Un any més, el Saló del Manga de Barcelona ha tornat a fer ple: milers d'aficionats a la cultura nipona han passejat erràtics d'una banda a l'altra de la Fira de Montjuïc, que dijous passat saludava els primers visitants amb pòsters del patrocini de Nintendo a la fira decorant l'entrada, petites caravanes de menjar americà a la plaça en mig dels pavellons i, al fons, un MNAC que es mirava tot aquell bullici sota els primers freds de novembre amb, potser, una mica d'enveja.

Sens dubte ja no es pot negar el seguiment massiu que el manga, l'anime i, en general, la cultura asiàtica tenen a Catalunya. Ho demostren els números: l'any passat van visitar tots els estands més o menys 147.000 assistents, el que posa de manifest que aquells “rarets” que havien d'aguantar mirades interrogatives al seu dia a dia són un col·lectiu més gran i acompanyat que mai.

Ja no són només les famoses pel·lícules de Hayao Miyazaki (que, juntament amb Studio Ghibli, va dur a les grans pantalles obres mestres de l'animació japonesa com Princesa Mononoke El viatge de Chihiro) o els mangues com Bola de drac o l'interminable One Piece els que aconsegueixen travessar fronteres: l'any passat, l'estrena de la pel·lícula Your Name (del jove autor Makoto Shinkai) va posicionar-se al Top 10 d'estrenes cinematogràfiques espanyoles; més recentment ha aparegut també la plataforma de streaming d'anime Crunchyroll, un Netflix còmode per aquells que no es volen passar hores buscant com poder veure les seves sèries japoneses preferides subtitulades.

Però, tot i ser el manga i l'anime el principal atractiu del Saló del Manga, fa uns anys que també creixen els estands del merchandising musical, sobretot, del pop coreà (conegut com a kpop): si bé abans pocs coneixien grups com Wonder Girls Girls Generation, les botigues de dins del Saló eren plenes a vessar de discs, polseres i samarretes de grups com BTS (que a l'estiu, amb el seu videoclip “Idol” va aconseguir trencar el rècord de més visualitzacions en un dia al Youtube), EXO o Twice. Una fira plena de la cultura asiàtica més popular del moment.

Quina és l'explicació al creixement imparable de la indústria editorial gràfica? Pot ser que ens trobem davant d'un fenomen literari i cultural molt més global que el que sempre hem entès com a literatura, música i, en general, cultura? Fins a quin punt són el manga, l'anime i l'escena musical asiàtica un referent pel món occidental de què són Japó i Corea? Pot l'èxit del manga acabar, paradoxalment, amb el que s’entén com a manga?

Saló del Manga/ACN

Cultura “verdaderament” japonesa?

Una de les raons de l'èxit del manga s'esdevé del que els teòrics en diuen “desnacionalització” (Mouer i Norton a The Cambridge Companion to Modern Japanese Culture). En els còmics nord-americans o europeus, que succeeixen en un context si no igual, almenys més conegut pels lectors catalans, els personatges mengen el mateix que nosaltres, compren roba de marques similars i entenen la jerarquia social de la mateixa manera.

En els còmics japonesos, però, ens familiaritzem amb els personatges esmorzant ramencom si dinessin, traient-se les sabates abans d’entrar a casa i fent reverències als seus sèniors com a salutació. Com aconsegueixen els mangues, doncs, sobrepassar certes diferències culturals i fer-nos sentir igual de propers com si llegíssim Marvel?

Precisament es tracta de crear personatges i arguments que no siguin específicament japonesos: penso, per exemple, en el fenomen de My Hero Academia. El protagonista, Deku, és un jove que no ha tingut mai poders, però que té el somni de poder-se convertir en un heroi algun dia. Sota el mecenes All Might, Deku aconsegueix entrar a l'escola de superherois U.A. High School, on es convertirà en un dels superherois més poderosos que existeixen. Aquest manga és, bàsicament, una història sobrenatural atopos, que bé podria passar a Japó, a Estats-Units o a la nostra mateixa ciutat. El mateix passa a antics mangues comSakuraSailormoon, fins i tot Bola de Drac: aquells que de petits seguíem aquestes sèries doblades en català no se'ns va acudir preguntar-nos on succeïa tota la història, perquè tot i que el país era Japó, el lloc concret era universal. Això resulta més difícil en mangues de gènere més realista o costumista: a la mateixa Your Name, el context de la Mitsuha (que viu al temple amb la seva àvia, que trena cordes com es feia antigament i que va a fer una ofrena al déu Musubi) se’ns fa més rar i complicat d’entendre que el del Taki (que viu a Tòquio), perquè apel·la a un Japó rural i creient, context desconegut que amb prou feines arriba al públic internacional més ampli.

La desnacionalització dels còmics japonesos n’elimina els elements de caràcter més “nipó”, potser creient que, si aquells elements hi fossin, seria més difícil d'entendre. 

El mateix passa amb el pop coreà: tot i la barrera del llenguatge (quelcom que els periodistes estatunidencs no paren de recordar als pocs grups coreans que arriben a Nord-amèrica), la música segueix sent recognoscible per la gran majoria dels oients occidentals perquè, al cap i a la fi, ens trobem davant de pop. Veure grups de nois i noies ballar i cantar alhora una música que “enganxa” no ens és aliè, encara que alguns grups coreans aconsegueixen crear un pop de molt millor qualitat que el que feien Take ThatBackstreet Boys Spice Girls.

Ens trobem, doncs, davant de certes obres culturals que ja ens arriben esbiaixades i que, en cap cas, són totalment representatives de la cultura d’on provenen. Tot i això, per molt que l’exportació de la cultura japonesa i coreana passi per una desnacionalització conscient o inconscient, sovint els productes topen amb una altra barrera: sí, els podem entendre perquè els temes no són “japonesos” o “coreans”, però, a la fi, els autors del manga segueixen sent “japonesos” i els cantants, “coreans”, termes que fan palès el prejudici racista i el complex de superioritat (o suprematisme blanc) d'occident.

Saló del Manga/ACN
El fenomen fan: un possible lloc segur per a les minories

Aquest mateix prejudici racista i sentiment de superioritat és el que duu a molts a categoritzar el manga i l'asiàtic com a aficions menors, per a “friquis”. Els còmics no són literatura, diuen, disfressar-se és de nens petits, i que un noi llegeixi un manga on les protagonistes són noies adolescents que fan màgia és de “calçasses”: perquè tothom sap que hi ha certes coses que són reservades per a noies, com el fenomen fan.

Intrínsecament, ser “fan” comporta un prejudici masclista: tot i setanta anys després del fenomen dels Beatles, ens imaginem les “fans” com a nenes ploraneres que volen seguir els seus ídols als hotels. La generalització no és banal, sinó que ajuda, d'una banda, a perpetuar certs estereotips femenins dels quals el patriarcat se n'aprofita (les fans són unes histèriques, unes boges, unes adúlteres , unes...). 

En el context del manga, però, el fenomen fan no fa “distinció de gènere” (si hi creiem): al Saló del Manga tant se val quin gènere hi posi al teu DNI, ets lliure d’anar com vulguis i de comprar el que vulguis. Així, doncs, hi havia noies vestides de Conan (Detectiu Conan) i nois fent cosplay d’Aqua (KonoSuba), fet que podria sobtar considerant que la majoria de personatges femenins al manga estan hipersexualitzats. Tot i això, el transvestisme és habitual dins de les mateixes obres, sense qüestionar-se, però, estereotips de gènere: Ruka Urushibara (Steins:Gate) és un noi que es comporta, vesteix i sembla una noia; a Ranma ½, el protagonista té una condició que la fa convertir en noia i, alhora, està enamorat de l’Akane (una noia); també a Sailor Moon, la marinera Urà és una noia que es vesteix com un home i està sortint amb la seva companya, la marinera Neptú.  

El món del manga és un lloc més o menys segur per a minories sexuals. Així, trobem obres que parlen de relacions essencialment homosexuals, com per exemple Citrusv (pel lesbianisme) o Yuri! On Ice (implícitament gai). Tot i això, aquesta representació s’ha d’agafar en pinces, perquè com es discutia prèviament, la massificació i exportació de productes japonesos que ens arriba pot donar una imatge del Japó que no coincideixi amb la realitat: al Japó real, els matrimonis homosexuals segueixen sent il·legals, entre altres fets LGTB-fòbics. Encara i així, és cert que els còmics manga han aconseguit plasmar més a bastament les identitats sexuals que a la literatura occidental. Tot i que aquí han començat a sorgir noves editorials amb temàtica LGTBI, se segueix tenint el prejudici que tals llibres són “juvenils” (amb el menyspreu amb què la paraula “literatura juvenil” s’entén al nostre país). 

Saló del Manga 2018/ACN

L’orientalisme d’un art global

Tot i els trets positius que aporta el manga, la mateixa desnacionalització apel·la a una reducció de la cultura japonesa a aquests mateixos estereotips, un orientalisme al qual ja es referia Edward Said. Com que el manga i l’anime re signifiquen la imatge de la cultura japonesa a l’exterior, són molts els que temen que a causa dels estereotips la cultura japonesa se simplifiqui, fent-la tan intel·ligible per a tothom que hom se’n pugui apropiar de les seves formes. Lamentablement, això ja passa, i cada cop són més els artistes occidentals que comencen a dibuixar manga. El manga, doncs, ja és només un significant, un estil de dibuix, i ha començat a perdre el seu significat. Alguns argumenten que fer un manga occidental és apropiació cultural, d’altres, que és el fenomen de la globalització i que no hi ha res a fer. 

Potser ningú erra, i hem d’entendre el manga com una literatura nova i global, transformada. Els autors de manga ja no busquen només apel·lar als lectors japonesos, sinó que també compten amb les distribuïdores nord-americanes que els compren les produccions per poder-ne fer estrenes als llocs més recòndits del món: en un context així, és evident que hi pot haver apropiació cultural, perquè hi influeixen el capitalisme i la globalització. Potser és hora que abracem això i en siguem conscients, prenent-nos-ho com una oportunitat perquè les arts s’entrellacin i les cultures puguin evolucionar i aprendre les unes de les altres. Anem amb compte, però, amb la desnacionalització de l’art i l’orientalisme reduccionista, i no ens apropiem d’allò del qual només ens arriba una ínfima part.

Sigui pel que sigui l’èxit dels còmics japonesos i de la cultura asiàtica, no es pot negar que és un èxit sense massa precedents i que fa anys que va venir per quedar-se, aportant una nova manera d’entendre la literatura (i també la cultura): parlem d’un art global. Ho deia Suga, un dels membres de la banda coreana de moda BTS, quan els entrevistaven al museu Grammy: “Més que considerar el kpop com a gènere, m’agradaria considerar-lo com a ‘contingut integrat’. El kpopinclou no només la música, sinó el vestuari, el maquillatge, la coreografia… penso que tots aquests elements formen una amalgama visual i auditiu, que els diferencia d’altra música”. De la mateixa manera funciona el manga i l’anime, que no només beu de la qualitat del text o del dibuix, sinó que també s’entén de la mà de les noves tecnologies, de la relació entre autor i lector. Estem davant d’una mena de cultura que dona prou autoritat als seus aficionats per ser-ne activament participants i creadors alhora.

La indústria editorial del còmic no para de créixer. Potser, tot i les problemàtiques, seria savi fixar-nos en aquesta manera d’entendre la literatura que cada dia guanya aficionats, i implementar alguns canvis a la nostra per fer-la més atractiva, més àmplia i per a tothom, si no volem seguir sent els quatre gats de sempre els que llegim.