Cal dir d’entrada que no semblava imprescindible una nova antologia de Joan Margarit. En sabíem mitja dotzena i, de fet, qui en vulgui conèixer l’obra té a l’abast les gairebé mil pàgines de Tots els poemes (1975-2017) en edició de butxaca justament a la col·lecció La Butxaca que, tot i que no es pot dur a la butxaca, sí que es pot comprar sense haver-se-la de rascar: només costa 16’95€. No es troben en català tants poemes bons per tan pocs calés.

Sense el dolor no hauríem estimat. Antologia personal, en canvi, és una mica més car i només té 180 pàgines amb 113 poemes. La correlació, doncs, no és tan bona, però la densitat, superior. Afegim-hi la tapa dura i el bon gust enganyós de la portada, perquè l’única afinitat de les boniques roses feréstegues amb la poesia d’en Margarit cal buscar-la en les punxes, sempre amagades rere les fulles i els pètals, sempre a punt d’esgarrinxar. Com l’urpa de enveja a l’aguait darrere la flor de l’admiració que li professen tants lletraferits.

Però a un llibre que és una molt alta concentració de Margarit, cal demanar-li un valor afegit, enllà d’interessar a qui s’acosta per primer cop a l’obra del poeta català més conegut, més llegit, més venut i més premiat. Perquè quan algú com ell, tossut, exigent i perfeccionista, posseïdor d’una obra de gruix excepcional i que continua creixent, decideix triar els que en aquest moment creu els seus millors poemes −ho explica en l’epíleg− i en fa una antologia tan ajustada, és que hi posa aquells que li semblen essencials, potser també aquells pels quals li agradaria ser reconegut o recordat. “Aquest sóc jo i aquí ho teniu”, ve a dir. Perquè els textos que agrupa sota un títol familiarment sentenciós vénen a ser el registre intens i contundent de la veu de Margarit, sovint reconeixedor amb un sol vers i que adoren els seus fidels lectors, molts dels quals hi troben no només una veu comprensible i propera, sinó una identificació i una emoció com no passava des de Martí i Pol, encara que ell no només no parla en nom del poble, ni s’hi adreça, sinó que més aviat eludeix els temes de la llengua i la pàtria, potser perquè, prodigiosament, en té dues de cada, cosa que ens demostra amb la curiosa escriptura simultània dels seus poemes en dues llengües, i amb la coincident edició dels seus llibres, com si això fos la cosa més normal del món.

Potser una explicació plausible de la seva popularitat és que, a part de la qualitat indiscutible, en la seva poesia hi ha un tret fonamental que no enganya, a diferència del que solen dir els cànons del jo poètic, i és que mai no tens cap dubte que la veu del poema i la del seu protagonista són la mateixa. Les afirmacions contundents que hi trobem ja des del primer vers ens guien pel camí que l’autor va decidir emprendre a partir del moment en què va estar segur d’haver trobat la seva veu i que ara, en els poemes revisats, rebla més encara. Les coses que li van passar i ens ha contat s’han tornat més clares o més ineluctables; han desaparegut l’ambigüitat i el dubte amb què acostuma a estar tenyida la realitat, i l’expressió és tan ajustada, a vegades fins i tot tan eixuta, que no queda marge per a la interpretació, i tot plegat amb l’eina d’uns decasíl·labs  clavats als quals només retrauria alguns aspres encavalcaments sense els quals lliscaria amb més naturalitat el poema. 

La seva aclaparadora contundència expressiva ens convenç que allò que hi llegim va ser tal com diu el poeta i, en una mena de crònica concentrada que no deixa de ser lírica tot i estar amarada sempre d’un realisme terrible, la poètica d’en Margarit desgrana  visions, salts enrere reiterats i estampes desoladores que arriben a fer feredat per una versemblança que inocula en el lector la certesa que allà hi ha una veritat, que és sens dubte la del poeta, però que pot ser compartida perquè es tracta d’anti-ficció pura, d’una poètica sempre encaixada entre els marges ineluctables del dolor i l’amor. Un dels seus editors va dir encertadament que tot el que li ha passat a ell sembla que t’hagués passat a tu, però també va afirmar, segur que amb la millor de les intencions, que la poesia de Margarit era senzilla, perquè ell lligava una cosa amb l’altra. Doncs potser no: podríem estar d’acord que ho sembla, de senzilla, perquè arribar al despullament a base de destil·lació, no només deixant de banda allò que és sobrer sinó evitant un vocabulari allunyat de la parla quotidiana i sense complicacions estilístiques, sí que és una manera efectiva de facilitar al lector l’accés al poema. Però, es clar, tot això demana tenacitat i ofici, una reelaboració continuada de l’obra que no s’aconsegueix només amb la comprensible intenció d’arribar als lectors. Aquesta aparent, falsa senzillesa del seu corpus poètic consisteix en una espessa i elaborada teranyina que envolta i enrampa els lectors que s’hi troben, i els produeix una identificació que esdevé el correlat de la seva experiència: hi troben un alter ego que narra amb passió i cruesa, amb emoció destil·lada, amb brusquedat i harmonia, amb efectista autenticitat literària, experiències que no són ben bé de les seves vides, però ho podien haver estat.

Margarit, ho diu ell mateix, és un explicador de “les coses com són, mudes i soles, sentint la seva duresa existencial” i amb un sentiment “rude” que el porta a defugir l’embelliment, a ser descarnat, a furgar en la nafra. En un dels seus poemes més celebrats arriba a escriure una divisa a la qual cal dir que és fidel: “...un bon poema,/per bell que sigui, ha de ser cruel.” Es mou doncs en un terreny on, tornant sempre als mateixos indrets i episodis, busca cada vegada més l’essencial sense floritures i, amb veu inconfusible, interpel·la de dret el lector, gairebé que el burxa, com si la fatalitat de què ell a vegades sembla haver estat víctima no pogués ser eludida per l’oient. Una veu esquerpa i del tot individual, sense gaires mestres ni deixebles, que a partir d’un sentiment autèntic, mitjançant curtes seqüències de versos que, més que fluir, metrallen, i que en aquesta antologia de poemes reelaborats, sotragueja el lector. Margarit no va amb segones, no envernissa els fets, no deixa caps per lligar, tampoc no sembla tenir dubtes sobre allò que diu (i això a vegades li dona un excessiu to d’oracle). Tampoc no sol escriure versos entesos com a vehicle o pausa entre un pic i un altre: aquí no hi ha subordinades, no hi ha farciment ni respir. I així la força del cabal del poema, més semblant a un torrent que a un riu, sense meandres, creix amb ràpids de paraules i es fa imparable a mesura que s’acosta a la sorra on ell sovint procura que et neguis.

Margarit, catedràtic d’arquitectura versat en música i pintura, home de grans lectures universals, però −a parer meu− al marge i potser reticent a la tradició poètica catalana, és, pel que fa a les influències i la manera d’elaborar la seva obra, un poeta més aviat d’adscripció anglosaxona i, com a tal, partidari del que anomenaríem “poemes escollits” enfront de la “poesia completa”  (que en el seu cas ja és una poesia garbellada). I amb aquesta antologia fa una passa en aquesta direcció, perquè som davant d’uns Collected Poems dels seus Collected Poems. No és la britànica una referència menor, perquè  ressona en la seva obra la profunda veu de Thomas Hardy, sempre emotiu i impúdic parlant de malaurances, tràgic i a la vegada sentimental en el fons i molt curós amb la forma, en equilibri entre els romàntics i la modernitat; i també hi plana, afegiria, a mesura que Margarit ha anat depurant la veu, la mordacitat de Larkin, sempre disposat a parlar de la fatalitat i la desgràcia, però amb una ironia i un distanciament que Margarit deixa de banda.

En qualsevol cas, amb aquest compacte de paper queda encara més clar que el poeta de Sant Just és un autor de consistència granítica, cada poema un carreu encaixat no per complaure, sinó per fer més sòlid el mur, un poeta de pedra picada quotidiana que escriu sense amabilitat però amb tendresa, gens abstrús, a vegades a prop de l’aforisme, entre l’evocació i la intransigència, la reflexió i el fat. Em ve al cap, a tall de cloenda, un poema en què parla d’una garota per fer-ho d’ell mateix: amagat en una escletxa, d’aparença fosca, inhòspit, cuirassat i amb punxes. Sí, com la rosa, però del regne animal. Una mena d’autoretrat.

Som doncs davant d’un compendi de destil·lada poesia sentenciosa cada vegada més nua al servei d’unes descarnades veritats humanes, plena de temporals interiors i amb una aura de pessimisme còsmic entretallat per pinzellades líriques que funciona amb frases curtes, a l’eficàcia de les quals ajuden sovint uns versos cordats amb cremallera de deu síl·labes que engalzen asseveracions com una trituradora. Un beuratge sempre ple de glops de bellesa, de tètrica misèria i mort ineluctable, de moments de claror esbalaïdora, de pinyols de fel i de llum que ennueguen i enceguen com perles, però que expliquen per quines raons Joan Margarit és el poeta de referència en la literatura catalana contemporània.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat