Sovint cal estar atents a d’altres dialectes del català per aconseguir dir, i dir de manera genuïna, allò que en barceloní no tenim pas collons de dir. La castellanització de la parla —i, encara pitjor, de l’escriptura— dels catalans sotmesos a l’incessant bombardeig de la llengua estranya sembla que no tingui límits, sobretot a la capital. Arreu apareixen falses innovacions lingüístiques catalanes que, de fet, només són barbarismes disfressats que van minant la fràgil harmonia interna de la nostra llengua. Una de les més feridores, almenys per als parlants conscients de la catàstrofe, és l’expressió de “marejar la perdiu” que calca la coneguda frase espanyola sense més ni més, com si alguna vegada algú hagués tingut tractes amb perdius catalanes i fent-les rodar el cap. Però vet aquí que ahir, dia 1 de desembre de 2018, tot veient per televisió un excel·lent parlant mallorquí, el mestre Jaume Sastre que explicava la seva experiència de vaga de fam, vaig caure del cavall, com un sant Pau amb sabatilles. 

Naturalment per dir el que volem dir amb “marejar la perdiu” és això: les maniobres dilatòries o de distracció, les activitats purament factícies que només tenen una finalitat, la de fer passar el temps, un pas del temps que esdevé exasperant per a qui vol anar per feina i vol aconseguir uns objectius concrets. El sentit de maniobra de distracció no apareix en l’expressió que, fins ara, els bons correctors del català ens proposaven sense gaire convicció: “embolicar la troca”. Potser podria fer el fet amb un complement iteratiu, si se’n fes una modificació del tipus “embolicant i desembolicant la troca”, però això no s’ha dit mai en català, fins on jo arribo, i potser tampoc podria tenir gaire èxit entre el gran públic, oimés quan gairebé ningú sap, del cert, què dimoni és una troca. “Donar allargs” em sembla una frase molt poc afortunada i estranya, almenys per al meu català, instantàniament penso en electricistes. I la seva germana més polida, “fer passar amb raons” només funciona sobre el paper, que ja sabem que tot ho aguanta. Però ja és una petita conquesta i una direcció del bon camí.

Ahir, tot parlant de la política dilatòria del Govern Bauzá, Jaume Sastre em va ensenyar a parlar en català gràcies a la fortalesa de la seva parla genuïna. Deia que el podrien haver convocat a reunions inútils, només per fer passar el temps i que se’n cansés. El podrien haver tingut allà assegut en una taula i “anar passant cançons”. Com qui passa dia i any empeny. Com qui va al bar a passar la tarda. Els polítics ens van passant cançons mentre, de sota mà, fan la seva. No vagis passant cançons que m’has de tornar els diners, no facis el distret. Vaig anar passant cançons per no dir-li directament a la Rosalia que volia que deixéssim estar la nostra relació. I, atenció. Passes cançons si ets cançoner, si ets partidari dels circumloquis, naturalment, si ets un individu que segons el diccionari és qui “difereix l’execució d’una cosa”. “Fer el cançoner” em sembla també una bona traducció de “marear la perdiz”. Me n’aniré a fer el dinar i deixaré d’anar passant cançons. O potser, més col·loquialment, podria dir també: me n’aniré a fer el dinar i deixo de passar cançons. Com qui passa les pàgines d’un llibre. És una solució que m’abelleix. Què en pensa el respectable lector, la lectora? 

Jordi Galves
L'enamorada llança

Salvat pel cos de la dona

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

La literatura de Barcelona

Jordi Galves