Les meves petites orelles d'infantesa es van destapar italianament amb la veu de Raffaella Carrà i el seu "explota, explota me", van seguir uns balls de mocassí amb balla-balla de Francesco Napoli i el cervell es va afectar de maduresa "azzurra" en caure en centro di gravità permanente de Franco Battiato.

Quan em creia en gran part resolt, va aparèixer Gino Paoli introduint pólvora al meu cor, la mateixa pólvora que porta al casquet de bala que viu en la seva caixa toràcica. Era un 13 de juliol de 1963, amb trenta anys, un calibre 5, d'una pistola Derringer ajustada contra el seu pit donaven realisme al seu intent de suïcidi. Les poques esperances de vida que els cirurgians van donar a Paoli, van fer no intervenir-la bala, en coma, la mort era gairebé segura ... gairebé ... però va aconseguir salvar la vida.

Gino Paoli és un "cara b" del mig temps italià, creador de magnes obres com Sapore di sale amb arranjaments d'un joveníssim Ennio Morricone o il cielo in una estanza una veritable joia amb la qual va voler definir totes les sensacions i sentiments de l'orgasme. Vivere Ancora és una altra d'aquestes bufetades que et deixen sense respiració i et cau en bucle dies i dies ...

Fan absolut de Joan Manel Serrat l'any 1974 va publicar I semafori rossi non sono Dio, un disc dedicat totalment a temes de Serrat traduïts a l'italià, on destaca la cançó Mediterraneo, en Appropriazione indebita, un altre àlbum dedicat a reelaboracions i traduccions d'alguns temes clàssics de la música internacional, versiona Il vestito rosso, adaptació de la popular Penélope.

Es va rodejar de dones, tres oficials i una fogosa aventura amb la cantant Ornella Vanoni a qui va dedicar Senza Fine i amb qui va voltar diverses gires mundials.

Paoli a banda de ser un "cara b", musical es va presentar a les eleccions italianes dins de les llistes del Partit Comunista Italià sortint elegit diputat. Al congrés es va integrar en el grup parlamentari de Sinistra Indipendiente i el 1992 va cloure la seva participació en vida política.

Amb aquest currículum, que té com a punt de partida l'any 1959, Gino Paoli ha publicat més de 30 àlbums d'estudi i en directe, ha participat en cinc edicions del Festival de San Remo, ha publicat més de 30 àlbums d'estudi i en directe, i ha compost música per a bandes sonores de films. Però voldria destacar una associació per sobre de totes, la que el 2007 es va produir amb els més prestigiosos músics de jazz italians, Danilo Rea, Roberto Gatto, Flavio Boltro, Rosario Bonaccorso i Enrico Rava.

El sentit jazz d'aquest "cara b" italià el porta implícit des que en any 1967 el guitarrista Wes Montgomery fes una versió de Senza Fine.

Aquest sentit jazz, l’explota de forma magistral amb Milestones - Un incontro in jazz que és una patacada de vida en tota regla a la cara de molts, un segell de qüalitat per si aquest és necessari. 

Una punxada directa al cor que cerca sense parar els crits més profunds de la nostra ànima. Una escopinada a la premsa en general i al populatxo públic que sempre ha posat per davant a un altre italià, Paolo Conte, que gaudeix de més popularitat però no de màgia. Un repàs d'estàndards del jazz i temes propis agafats pels guants del jazz més mediterràniament estripat. La presència de tres dels més significats jazzmans italians, Rea, Gatto i Rava, en aquest projecte és sens dubte, un orgasme musical en tota regla.

Cal destacar, Vivere Ancora on la trompeta d'Enrico Rava no cessa de plorar i cridar al costat de Paoli, ficant el seu crit esgarrifós i de llarg recorregut en les entranyes de qui l'escolta.

Ara el 2019 ha tornat amb Appunti di un lungo viaggio celebrant els seus seixanta anys de carrera amb quatre cançons noves gravades amb la Roma Jazz String Orchestra, dirigida per Marcello Sirignano i amb alguns dels seus clàssics reinterpretats aquest cop amb els jazzistes Rita Marcotulli (piano), Alfredo Golino (bateria) i Ares Tavolazzi (contrabaix) i per descomptat la Roma Jazz String Orchestra.

Gino Paoli és un dels nostres, jugador de paraules, compositor de pells de gallina, un obrer musical amb el cap ple de mosques i l'estómac de papallones, una pólvora mai seca que dispara amor en forma de cançons, va jugar amb les drogues i se'n va sortir com Miles Davis, es va intentar suïcidar i no li tocava.

"Mai m'he enamorat; jo he estimat" ... Gino Paoli