Zygmunt Bauman definia, amb encert, l’època actual com a temps líquids, on els canvis se succeeixin tan de pressa que resulta quasi impossible anar-los assimilant a mesura que es produeixen. Això, que és cert en general, sembla que no es produeixi —almenys, no de la mateixa manera, ni, menys encara, al mateix ritme— a casa nostra. Si alguna cosa caracteritza Catalunya, tot i que pugui semblar el contrari, és que els temps estan solidificats: que tot canvia per seguir exactament igual.

I, quan sic “tot” em refereixo, principalment, a la societat i a la política. A aquesta política que, una vegada vam optar, després de la transició, a deixar en mans dels partits polítics, esdevingué partidisme; i, el que és més greu, partidisme acomodatici. Llegint Contra la inèrcia Textos polítics (1979-1980)de Maria-Mercè Marçal, traduït per Pere Comelles —un llibre que et crema als dits un cop el tens a les mans; que et diu, amb una veu tan suggeridora com convençuda: «Llegeix-me!»— t’adones que, en aquesta terra nostra, malgrat totes les aparences, no tan sols no hi ha res de nou sota el sol, sinó que el sol sempre escalfa els mateixos —i de la mateixa manera.

És per això, que el títol escollit per aquest volum que recull textos polítics inèdits de la colossal poetessa —títol que probablement devem a Helena González, la seva editora— no pot ésser més adient: Contra la inèrcia. Una inèrcia que l’autora relacions, essencialment, amb la situació (llegiu-hi subordinació o marginació) de la dona però que caldria fer extensiva a tots els àmbits, sobretot al polític, on no ja la inèrcia, sinó l’immobilisme —exemplaritzat per la frase: «Compte, que qui es mou no surt a la fotografia!»— ho determinen tot.

Si, des de fa una bona pila d’anys, teníem claríssim que trobàvem a faltar, enormement, la bella, intensa, poderosa i irreemplaçable veu poètica de la Maria-Mercè, la publicació d’aquest volum tan oportú posa en evidència que també trobem, i hem trobat a faltar, durant molt de temps, la seva veu política. Com hem trobat a faltar, i de quina manera!, la de la seva quasi germana, Montserrat Roig, totes dues apagades massa aviat, en el seu moment de maduresa, quan més les necessitàvem.

Les necessitàvem, llavors, i les seguim necessitant, potser encara més i tot, ara. En aquests temps nostres de veus domesticades, al servei dels interessos dels partits, on tot —o gairebé tot— el que sentim o llegim ja ho hem sentit (repetir) una i mil vegades; temps de veus que segueixen totes el mateix corrent, veus indiferenciades, on al màxim que podem aspirar és a lleus, levíssims matisos —com podem admetre que en els mitjan públics o privats de comunicació no s’hi hagi sentit cap veu advocant per l’abstenció, en les eleccions del 10N?—, el seu clam contra la inèrcia no és que sigui necessari, és que és (del tot) imprescindible.

Veus diferents, independents, que no dubtin a dir el que pensen, que no parlin o no escriguin al dictat, que no se sotmetin, com anyells, a les directius habituals. Que, com la de Marçal, siguin capaces de discrepar dels seus. De fer, doncs, el que se suposa que correspon als intel·lectuals que estan més o menys lligats a un partit o a una ideologia; no pas fer el que és fàcil, criticar els altres, sinó el que no ho és gens: criticar el teu partit, provar de netejar casa teva abans de sortir per la porta. O el que és el mateix, assegurar-te que els teus fan el que prediquen i no es limiten a fer-ho veure: “mentiríem si diguéssim que el partit ha assumit a la pràctica tot allò que si va assumint en la teoria”.

Un cop has picat la cresta als de casa —i només si ho has fet— estàs legitimat per picar la dels altres. Picades de cresta que, tot i haver estat escrites els anys 1979 i el 198o, i per a una revista “política i en gallec”, Nosa Terra, són, quasi mig segle després, tan o més actuals que llavors. Per expressar-ho en paraules de David Fernàndez, responsable del pròleg: “Ens direm: això està escrit fa quaranta anys, ahir nit o aquesta mateixa matinada?”. 

Quan ens parla, al primer article —publicat, tinguem-ho present, el 20 de setembre del 1979— de “la repressió dels actes independentistes”, ens explica que “el Govern Civil i la policia [...] [van] actuar amb el màxim de rigor per aïllar l’esquerra d’alliberament nacional i frenar-ne l’avenç”, hi afegeix “I això amb el consentiment dissimulat, o si més no amb l’actuació ambigua, de les forces de l’esquerra parlamentària”, i acaba dient que “Mentrestant, els patriotes de 1979, igual que els de 1714, són reprimits a les presons” , com no hem de pensar que s’està referint al que ha succeït a Catalunya des del 14 d’octubre ençà?

O quan diu, en el següent article, que “han canviat molt poques coses en la política de Madrid, i que tot el que hagi de canviar caldrà arrancar-li a còpia de mobilitzacions populars”, que no podem creure —segurament, afegint-hi, allí on escriu “en la política de Madrid”, per deixar-ho tot més clar: “i del Govern i del Parlament”—, que fa costat a tanta i tanta gent, amb l’esperançadora joventut al capdavant, que ha sortit al carrer per protestar contra la totalitària i indignant sentència del procés?

I, quan indica que Nacionalistes d’Esquerra sorgeix de la necessitat “de construir un moviment «que lluiti contra la doble opressió que pateixen els treballadors i les classes populars de Catalunya dins del marc dels Països Catalans»”, no ens fa la impressió que està dient a En Comú Podem que, en moments de fustigament estatal i d’enderrocament dels pilars democràtics, pretendre practicar l’equidistància, voler separar alliberament social i nacional és fer el joc a l’opressor?

O, per acabar, quan diagnostica que “Esquerra Republicana [...] és un element important per canalitzar els vots d’«esquerres» i evitar així la consolidació d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional”, si substituïm “d’«esquerres»” per “independentistes”, i “d’un espai totalment socialista d’alliberament nacional”, per “la República catalana”, no podem creure que ens està advertint que la política actual d’ERC —ampliar la base i donar suport a Pedro Sánchez— no és més que una (nova) demostració que, entre país i partit, escullen partit; que entre el seu objectiu de sempre (superar l’antiga Convergència) i el de la majoria de la població independentista (convertir Catalunya en un estat independent), opten pel primer?

En definitiva, si creieu que tan al món sencer com, sobretot, a Catalunya, la lluita contra la inèrcia, contra el conformisme i contra les veus uniformes i uniformadores és més imprescindibles que mai, que les veus crítiques i divergents són, ara per ara, absolutament essencials, si esteu tips i ben tips de sentir sempre el mateix i de la mateixa, idèntica, manera, correu a la vostra Llibreria de Guàrdia i demaneu que us reservin un exemplar de Contra la inèrcia.

Quan el llegiu, començareu a veure-ho tot amb uns altres ulls. I, el que és (molt) més important: amb els vostres propis ulls. Prendreu consciència que un país només pot ésser veritablement lliure sí, i només sí, (totes) les veus no tan sols són lliures sinó plurals i, per damunt de tot, si es deixen sentir —en realitat, si ens les deixen sentir.