dir". Són aquestes frases evidents però molt paradoxal.

Havíem de preparar una pancarta per una acció d'allò més innocent a la Plaça Catalunya, i vaig proposar que poséssim "El consens és la censura quan tot es pot dir"

Hem assumit que amb la llibertat d'expressió es pot dir tot, però quan el sistema ho assumeix tot, ho digereix tot i situa cadascú al seu lloc, acaba sent una trampa...

Tot es pot dir mentre circuli en l'àmbit dels consensos no dits, perquè és allò que pressuposa la lliure circulació de les diferències, quan en realitat el ventall ja està creat. Jo llavors treballava en la meva tesi doctoral, que vaig començar el mateix any del Cinema Princesa i que vaig fer en paral·lel a tot aquest procés, sobre el que jo en deia "les presons del possible", que de fet és el títol del meu primer llibre, i que és aquesta mateixa idea del consens des d'un punt de vista més ontològic: com podem relacionar-nos amb un món on tot és possible, menys canviar-lo?

Ara quan parlaves de la teva tesi, al teu llibre expliques que aquesta va ser paral·lela a la teva experiència en el món okupa, no vivint directament en una casa okupada, però sí treballant-hi, participant de molts projectes, etc.

La meva experiència en això que en dèiem obrir espais de vida va ser molt de construir confiances i vincles entorn del que per mi va ser, a banda de la primera transgressió d'obrir una porta tancada, compartir sabers. Un fet que em feia pensar, si tothom sap fer tantes coses, com és que anem pel món tan sols, tan individualitzats? Si quan establim el mínim de coordenades per fer-nos càrrec d'un espai en sabem molt i ho sabem fer amb el mínim de diners, amb un capacitat que els qui hem estat dins el moviment ens ha quedat per sempre. Per exemple, la pel·lícula El taxista ful la vam fer amb dos duros, però amb molts recursos!

La meva experiència al moviment okupa em feia pensar, si tothom sap fer tantes coses, com és que anem pel món tan sols, tan individualitzats? 

Com era la tensió entre participar de vida col·lectiva i fer una cosa tan individual com la tesi doctoral?

Jo vaig compartir l'experiència més pública de l'okupació, com a gest de revolta i denúncia vinculada a l'etapa més activa dels centres socials, on fèiem xerrades, debats, tallers, però no vaig fer el pas d'anar a viure okupant, i això té molt a veure amb la necessitat i el temps d'estudi i la soledat. També hi ha un jo que parla sol i acompanyat, perquè el grup fussió no el suporto. El grup compacte que fusiona totes les dimensions de la vida ni el suporto personalment ni crec que sigui interessant políticament. Només els que aprenen a estar veritablement sols aprenen a estar acompanyats.

Al llibre hi ha molt d'afecte, amb la família, amb els companys, amb els amics, amb la parella, els fills...

L'altre dia algú em deia que és un gran llibre d'amor. I de fet, una de les necessitats que tenia era un agraïment profund amorós, és a dir, de poder fer un balanç de mitja vida i agrair-nos l'estima, els aprenentatges, la vida compartida, tant íntima com pública, perquè per poc que ens descuidem no ens ho haurem dit.

Hi ha referències a la teva mare, a la teva àvia, dones molt importants...

També aquesta dimensió de no separar família i amistats, feina, etc., que és una separació molt artificial, molt liberal, molt masculina -l'home creix en la vida pública i descansa en la privada. Primer pensava que potser parlar de la mare o de l'àvia era estrany, però des d'on jo intento pensar és tan íntim i polític l'amistat pública com la vida familiar, per exemple, i el continu dels afectes d'on extraiem els aprenentatges de la vida no estan separats.

L'experiència de la maternitat és molt important, m'imagino...

La maternitat et posa en aquest continu de figures femenines fortes que he tingut a la meva vida -la meva àvia materna, la meva mare...- que et donen aquesta capacitat d'estar al món amb llibertat, amb força. Potser això també m'ha fet molt fàcil incorporar la maternitat no com un moment separat de la vida sinó com a part d'aquest teixit d'afectes i de vida compartida.

El grup compacte que fusiona totes les dimensions de la vida ni el suporto personalment ni crec que sigui interessant políticament. Només els que aprenen a estar veritablement sols aprenen a estar acompanyats

MarinaGarces03

Una altra de les dates assenyalades al llibre és el fracàs del Fòrum de les Cultures, com a imatge d'aquesta ciutat aparador plena de consensos i paraules buides, en el qual la vostra crítica comença a ser més forta...

La crítica ressona molt fàcilment i molt ràpidament entre una ciutadania que fins llavors estava satisfeta -i en aquest sentit la comparació amb els Jocs Olímpics és dràstica- i l'aparador es mostra com a tal, sense res més, on es mobilitzen pràctiques molt dubtoses, amb un discurs políticament molt neutralitzador i que acaba sent la paròdia del consens: vendre obvietat disfressada de bona consciència. Però mentrestant, hi ha hagut l'11S a Nova York, la Guerra d'Iraq i el moviment contra la guerra, Atocha... El 2001-2004 és un període de mobilització extraordinària. El moviment antiglobalització, que havia començat a Seattle el 1999 arriba l'any 2001 al seu punt d'inflexió, amb la mort de Carlo Giuliani, quan comença aquesta cara fosca de la globalització.

Una globalització que és un fet impossible d'aturar...

El llibre explica com la globalització, també des d'una ciutat concreta com és Barcelona, va construir un discurs hegemònic i com es va desmuntar tan ràpidament en la seva versió més tenebrosa.

El llibre explica com la globalització, també des d'una ciutat concreta com és Barcelona,va construir un discurs hegemònic i com es va desmuntar tan ràpidament en la seva versió més tenebrosa

Una de les frases que m'ha cridat l'atenció és aquest anar i venir o entrar i sortir que tu prens del cineasta Joaquim Jordà i que dius que defineix la teva vida.

Fins i tot en l'àmbit de la meva vida personal és així. Necessitava pensar per mi, i també en l'àmbit col·lectiu, com sostenir una vida compromesa quan no hi pots ser sempre. Només en el grup compacte, on ens podem comprometre perquè sempre estem junts, o en l'assemblea permanent, l'àgora perfecta, és possible comprometre's? La vida en moviment d'avui, les intermitències, les precarietats, l'anar i venir, la relació entre vida privada i vida col·lectiva, quan estem sols, quan anem a treballar a fora, cuidem una mare malalta, tenim cura dels fills o quan reposem, és descomprometre's? I jo reivindico que no, que en aquest anar i venir, aquest entrar i sortir és molt més vivible el compromís, no per intermitent, sinó perquè recull la vida en totes les seves dimensions i moments.

Al llibre també parles de prendre la paraula, de quedar-te sense paraula, de la crisi de la paraula...

És un fil conductor del llibre des de la meva iniciació al món assembleari. Ara hi ha gent que ho llegeix i no s'ho creu, perquè ara parlar en públic és pràcticament la meva condició, però ho vaig voler explicar per justícia, per totes les persones que se senten callades en entorns públics. No és evident, no és agradable, i és molt difícil realment creure't la teva veu i que tens realment alguna cosa a dir. Però travessar les crisis de paraula és molt important, perquè si no vol dir que tens un discurs fet, un ritonermello fet, un recurs construït que si no cau, funciona per ell mateix, tant al món polític, com l'acadèmic o l'activista. Jo parlo de la meva crisi de paraules inicial, quan jo venia d'un món molt de paraules, de la poesia, de l'escriptura, i de les meves successives crisis de paraules, quan funcionant dins un determinat món penses, què estem dient?

Arriba l'any 2011 en què els consensos de la Transició salten pels aires i tot això que s'havia anat criant als marges, ocupa l'espai central...

Hi ha dos moments per a mi: el 2011 fa que allò que havia crescut als marges ocupa el centre de les places -i al llibre hi ha molta geografia, també-, de les primeres planes dels diaris, dels debats i d'alguna manera, de la legitimitat. Molta gent, més enllà de l'activisme, de la militància, del món antisistema, alternatiu, fins i tot d'esquerres, acaba dient, jo també estic indignat. I aquest fet torna a crear un nosaltres fet de molts noms. Les places van ser moments de conversa permanent i també d'unes maneres de fer, amb un nivell d'autoorganització que era impressionant. I, a més, en una geografia més extensa, que no és només les ciutats del 15M, sinó totes les petites ciutats i pobles que s'hi vinculen, i en relació amb Egipte, amb Tunísia, amb Turquia, amb el Senegal, per exemple, que creaven unes aliances a explorar capaces de travessar les fronteres Nord-Sud.

Amb el 15M molta gent, més enllà de l'activisme, de la militància, del món antisistema, alternatiu, fins i tot d'esquerres, acaba dient, jo també estic indignat 

Set anys després, hi ha una sensació de desencís?

Més que desencís, estem vivint una situació de contrarevolució molt forta. Fins ara els poders contrarevolucionaris s'havien pogut camuflar en l'estadi de l'estat neoliberal, més tecnocràtic que polític, més administratiu que sobirà, més desnacionalitzat, que esperava que els estats eren mers administradors, i que fins i tot va crear un efecte de moviments molt horitzontals, molt desnacionalitzat i sectorial: a favor del medi ambient, del feminisme, contra la guerra, etc. Però, de sobte, aquests fronts de lluita que es van obrir han comportat una resposta molt forta i diferent segons el context, el lloc, l'estat, d'aquests poders. Les lectures del desencís -que també es poden fer ara que fa un any 1 d'octubre- mai són interessants, és més interessant pensar en què ens havíem enganyat en el moment d'obertura i eufòria, i reconèixer l'enemic. Què ens pensem, que els poders polítics i econòmics ens senten voler canviar coses, ocupant places, sentint-nos que som nosaltres la política, muntant referèndums, i es quedaran tan tranquils? La resposta contrarevolucionària és repressiva, però també és ideològica i fa molts anys que es preparen.

D'alguna manera, la generació, els grups, els moviments fins llavors als marges i que tu representes, arriben a les institucions. És el cas de gent dels Comuns, de la Cup, etc.

Són mons creuats, gent que s'han forjat en les mateixes experiències. El Princesa va ser un bateig per molta gent que després s'ha involucrat en projectes polítics diferents.

Les lectures del desencís -que també es poden fer ara que fa un any 1 d'octubre- mai són interessants, és més interessant pensar en què ens havíem enganyat en el moment d'obertura i eufòria 

Cal intentar-ho?

No ho menyspreo gens, sempre que no caiguem en la lectura lineal, en el sentit que un moviment arriba gràcies a la maduració a esdevenir un partit polític o una part d'aquest, que és una relació molt falsejadora d'aquesta relació, que es pot donar depenen dels moments i els contextos. És molt perversa aquesta idea, després del 15M, que deia després de la fase adolescent tocava fer política i assumir responsabilitats. Potser estàs esquivant-les si creus que només des de dins les pots assumir.

En el cas de Podemos sembla que aquest efecte ha estat molt ràpid i, fins i tot, paròdic...

Per desgràcia sembla la caricatura d'un partit que vol ser l'expressió d'un moviment tan potent com el 15M. Ni en el pitjor mal averany semblava possible que passés això. Crec molt poc en el sistema de partits com funcionen actualment. I no des d'una posició purista, sinó que tal com funcionen donen molt poc marge per a una acció política que sigui capaç d'inventar-se a ella mateixa, a donar resposta a qüestions que no siguin mera reacció dins un joc tancat.

I arribem ara fa un any, el 2017, amb l'atemptat del 17A, l'1O, la repressió de l'estat, els empresonaments...

Jo estava treballant per acabar el Ciutat Princesa i la realitat no es va aturar en cap moment. De l'atemptat del 17 d'agost fins a les eleccions del 21 de desembre, en què no podia acabar el llibre perquè estaven passant coses que redibuixaven els contorns de tot el que estic explicant pensar. I crec que incloent tot això feia justícia al nivell d'honestedat que pretén el llibre. Prenc la paraula al pregó de la Mercè, on faig referència a l'atemptat, i això té unes conseqüències sobre mi d'acusació, per part de la dreta barcelonina, d'equiparar víctimes i terroristes que és una acusació històrica que hem vist en el cas d'ETA, i que et fa pensar que la Transició que estem descosint a batzegades està molt viva... De fet, el terrorisme també és un altre dels fils i al llibre hi ha tres atemptats clau: L'11S a Nova York, l'11M a Madrid i el 17A a Barcelona.

No voldria acabar sense parlar de l'1 d'Octubre, del qual acabem de celebrar el primer aniversari. Al llibre expliques que tot i que d'adolescent la independència formava part de la teva estètica, no era el teu món pròpiament, tot i que podien haver independentistes al món okupa o antiglobalització...

No era el meu fil d'organització. És interessant veure que els anys vuitanta -que no surten explicats pròpiament, només al primer capítol- era un món molt polaritzat: o eres kumba o pijo, indepe o fatxa. Aquest era tot l'espectre possible. Quan veig com parlen els meus fills, torna a ser el mateix. En el meu cas aquesta iniciació política coincideix amb la meva adolescència, en un moment de desestatalització molt forta de la primera globalització.

Com expliques l'1 d'Octubre?

A mi la reivindicació d'un estat propi no m'interessa per res, no em sembla interessant, una altra cosa és el conflicte de sobiranies en aquesta nova reacció estatalitzadora que estem vivint. Per tant, crec que la reivindicació nacional catalana, amb tota la història heretada i tots els desitjos de futur que es puguin tenir, i aquests vint anys d'aprenentatge on la qüestió nacional o estatal per molts de nosaltres no ha estat en el centre, l'1 d'octubre es troben molt bé. Hi ha alguna cosa que desborda les reivindicacions d'una història no acomplerta dels estats i les nacions, per una altra lògica que té a veure amb el fet no és efectiu prohibir un referèndum si no ens creiem aquest estat que el vol prohibir. I quan es troben aquests dos moments crec que l'autodeterminació es posa en un altre pla i el que ve a dir és: no reconeixem cap estat que no compti amb l'autodeterminació dels seus pobles, de la seva gent o com en vulguis dir.

A mi la reivindicació d'un estat propi no m'interessa per res, no em sembla interessant, una altra cosa és el conflicte de sobiranies en aquesta nova reacció estatalitzadora que estem vivint

Continua sent vàlid aquest pòsit fundacional?

Si tornem a la pregunta inicial de què hem après, en el sentit de transformació subjectiva, personal i física de l'1 d'Octubre, és que ens permet pensar-nos des d'aquí, no només des de la singularitat de Catalunya i la seva història, sinó des de les potencialitats d'aquestes col·lectivitats que no es reconeixen només en la geografia dels estats vencedors i, per tant, tenen la possibilitat de crear-ne d'altres des de criteris de radicalitat democràtica. Per mi aquesta és la potència de l'1 d'Octubre, malgrat la reacció de l'estat.

És un dels darrers aprenentatges col·lectius que, m'imagino que no hauria de quedar només als llibres, i hauria de canviar la cultura política d'aquest país...

Tot i que no sóc optimista, en el sentit d'acumular victòries -i no sé si n'hi ha gaires en aquest llibre- sí que confio bastant en la irreversibilitat dels aprenentatges importants. Quan s'han viscut coses importants pot semblar que s'han perdut pel camí o que són com flor d'un dia, que no hem estat capaços de donar-li un resultat polític, però si hi ha hagut realment experiència, aquests aprenenatges treballen a altres nivells.

l'1 d'Octubre ens permet pensar-nos, no només des de la singularitat de Catalunya i la seva història, sinó des de les potencialitats d'aquestes col·lectivitats que no es reconeixen només en la geografia dels estats vencedors i, per tant, tenen la possibilitat de crear-ne d'altres des de criteris de radicalitat democràtica

MarinaGarces04