Fidelitat és la primera novel·la de Marco Missiroli (Rímini, 1981) traduïda al català per Angle Editorial (A Duomo en castellà). En ella l’escriptor ens trasllada a Milà, la ciutat on viu, per pensar l’alienació que viuen avui en dia els joves. En Carlo i la Margherita són una parella jove i feliç que en un moment donat es veu avocada a temptacions i desitjos inconfessables d’infidelitat. Es tracta d’una novel·la intimista que posarà a prova els pilars del matrimoni i crearà en el lector un debat intern sobre la naturalesa humana al segle XXI. 

Missiroli, col·laborador habitual de la secció cultural de Corriente della Sera, va debutar com a novel·lista l’any 2005 amb Senza coda, guanyadora del Premio Campiello Opera Prima 2006. Posteriorment va publicar Il buio addosso (2007), Bianco (2009), El destino del elefante (Siruela, 2013) i amb Actos obscenos en lugar privado (Salamandra, 2018) va guanyar el Premio Mondello 2015 i el Premio Isla de Elba. Fedeltà (2019) ha venut  els drets de traducció a més de vint-i-cinc països i a també Netflix, que té previst fer-ne una adaptació amb una mini sèrie de cara a 2021. 

Marco Missiroli/Angle editorial

Fidelitat. D’on surt la idea o la necessitat de parlar d’aquest tema?

Clarament és un tema del qual ja s’ha abusat moltíssim. Se n’ha parlat molt, però jo volia analizar-ho des del punt de vista de la meva generació, una generació que té més llibertats que l’anterior i que precisament per això és més infidel. El conflicte de la novel·la, el conflicte de la parella, és un reflex de la nostra generació, una generació que ha viscut la crisi del 2008. Una crisi no només des del punt de vista econòmic sinó també com una erosió dels sentiments. Tenim una hipertròfia de l’ego i molta impaciència, pel que les relacions duren molt poc. Nosaltres traïm i som infidels i els altres ens traeixen i ens són infidels. Això fa que mai tinguem projectes a llarg termini. És això una llibertat meravellosa? Ens fa més feliços o probablement  més infeliços? Aquesta és la pregunta. 

A la novel·la planteja (sense posicionar-se) el debat entre la dualitat de ser fidel al matrimoni, entès com a monògam i catòlic, o ser fidel a l’instint.

Sí, exactament, jo no jutjo mai, ni en la vida ni en els meus personatges. M’agrada que el lector hagi d’agafar una posició. És un llibre que ha creat un enorme debat a Itàlia perquè és un híbrid. No diu què és just sinó que deixo que sigui la subjectivitat que jutgi i això genera en el lector un conflicte, una guerra interna. 

Com a lectors, com comentes, tendim a posicionar-nos: aquest personatge és bo, aquest és dolent. A Fidelitat aquest posicionament és molt complicat perquè es fa difícil empatitzar amb l’adulteri. 

El lector sempre vol identificar bé, des del principi, el personatge. Aquest és el dolent, aquest és el bo. I aquí no és així. En Carlo neix com un passiu i un inepte però és un gran pare. La Margherita neix com una dona que pateix un clixé però que l’utilitza després per regenerar-se. M’agrada que sempre hi hagi aquesta transformació en els meus personatges que fan difícil catalogar-los en etiquetes úniques.  

La teva visió de la fidelitat i la infidelitat ha variat entre el principi i el final de l’obra?

Jo tenia una idea o un tema de fons. Volia fer una novel·la dedicada a la fidelitat a un mateix, però és veritat que durant la redacció he obert noves posicions amb petits compromisos. En definitiva, hem de trobar l’equilibri entre ser mínimament fidels a nosaltres mateixos i no prevaricar en relació als demés. Això és un molt bon equilibri que podem obtenir i que jo espero haver aconseguit amb la novel·la. 

Marco Missiroli/Angle Editorial

M’ha cridat l’atenció la violència de la novel·la. Baralles, mossegades de gossos, cames trencades. És un llibre sobre ferides emocionals i físiques?

Sí, és un llibre que parteix de les ferides del cos per arribar després a les ferides de la societat. És una ferida individual que es transforma en col·lectiva. El personatge de l’Andrea, el fisioterapeuta, és la clau. Al principi ell no sap què fer amb les seves ferides internes i saneja els cossos dels seus pacients i dels gossos mossegats en combats il·legals. Després deixa de tractar ferides per potenciar cossos com a preparador físic, però la violència l’acompanya en els combats de boxa que el fan arribar a la catarsi.  

Podríem dir que el llibre és una oda a l’alienació i l’individualisme de la societat actual?

Exacte. Aparentment sembla que tots siguem lliures, però estem tots alienats. Ho veus amb les xarxes socials, una comunitat creada per individus que només mostren les seves virtuts, una comunió de desconeguts. De fet, si als últims capítols apareix instagram, és precisament per remarcar aquesta idea. Els individus d’aquesta novel·la estan en un diàleg constant amb la societat, que els avisa del fet que un matrimoni es pot acabar en favor d’una felicitat individual.

En l’estil de la novel·la, les comes substitueixen moltes vegades als punts i les històries dels diferents personatges s’entrellacen sense espais, capítols ni punts i a part.

Sí, no hi ha espai. A Itàlia ningú ho havia fet encara. Jo volia donar la impressió de què nosaltres som un conjunt de moltes ànimes en un únic cos d’escriptura i un únic cos emocional. El nostre dia comença al matí quan estem sols, o més aviat quan estem amb nosaltres mateixos, però en cada trobada que tenim, fem una aportació en la qual deixem una part de nosaltres als altres. El narrador ho fa perquè passa d’un punt de vista a l’altre sense que hi hagi un espai. 

Missiroli ens parla de la situació actual que viuen els joves, en contrast amb les experiències de generacions anteriors. Ara queda preguntar-se pel futur: Seguirem sent d’aquí a vint anys una generació individualitzada i addicta a l’adrenalina del canvi? Les relacions breus passaran a ser la norma i la monogàmia deixarà de tenir sentit? Passarà igual amb les següents generacions? Si aquest és el supòsit, quin canvi pot revertir l’alienació social en favor d’un pensament més comunitari? Preguntes, preguntes, preguntes. I que la lectura d’un llibre sempre ens plantegi debats nous i ens generi incògnites sobre les quals reflexionar.