Manuel Brunet no va ser sempre el periodista ultraconservador i anticomunista que firmava com a “Romano” a la revista Destino. Precisament, Francesc Montero ens va mostrar l’any 2016 en la seva biografia, publicada per Afers, la trajectòria canviant d’un home de lletres que va arribar a l’època del franquisme amb una llarga història al darrere, plena d’evolucions i de polèmiques. Avui és una bona ocasió per tornar a parlar de Manuel Brunet, perquè Montero (i amb aquest estudi clou la seva dedicació al personatge) acaba de publicar Testimoni privat. Reflexions i textos de postguerra d’un vencedor vençut (1940-1947), publicat per Curbet Edicions amb l’ajuda de la Fundació Valvi.

Un dia hauríem de començar a pensar entre tots perquè estem badant tant a Barcelona mentre a Girona es publiquen tantes coses interessants. Però bé, deixem aquí aquesta part del sermó i passem a la part positiva.

Brunet va començar a obrir-se camí en l’escena literària catalana amb textos de caire classicitzant, tal i com imperava llavors. Plenament noucentista és l’obra Trasformacions, de 1912. L’any 1925 va publicar la novel·la El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, obra que si bé continuava amb el classicisme dominant al moviment noucentista, introduïa dos elements que mostraven cert distanciament amb aquella ortodòxia: l’humor i el realisme. Va ser la primera de les obres de Brunet que va reeditar Montero, que completa la seva trilogia brunetiana amb aquest aplec de notes reflexives acompanyades d’una interessant narració, Vigília de Corpus a Girona (1947), que havia quedat inèdita. Una manera exemplar de cloure una investigació coherent.

Com Gaziel, tal i com explica Montero, Manuel Brunet va arribar al primer franquisme sent un “vencedor vençut”, un intel·lectual de conviccions dretanes obligat a amagar les idees catalanistes, alineat amb el règim per necessitats professionals, causes religioses i motius polítics. És aquest Brunet esparverat amb l’experiència republicana i revolucionària el que palpita en les notes que s’acaben d’exhumar. Notes plenes d’encerts i judicis parcials, propis d’un catòlic fervent que veié en Franco a un salvador que després no va acabar d’estar a l’altura de les expectatives d’un home més aviat poc militarista. Encara que mai no va combatre ni la república ni l’Estatut d’Autonomia de 1932, Brunet va ser terriblement violent amb Azaña, Macià i Companys, i contra la gestió d’Esquerra Republicana de Catalunya. En paraules seves, la iniciativa autonomista hauria d’haver estat administrada per polítics conservadors que no haguessin treballat pels interessos d’una sola classe social catalana: la dels rabassaires. Per a Brunet, la República va ser poca cosa més que una associació d’incendiaris de convents.

Molt superada quedava l’etapa de Brunet que, enemistat amb les autoritats eclesiàstiques que havia conegut durant els seus anys de seminarista, expulsat de la penya de l’Ateneu per mostrar simpaties leninistes, l’havien conduït a aprofundir en la seva amistat amb Andreu Nin, tot arribant a defensar els interessos del Sindicat Únic. Brunet va recuperar la fe, per a no perdre-la més, durant els anys vint, i durant la Segona Guerra Mundial va defensar tossudament les tesis del Papa contra les dels seus detractors. També va combatre amb fúria les polítiques laïcistes del règim democràtic. 

Durant els anys republicans Brunet va militar a la Lliga Catalana, a partir de març de 1933, i va arribar a convertir-se en el periodista estrella, el més ben pagat, de La Veu de Catalunya, quan feia anys que se sentia incòmode a la plantilla de La Publicitat. Concretament, hi cobrava mil pessetes mensuals. L’any 1934 va arribar a prologar una edició de Per la concòrdia, de Francesc Cambó, i Josep Janés va reeditar la seva narració empordanesa de 1925, que havia vist la llum a la casa editorial Diana. A La Veu hi va arribar a publicar un miler de comentaris polítics i d’actualitat, amb certa llibertat. 

Brunet devia ser un tipus ben curiós, a jutjar per alguns retrats que recull Montero a la seva biografia de l’any 2016, com el de Rossend Llates: “Em va cridar l’atenció la seva fesomia esblaimada, tirant a verdosa, d’un verd de bruixot. Els qui treballen de nits i, naturalment, no veuen la claror del sol es caracteritzen per la pal·lidesa de la pell. Però el cutis d’en Brunet ja passava d’això. Estava tocat de verd, com d’absenta o de bilis; impressionava. Per acabar, duia un capell ensorrat i els seus ulls de miop semblava que patissin per veure-hi bé darrere els vidres. També em cridà l’atenció la cantarella clerical de la seva veu. De clergue vehement; no pas de místic de seminari, no gens afectada ni angelical”. Un home alt, amb veu poderosa i opinions com bufetades. Així era Brunet: un periodista temible, d’idees clares, esmolades i inamovibles. Les fotografies incloses a Testimoni privat confirmen aquest aspecte d’au estrabul·lada que feia aquest home d’idees més aviat tallants.

En algunes opinions culturals, Brunet va ser com una mena de profeta, per exemple, quan va escriure que “Quan s’escrigui la història de la literatura catalana contemporània es dirà: el dia que va sortir La Publicitatva començar una revolució literària; l’idioma va guanyar en naturalitat i senzillesa” (p.77). Radicalment, sí: Pla, Sagarra, Crexells, Rovira i Virgili, només una part dels escriptors que hi van destacar amb una prosa depurada i incisiva. Brunet creia que la màxima urgència cultural a Catalunya era la recuperació del prestigi de la crítica.

Els comentaris dels anys quaranta recuperats ara, que cal llegir al costat de les recents troballes de Josep Pla (parlem dels volums La vida lenta, editat per Xavier Pla, i  Fer-se totes les il·lusions possibles, també a Destino, presentat per Xavier Pla i editat per Montero mateix), contenen, sobre tot, comentaris polítics, reflexions sobre la història més recent d’Espanya, i conclusions pessimistes realitzades des d’una religiositat decebuda. Com, per exemple, quan  Brunet escriu: “A Espanya, una ideologia estrangera en crida sempre una altra, també estrangera. En aquest aspecte, Espanya sembla condemnada a no inventar mai res, a l’esterilitat perpètua” (p.77). Es referia al feixisme i el comunisme, les ideologies que havien arrasat el país, i que considerava bessones. Una idea que, per cert, també havia expressat Cambó. Quant al lerrouxisme, el considerava una mena de continu picaresc inherent a la història de Catalunya, un corc constant, una dimensió trista i irremeiable. I, a continuació, afirmava: “Ni els energúmens d’esquerra ni els energúmens de dreta podien fer la felicitat del país”. 

La felicitat del país no la podia fer ningú, perquè aquest era un país d’incendiaris i eixelebrats sense personalitat pròpia.

Aquestes notes, com els dietaris esmentats de Pla, i les Meditacions en el desert de Gaziel, ens permeten accedir a l’altra banda del tapís que formaven les grans figures del catalanisme d’abans de la guerra que havien donat suport a Franco, desencantades amb un règim totalment renyit amb qualsevol forma d’espiritualitat o mera civilitat. Brunet parla de la guerra com d’una “alliberació” d’una tirania roja, però destaca que el sacrifici de mitja Espanya no havia servit per a poder obtenir pa normalment, i que la cúpula eclesiàstica s’equivocava a l’hora de buscar aixopluc sota l’ala de l’exèrcit, perquè entenia que en el futur aquest fet comportaria l’allunyament definitiu del poble. El poder de la Falange va acabar repugnant-lo vivament. Brunet era parcial amb els republicans civilitzats, totalment injust, arbitrari i cruel amb Companys, però no es va deixar enganyar pels prestigis brutals del feixisme. Atalaiat contra el comunisme, més aviat sembla un catòlic escandalitzat i desencantat amb les coses del món, partidari d’un ordre liberal estable i habitable. D’un ordre no massa obert, defensiu i estret, però suficient. La nostàlgia d’aquest ordre creua aquestes notes tenses, exemptes de penediment i farcides de fe i de sentiment tràgic despentinat.