La notícia de la mort de Manuel Cuyàs, tot i que possible i possiblement esperada, em deixa consternat. Mestre i amic, no sabria ordenar què havia estat abans. Sempre atent, amb la seva tafaneria habitual, a la feina dels joves, m'havia fet protagonista voluntari o involuntari d'alguns dels seus articles i fins i tot l'havia ajudat a antologar el seu recull d'articles, Enamorats de l'Audrey Hepburn, ara fa cinc anys. Planians com érem, sovint li feia broma dient-li que ja tenia assegurada l'entrada a un hipotètic índex de la seva improbable Obra Completa.

Malgrat que els darrers anys s'havia convertit en una cara coneguda del món mediàtic català gràcies a les seves intervencions a tertúlies de ràdio i televisió, Cuyàs sempre recordava que la seva trajectòria era ben diferent de la majoria dels companys de generació. No havia treballat en cap dels diaris del tardofranquisme –Tele/eXpres, El Noticiero Universal, El Correo Catalán– i sempre havia escrit en català, fidel, quan poc s'estilava, als mestres de la nostra tradició articulista –Sagarra, Pla, Xammar, Fuster...–. De tota manera, ell que havia saludat noves generacions, com allò que en va dir Els descarats, defugia sempre que podia aquesta etiqueta de mestre per ampul·losa i grandiloqüent. Preferia continuar practicant el periodisme a la menuda, amb una cura natural gens artificiosa de la llengua, i la barreja constant d'anècdota i categoria, que oferia als lectors de la columna 'Vuits i nous', on tampoc es resignava al mer costumisme ni en l'anar passant.

Cuyàs parlava de pèsols i dels plàtans de la Rambla de Mataró, sí, però també compartia la darrera lectura o feia anàlisi política, des de la sinceritat i la militància en el catalanisme que havia begut a casa seva. Una casa ben singular, per cert. Havia nascut i continuava vivint en un antic casalot construït pel corsari Antoni Cuyàs, avantpassat que li va valdre el títol del seu llibre de memòries, El nét del pirata, unes particulars memòries personals i generacionals on defugia la nostàlgia i el sentimentalisme. De fet, com em va dir en una entrevista que li vaig fer a Núvol, d'aquella època només n'enyorava el fet de ser jove.

Mataroní militant que havia convertit la ciutat en el seu univers literari –centenars d'articles, però també a la novel·la negra Taques al marge–, era per als mataronins que hem seguit aquesta professió una referència. Al darrer sopar de periodistes maresmencs va oferir una darrera lliçó, assegurant com feia sempre als darrers anys, que l'ofici d'explicar el que passa no morirà mai, malgrat els canvis de format, tecnologia o mitjà. Fugint de qualsevol mena de nostàlgia o visió apocalíptica, mantenia una notable activitat a Twitter, que no li havia estalviat algun maldecap que malgrat la seva aparent ironia, el feia patir.

Precisament el que darrerament l'havia fet patir més era la seva faceta com a escriptor dels altres –biògraf i l'autor de memòries alienes. Autor d'El manyà encès, biografia de l'activista cultural mataroní Lluís Terricabras "Terri", la sèrie d'entrevistes a una sèrie de persones que havien conegut de prop el fins llavors president de la Generalitat l'any 2003 amb motiu de la retirada de Jordi Pujol i que va publicar a El Punt –Josep Maria Ainaud de Lasarte, Miquel Sellarès, Magda Oranich, Xavier Rubert de Ventós, Joan Rigol, Manuela de Madre o José Luis López Bulla–, va donar lloc al llibre Vint i Jordi Pujol, germen de la seva tasca com a redactor dels records de l'expresident en els tres llibres de memòries. La confessió de la deixa el juliol de 2014 l'havia deixat atuït i l'havia fet objecte d'atacs i d'un qüestionament personal sovint injust. Aquest any acaba de publicar Pere Casanovas, l'escultor dels altres, sobre l'especialista encarregat de construir els projectes d'alguns artistes internacionalment coneguts, com Tàpies, Oteiza, Palazuelo o Antoni Llena. Precisament Casanovas havia estat qui havia fet possible l'estabilitat de David i Goliat, enorme i ingràvida escultura just davant les Torres Mapfre que va caure a conseqüència del Glòria. Cuyàs, fent gala de la seva sornegueria, ho resumia dient que els seus biografiats sempre el feien quedar malament.

Tots dos coincidíem en l'ús del barret, i fins i tot aquest complement de coqueteria masculina –costum heretat del seu pare, l'elegant ninotaire Manuel Cuyàs i Duran– havia esdevingut el títol d'un dels seus últims llibres, Sota el barret. A propòsit del barret i com a bon cinèfil de tall clàssic capaç d'exaltar-se amb una bona història, feia seva aquella frase de L'home que va matar Liberty Vallance de John Ford, i com el bandit interpretat per Lee Marvin, també es considerava d'allà on penjava el barret. On penjava el barret i hi podia observar una escena, una història o escoltar una conversa o una confidència que després traslladaria a l'article.

Amant del bon menjar i el bon producte que defugia el gourmetisme i el sibaritisme com eres, ens sap greu que per culpa d'aquest maleït coronavirus que ens ha tingut aïllats no hàgim pogut compartir més dinars a Can Culleretes, més sopars al Racó d'en Btelinu i més cafès a l'Iluro, on ens vam veure una de les darreres vegades quan ja la leucèmia –que miraves de no anomenar per aquest nom– et feia la guitza. El 15 de maig, al darrer article que vas publicar, ens explicaves que havies passat pel barber –un professional ja habitual dels teus llibres i articles– i que l'hora del transplantament s'acostava i per tant, la pausa. Una pausa que no hauríem volgut que fos definitiva. Descansa en pau, amic, i deixa que et torni a dir mestre, encara que no t'agradi.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
manuel cuyas FAQS TV3
Obituari

Mor el periodista Manuel Cuyàs

Joan Safont Plumed