Han muntat per uns dies el seu quarter per atendre els mitjans en un cèntric hotel de Barcelona. I és que la sortida d’un nou disc del grup Manel sempre és notícia, i són molts els periodistes que volen trobar respostes a les 5 W de la professió. Parlem amb els quatre components de la banda del seu cinquè i trencador àlbum, Per la bona gent. Esperem, com demanen al seu primer senzill, el que dona títol a l'àlbum, afinar les preguntes.   

Grup Manel - Sergi Alcàzar

Podem dir que som davant del vostre disc més experimental?

Roger Padilla: Quan ens surten tics del què havíem fet abans, els esquivem i anem cap a altres llocs. No ens volem repetir. En aquest disc potser hi ha alguna cosa que continua respecte de l’anterior (Jo competeixo, 2016), com ara l'ús de sintetitzadors, però hem anat més enllà.

El veig com un disc molt juganer, en què les cançons tenen canvis constants i fins i tot la veu s'omple d'efectes.

R.P: La veu, en el nostre cas, semblava un element intocable, i en aquest disc l'hem tractat com un instrument més. Segurament influenciats per alguns estils actuals, en què s'utilitzen molts efectes de veu.

En les dotze cançons de l'àlbum es noten moltes altres influències de l'anomenada "música urbana".

Arnau Vallvé: Des que vàrem publicar el darrer disc, fa tres anys i mig, hi ha hagut un esclat de música urbana, a nivell internacional i a casa nostra. I és un tipus de música que s'està reinventant i creixent a un ritme molt més ràpid que el del món d'on venim nosaltres, el del pop i l'indie. Quan fas cançons i busques no repetir-te, trobar nous trucs, sempre és interessant fixar-se en un moviment que sigui ric en noves idees, i per això hem escoltat molta música recent, tot i que nosaltres no pertanyem a aquest espai musical.

Hi ha qui segueix trobant a faltar l'ukelele dels primers discos... Què els hi diríeu?

Guillem Gisbert: Al llarg dels anys vas fent una durícia de qualsevol comentari, bo o dolent. Quan fas una cosa pública, apareixen tants comentaris i tan diversos que uns anul·len els altres i el resultat acaba sent zero. La mateixa cançó pot comportar reaccions positives i negatives per exactament el mateix. Si ara encara toquéssim l’ukelele a uns els agradaria i altres dirien, segurament amb raó, que ens repetim i que ja n’hi ha prou de tant ukelele. Cadascú és propietari de la seva opinió, i això està molt bé, però per a nosaltres quatre no tenen gaire pes, sobretot els comentaris que es fan a la xarxa, ni els bons ni els dolents. Una altra cosa és que una persona propera et faci observacions.

Si ara encara toquéssim l’ukelele a uns els agradaria i altres dirien, segurament amb raó, que ens repetim i que ja n’hi ha prou

Grup Manel - Sergi Alcàzar

Feu allò que us ve de gust a cada moment.

A.V.: Sí, això és el que procurem.

G.G.: Per aguantar tant temps en això, com a grup, hi ha d’haver un compromís de tots quatre de passar-nos-ho bé amb allò que fem. 

Una de les qüestions més comentades del disc, i potser de les més sorprenents, és la incorporació de retalls de cançons d'altres artistes en els vostres temes. N'hi ha de Maria del Mar Bonet, de Maria Cinta, d'Els Pets, de Lluís Llach – quasi inaudible – i també unes paraules de Gato Pérez, en la darrera cançó, que canta Sisa. Vol ser com el fil que va unint tot el disc? 

G.G: La idea va sortir d’artistes dels EUA, allí ho fan molt, recuperen coses de fa molts anys, i estableixen així una connexió, com un fil invisible que els uneix a nivell de tradició, fer entendre que hi ha una herència... Vam veure que seria interessant utilitzar aquests samplejos a partir de la música catalana. No vam fer una llista d’aquests artistes, sinó que vam posar les antenes, i els que han acabat apareixent són els que ens van passar pel cap i han funcionat, molts altres han quedat fora. 

I en tot això, quin paper hi juguen les dues estrofes d'un poema de Jacint Verdaguer que situeu al principi de la cançó Formigues?

G.G: També ho hem tractat com un sample. Vam trobar que  aquest poema encaixava amb la lletra que ja havíem fet, connectava, enganxava una cosa amb l’altra. És com un pròleg d'un conte en què el protagonista primer troba unes poques formigues al marbre de la cuina, i al final se l'acaben menjant. 

Havíeu fet versions en directe, però per primera vegada n'incloeu una en un disc d'estudi. Es tracta de Stars, que heu versionat amb el títol Les estrelles, original de Janis Ian. Per què aquesta tria?

G.G: Vam conèixer la cançó a través d’una versió de la Nina Simone, hi ha una vídeo d'ella fent-ne una interpretació molt inspirada, molt connectada a la cançó, és molt bonic de veure. De conèixer el tema a decidir posar-lo al disc va ser una evolució progressiva. M’interessa molt què diu la cançó, l’estructura que fa servir... Primer la vaig traduir, i de mica en mica hi vam anar jugant, i vam arribar a la conclusió que sí, que hi havia de ser. Ha acabat tenint més pes del què ens pensàvem, perquè els tres últims temes del disc fan referència a l’ofici de fer cançons, al món del músic. És una de les línies argumentals del disc. 

Una de les línies argumentals del disc és l'ofici de fer cançons, el món del músic

Hi descriu una situació d’un músic que es troba amb les sales buides, una estrella que s’apaga...

Guillem: És allò que acaba passant sempre, i segurament a nosaltres també ens passarà. Parla de l’atracció de l’escenari, i com el focus de l’escenari et dona molt però també et treu molt. La cançó descriu la necessitat dels aplaudiments, la necessitat de reconeixement que probablement tot artista porta a la sang. I aquesta necessitat de reconeixement és el motor de l'artista però també la seva creu. Aquest reconeixement, arribi quan ets jove o de més gran, tard o d’hora desapareix. Aspirem a que no sigui un tema només per als músics, sinó que pugui apel·lar a molts més camps. En resum, crec que allò que Janis Ian vol expressar és com tendim a construir la nostra seguretat a partir de la mirada dels altres.

Més cosetes del nou disc. Una tal Donya Elvira hi surt en dues cançons!

G.G.: Forma part de jocs que fem, com també hi surt l’Adela, que en el tercer disc apareixia en un parell de temes... És per una qüestió de generar univers, em fa gràcia anar pensant en personatges que apareixen a les cançons. Al meu cap imagino Donya Elvira com un personatge de còmic, i que potser tornarà a sortir d’aquí a dos discos.

R.P.: Per matar-la.

G.G.: Potser sí, farem un tema que es dirà L’enterrament de Donya Elvira (riuen).

Bé, acabeu d’anunciar que com a mínim hi haurà dos discos més de Manel, els fans estaran contents!

Martí Maymó: Ja tens una exclusiva! 

L’aparició a les cançons de noms de personatges i de topònims, sobretot de Barcelona, és un segell del grup.

G.G.: A mi sempre m’ha agradat introduir topònims a les lletres. I m'agrada el món de la toponímia en general. Quan anem per l’autopista i veig un nom d'un lloc que m’atrau, el pronuncio. 

R.P.: Sí, el diu en veu alta!

G.G.: Però com que ara ja m’ho estan preguntant massa, això dels topònims, em fa l’efecte que al proper disc no n’hi haurà cap, perquè em donarà la sensació que em repeteixo. 

Segurament a nosaltres també ens passarà que un dia trobarem les sales buides

Grup Manel - Sergi Alcàzar

No serà fàcil traslladar al directe la quantitat d'efectes, sintetitzadors, samplers, etc, que hi ha a l'àlbum. 

M.M.: En cada disc ens ha passat una cosa semblant. Primer fem el disc que ens agrada, que volem fer, i després ja pensem com portar les cançons als directe. 

R.P.: Potser en el tercer (Atletes, baixin de l’escenari, 2013) va ser quan menys ens va passar, perquè ens el vam plantejar com un disc de banda En els altres sempre ens hem preguntat: “Com ho farem, això, al concert?”. 

A.V.: Ens hi hem començat a posar, però encara s’han de perfilar moltes coses.

G.G: De fet el directe quan s’acaba perfilant és fent concerts. Fins que no n'has fet uns quants, va mutant.

Fa uns mesos vàreu commemorar el desè aniversari de la banda reeditant el vostre primer disc, Els millors professors europeus(2008) i publicant-lo en vinil. Com vàreu entomar la popularitat, el boom de Manel, que hi va haver aquells anys?

M.M.: Penso que va ser prou progressiu com perquè ho agaféssim bé. Ara, és cert que tens moments de cert vertigen. Recordo especialment un concert a Manlleu en què ens van dir que les entrades estaven exhaurides, i vaig pensar "ah, doncs molt bé", però quan vàrem sortir a l’escenari i vaig veure la gentada que hi havia em va fer molta impressió. Però vaja, crec que és fàcil entomar coses com aquesta: que hi hagi gent que li agradi allò que fas i et vingui a veure, és de puta mare!

Aquella reedició, com també Per la bona gent, els heu publicat amb el vostre segell discogràfic, Ceràmiques Guzmán. Què tal això de tenir discogràfica pròpia? Teniu previst publicar altres artistes?

M.M.: Tot just ho comencem a experimentar. Fa il·lusió, tenir un segell propi i que porti el nom d’una cançó del grup. En quant a publicar discos d'altres artistes, no hem fet el segell per aquest motiu però tampoc no en tanquem la porta.

Us veieu com a Manel deu anys i cinc discos més?

A.V.: Si durem una dècada més, no crec que en aquest temps publiquem cinc discos més, és un ritme molt fort!

M.M: Com a grup estem bé, i ara allò que tenim ganes és d’afrontar el directe d’aquest disc, és en el que pensem. Treure un disc et fa pensar que n’hi pot haver un altre.

R.P.: I com diu la cançó de la Janis Ian, les estrelles venen i van.

Grup Manel - Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat