Sempre han parlat per nosaltres, el manifest feminista de l’escriptora catalana Najat El Hachmi, forma part d’un gènere cada cop més estès als països occidentals: la reflexió de què és ser una dona amb ascendència de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica (MENA n’és la sigla en anglès) en una societat europea. A causa dels discursos orientalistes que planen sobre la regió, bona part d’aquesta literatura està destinada a trencar la imatge de la dona com a musulmana, submisa i amb la necessitat de ser alliberada per la societat occidental. 

On el manifest de El Hachmi llueix és en el retrat d’unes societats nord-africanes que, lluny de ser monolítiques i dominades pel que vindria a ser una ideologia islamista global i homogènia, és curulla de pràctiques que o bé creen formes locals de viure l’islam o bé en defugen; un exercici molt semblant al que fan acadèmiques com Anissa Hélie i Homa Hoodfar. En la línia d’activistes de la regió com Alaa Satir, El Hachmi defensa la secularització de l’Estat. També critica la tendència de les societats europees, i de moltes feministes, de llegir les persones del MENA sota el sedàs de la religió, com si fos l’única manera de definir-les.

Un altre dels punts forts del text és l’anàlisi de com el discurs islamista penetra a les comunitats musulmanes europees, amb paràgrafs com: “l’islamisme (...) és perillós perquè desarrela el practicant. L’aparta de l’entorn on viu i el situa en una posició de confrontació amb aquest, ja siguin les llibertines societats occidentals, ja siguin aquelles societats musulmanes que han abandonat el “veritable islam””. En aquest fragment, l’autora posa de relleu una de les estratègies de l’islamisme, allò que Nadje Al-Ali va batejar com a occidentalisme: una visió d’occident a la qual se li atribueixen tots els mals morals del món, cosa que s’empra per justificar l’adopció de pràctiques que, entre altres efectes, restringeixen la llibertat sexual de les dones.

El tercer aspecte rellevant és la crítica de la màniga ampla que certs sectors de l’esquerra en particular, i la societat en general, tenen amb discursos islamistes que es considerarien intolerables venint de representants de l’església catòlica, sota el pretext de respectar la diferència cultural. Una actitud també observada per Hélie i Hoodfar, així com per Aisha K. Gil i Sundari Anitha al Regne Unit. A més, les crítiques envers el feminisme islàmic entronquen amb els debats sobre la matèria que mantenen acadèmiques i activistes de l’Orient Mitjà.

No obstant això, a diferència de Hélie, Hoodfar o Al-Ali, El Hachmi rebutja el feminisme postcolonial i interseccional, defensant una visió del feminisme sense divisions, tot simplificant un àmbit de pensament curull de tradicions, matisos i divergències. També dóna suport a una manera d’entendre’l, força miop en qüestions de raça, classe, diversitat funcional o orientació sexual, que s’ha mostrat inefectiva per desenvolupar polítiques públiques, practicar la militància i crear coneixement acadèmic. La posició de El Hachmi connecta amb la d’un feminisme espanyol hegemònic contundent i resolutiu quan estudia mecanismes d’opressió patriarcal –la violència masclista, l’opressió religiosa o l’explotació sexual i reproductiva– però destraler quan defensa els seus postulats, perquè el coneixement que tenen sobre la resta de branques del feminisme és limitat i farcit de judicis de valor reduccionistes.

Com a conseqüència, mentre Hélie, Hoodfar i Al-Ali desafien tant les imatges orientalistes i racistes presents a les societats europees com el sexisme present als països de majoria musulmana, amb anàlisis d’allò més acurades, el manifest de El Hachmi acaba reforçant les imatges preconcebudes que el lector occidental blanc i cristià/ateu té sobre les societats del MENA. Quan es refereix als estats europeus com a “països on no impera la llei del pare (...) en terres on la tradició, la religió i la concepció de la vergonya són del tot alienes”, o explica que, al seu país, “L’honor dels homes residia en els nostres cossos, en la nostra sexualitat i en el nostre comportament”, ofereix una visió d’occident alliberada del sexisme, com si aquí la violència sexual i l’assetjament al carrer no fossin endèmics; com si la difusió de vídeos sexuals de dones sense el seu consentiment no fos una manera de deshonrar-les. Per altra banda, el manifest reforça la visió, falsa, de què una dona amb vel és una dona submisa i alineada, religiosa, mentre que una que no en porta està alliberada.

Així doncs, al llibre no hi cap ni Alaa Satir, que es defineix com a musulmana, no porta vel i lluita per un Sudan secular; ni Mariam Khan, musulmana que porta hijab i que és l’editora d’una de les antologies feministes més rellevants sobre què és ser una dona musulmana o d’ascendència del MENA a occident; ni la Inclusive Mosque Initiative del Regne Unit, on musulmanes que porten vel i que no en porten dirigeixen una mesquita on dones, homes i persones no binàries resen plegades, on les dones dirigeixen la pregària, i on s’organitzen tallers de noves masculinitats i de suport a persones LGTBI. Fins i tot, no hi cabria una gran referent de la lluita contra l’islamisme i el vel obligatori com és Mona El Tahawy, ni l’escriptora sirioespanyola Leila Nachawati, que han defensat públicament dones amb vel. A tot estirar, tampoc hi hauria lloc per a Hàkima Abdoun, una jove treballadora social i feminista catalana d’ascendència nord-africana, secular i contrària al hijab. El manifest ofereix una visió de la comunitat musulmana catalana dividida generacionalment, en què les joves han caigut preses de l’islamisme.

Com a resultat, El Hachmi acaba caient en allò que critica. El títol assegura que sempre s’ha parlat en nom de les dones del MENA, però reforça la imatge de la dona velada que han promogut els que han parlat per totes elles. L’escriptora lamenta que l’individualisme identitari hagi facilitat l’acceptació de discursos islamistes entre les joves de la seva comunitat, però tot l’escrit, malgrat l’annex bibliogràfic, es basa en la seva experiència i opinió. Així doncs, si bé la veu de El Hachmi s’ha de tenir en compte en la conversa sobre què és ser una europea d’ascendència de països de majoria musulmana, seria un error prendre-la com a referent absolut de la qüestió

rebecca traister
Feminisme

La bona mala llet

Marta Roqueta
Sara Ahmed
Feminisme

Balanç d’una vida

Marta Roqueta