Un dels problemes amb què s’enfrontava The Mandalorian són les maleïdes expectatives. Tot el que s’ha fet amb posterioritat a la saga original d'Star Wars ha anat creant una mística que, quan no ha tingut l’impacte esperat, s’ha menystingut amb una vehemència sovint injusta. D’entre totes les formulacions modernes d’aquest imaginari, una de les que ha marcat un gran camí a seguir ha estat la pel·lícula Rogue One. El film de Gareth Edwards s’insereix amb una perfecta coherència narrativa i estètica a la saga, però per damunt de tot és una extraordinària aventura bèl·lica en què no hi ha ni un sol personatge que no tingui un bon substrat dramàtic. Això és exactament el que aconsegueix The Mandalorian. És, efectivament, una faula perfectament identificable com a part de l’univers galàctic, però si funciona tan bé és perquè no es deixa esclavitzar per una pauta i es dedica a ser, sobretot, un enlluernador western en què la creativitat emana tant del que explica com de la manera de fer-ho. Dit d’una altra manera, és una excel·lent sèrie més enllà de la marca Star Wars, i és per això que és una experiència recomanable fins i tot per qui ja hagi perdut el fil de la saga. Al capdavall, és una història d’amistat, autoconeixement i redempció que funcionaria igual si estigués ambientada al nostre planeta, al nostre present i canviant els éssers fantàstics per les persones que ens trobem durant el nostre viatge vital. 

The Mandalorian 2

Com ja és públic i notori, el Mandalorian del títol és un caçador de recompenses que accepta la missió de recollir un misteriós paquet i aquest resulta ser un petit Yoda. A partir d’aquí, el creador i guionista de la sèrie, Jon Favreau, en perfecta coordinació amb una equip de grans directores i directors, obra el miracle de convertir cada episodi en un monument a la diversió i l’originalitat. Aquí resideix la seva brillantor: malgrat estar a l’empara d’una marca tan coneguda i que es podria prestar a un encarcarament formal, la sèrie se les arregla per trencar les regles del joc i cercar un llenguatge propi que la converteix directament en una de les millors cares de “Star Wars”. Entre les seves troballes, els personatges, configurats amb una atenció al detall poc habitual de veure en produccions televisives dirigides al gran públic, i també algunes solucions narratives que desarmen per inesperades. Hi ha un episodi, per exemple, en què gairebé no hi ha diàleg i converteix la relació entre l’individu i el seu entorn en un homenatge al cinema de Harold Lloyd; també en té un altre amb una acció tan ben executada que t’arriba a fer lamentar no estar-ho mirant en una pantalla gran. Per descomptat que el fan de “Star Wars” té on agafar-se, perquè el seu volum de picades d’ullet és molt elevada, però aquestes referències serveixen per a enriquir la narració, i no per sostenir-la. I atenció a la banda sonora: el compositor de “Black Panther”, Ludwig Göransson, demostra que a la saga hi ha espai per a unes sonoritats diferents de les que hem escoltat fins ara.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat