Maggie O'Farrell ha estat a punt de morir moltes vegades. Però el seu mèrit no és tan sols haver-ne sobreviscut. La seva virtut és que ha estat capaç de construir un relat ple de vida a partir d'aquestes escenes. Aconseguir donar-li la volta a les situacions límit no era fàcil de fer, però alhora era molt senzill, perquè és quelcom que sempre ha estat davant nostre. Amb Visc, i visc, i visc Sigo aquí (L'Altra Editorial/Libros del Asteroide), l'escriptora britànica ha tingut la perspicàcia d'emprar aquest recurs i a més fer-lo servir bé. És cert que és una obra que burxa i frega la incomoditat, però també recompensa: cada experiència es converteix en una lliçó de vida i un aprenentatge que ens servirà per reescriure la nostra pròpia història. 

Maggie O'Farrell - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

En major o menor mesura, tots hem estat a prop de la mort en alguna ocasió. Perquè hem creuat un semàfor en vermell i un cotxe ens ha estat a punt d'atropellar o perquè hem comès una imprudència en el moment menys adequat. Això és el que converteix aquestes memòries en una història universal. 

Maggie O'Farrell - Sergi Alcazar

Precisament, el potencial empàtic de l'autobiografia és el que més ha sorprès  l'escriptora, a la que fins al moment només havíem vist en el terreny de la ficció. "Amb una novel·la l'autor juga amb l'ambigüitat de la veracitat dels personatges, de tal manera que el lector mai no sap què és autobiogràfic o què és ficció. En canvi amb les memòries tothom sap que això que explico és cert i de, fet, és interessant que la reacció de les persones que han llegit el llibre és sovint la d'acostar-se a explicar-me que ells també han passat per situacions similars. I això per mi és gratificant. M'agrada que la gent reflexioni sobre la seva relació amb la mort", explica O'Farrell.

Visc, i visc, i visc, O'Farrell narra disset moments en què la seva vida va córrer perill: una malaltia infantil de la qual els metges deien que no es referia mai, un avortament, una topada amb un estrany en un camí perdut de les muntanyes, un corrent d'aigua que se l'emporta mar endins. Però si hi ha una història que encara ara li costa llegir en veu alta és la que relata com la seva filla, víctima d'una malaltia greu, és a punt de morir. 

Maggie O'Farrell - Sergi Alcazar

"Va ser molt complicat posar límits en aquest capítol, perquè havia d'explicar la meva experiència, no la de la meva filla. És la seva història i li pertany a ella", comenta O'Farrell. 

"Quan jo ho vaig escriure li vaig demanar permís i ella em va dir sí, fes-ho, tenia 6 anys. Però havia d'anar amb compte perquè no volia que quan es fes gran pogués dir-me que li havia escrit la seva història. Com a escriptor és interessant veure què li pertany a ella i què forma part del meu relat". 

Maggie O'Farrell - Sergi Alcazar

Repensar la vida partint de la fugacitat de l'existència és un exercici valent com a escriptor. Sobretot en el sentit que allò s'està explicant és real. El nivell d'exposició és diferent de la ficció i l'autor no té on amagar-se, reconeix O'Farrell. "No va ser molt complicat escriure aquest llibre, però sí va ser difícil de publicar, perquè és molt proper a la meva vida. És complicat saber on has de parar i decidir què t'has de guardar per tu". Una cosa similar ocorre al lector d'aquestes memòries, que haurà de decidir on posa els límits entre el que llegeix com a observador i el que reconeix com a propi a través de l'escriptura d'O'Farrell.