Té 27 anys i un munt de projectes musicals. Magalí Sare (Bellaterra, 1991) difícilment s'imagina fent altra cosa que no sigui música. És cantant soprano, però també toca la flauta, la bateria, les percussions, el piano, el baix acústic, i potser en l'estona que llegiu aquesta entrevista ha après algun altre instrument. Dona classes de jazz i combo al Taller de Músics. El 2018 va ser important en la seva trajectòria: a més a més de fer molts concerts en diferents formats i amb diversos acompanyants, va enregistrar i publicar el primer disc en solitari, Cançons d'amor i de dimonis (autoeditat), amb temes propis escrits com a teràpia després de patir una relació sentimental destructiva i d'abús psicològic, va guanyar fent tàndem amb el guitarrista Sebastià Gris el premi estatal de jazz Juventudes Musicales de España, i va posar veu a les cançons de Clara Peya que formen part del celebrat àlbum Estómac. També va preparar amb el Quartet Mèlt un concert teatralitzat titulat Imparables que presenten a El Molino entre el 10 i el 27 de gener.

Magalí Sare

Comencem parlant del teu primer àlbum com a Magalí Sare. Els que l'escoltin, hi trobaran més amor o més dimonis?

Hi va apareixent de tot, però la conclusió del disc és que més val enamorar-se, tot i que et puguin passar coses que et deixin seqüeles de desconfiança, que et facin mal... Crec que el missatge que transmet és "encara que t'equivoquis, n'aprendràs i podràs seguir endavant". El vaig voler tancar amb un tema de Cole Porter, Let's Do It, un estàndard del jazz que explica que l'amor és a tot arreu.

La majoria de cançons pròpies surten d'una situació de maltractament psicològic.

Sí, varen néixer d'una manera terapèutica, sense cap intenció en aquell moment de fer-ne un disc. Componia un parell de cançons, les tocava als meus pares, i tots a plorar... Després va venir una època en què les vaig odiar, aquestes cançons, perquè em provocaven viatges molt heavies. Però en un moment donat vaig sentir la necessitat de reacceptar-les, d'entendre que parlaven de coses que ja no eren vigents però que eren meves, i les vaig voler enregistrar.

La gravació va arribar el 2018.

Fins que no va haver-hi un moment de calma en el trajecte amb el Quartet Mèlt, i que va coincidir amb el final de la carrera al Conservatori Superior del Liceu en l'especialitat de cant jazz, no m'hi vaig poder posar. També va ser important l'empenta d'en Vic Moliner, coproductor del disc amb en Panxii Badii, que sempre em deia que aquests temes els havíem de gravar. 

No sé si tens algun consell per a qui estigui passant per una situació com la que vas viure tu.

Buf, podria parlar-ne molt, del tema! Però per resumir-ho, els diria que pensin que segur que a les seves vides tenen persones que els estimen de manera desinteressada, ja siguin familiars o amics, i que es deixin ajudar. Penso que cal desconfiar d'un mateix, prendre's l'espai suficient del dubte, plantejar-se "i si m'estic equivocant?". A mi personalment la música em va ajudar a sortir endavant, però l'ordre va ser primer ajudar-me a mi mateixa, donant-me l'espai per percebre allò que em succeïa, després deixar-se ajudar, i després va ser la música. Jo sola no hagués pogut, però hi has de ser.

 

A qui estigui passant una situació de maltractament psicològic, li diria que es deixi ajudar, que pensi que hi ha persones que l'estimen desinteressadament

Com et sents, ara, quan cantes aquestes cançons?

Sovint com si obrís un diari personal sense que ningú m'ho hagi demanat. Puc arribar a sentir inseguretat, però bé, després penso que si aquestes cançons poden ajudar a algú que les escolti, fantàstic. Per sort tot allò ho vaig superar, i ara mateix estic fortament enamorada! D'altra banda, treballant amb la Clara Peya m'he plantejat molt què és amor i què no, i estic en un batibull de descobrir moltes coses. 

Musicalment, el disc té moments minimalistes, clàssics, jazzístics... Reflecteix l'heterogeneïtat musical de Magalí Sare?

No d'una manera voluntària. Hi ha un tema instrumental, que es titula 21 anys, en què hi toco la flauta, hi ha percussions que també he posat jo... Però l'arrel del disc és el piano, i precisament aquest instrument no és el que més domino, sempre havia estat per mi una eina i prou. En Vic Moliner em va dir que els temes no tenien sentit si no els tocava jo al piano; com que no soc pianista, hi faig coses minimalistes, no puc prendre gaires riscos. D'aquí que hagin quedat fragments molt minimalistes. La part més clàssica potser ve de què aquests temes els vaig començar a tocar amb una cel·lista, només piano i violoncel, cosa que va ser apassionant per mi, vaig aprendre molt a arranjar per a violoncel. Una altra sort del disc ha estat comptar amb en Dani López, que domina diversos instruments.

Com traslladeu les cançons als directes?

Hi ha dues versions, una amb cinc músics, i l'altra amb en Sebastià Gris, en què jo toco un baix acústic en alguns temes. Amb la banda toquem les cançons del disc i algun tema nou que he fet i alguns que no van entrar al primer disc. Amb en Sebastià, com que ja hem tocat junts moltes vegades, podem fer més versions.

Abans parlaves de la família. Tu vens d'una família de músics. En quin moment te'n vas adonar que per tu la música també era molt important?

Abans d'estudiar res ja tocava, crec que als sis anys ja vaig fer un tema, i mostrava aptituds. El consell que em van donar els pares va ser "estudia, perquè tens un do". Som tres germans i tots tres som músics, com el meu pare, i suposo que jo al ser la petita he anat absorbint-ho tot, perquè per exemple recordo al·lucinar veient les classes de piano del meu germà. La música sempre ha estat present a casa meva, i jo sempre m'he mostrat molt inquieta: vaig començar amb el piano, però després volia aprendre un instrument que pogués tocar i al mateix temps caminar per portar-lo a la rua del Carnaval, i va ser la flauta, i després la flauta em quedava petita i vaig començar a tocar la bateria... 

Els veïns, bé?

He tingut força sort! Tot i que es van queixar en algun moment, perquè la bateria va ser una obsessió. La bateria l'he tocat força anant de gira amb el meu germà, en Gerard Sesé.

Com es poden arribar a compaginar tants projectes musicals al mateix temps?

Sempre havia deixat molt a l'atzar el calendari, anava sortint sol. Però se m'està complicant, i me n'adono que fent tres gires al mateix temps alguna cosa pot anar malament. I més tenint en compte que no té res a veure la manera de cantar, per exemple, amb la Clara Peya i amb el Quartet Mèlt.

Estàs dient que més d'hora que tard hauràs de deixar alguna cosa?

De tots els projectes que tinc, per mi el més important és el de la meva música, i ja m'estic plantejant fer un segon disc. L'estic començant a treballar, tot i que potser n'hi ha per un o dos anys. Els duos que faig amb en Sebastià Gris i en Manel Fortiàels vull cuidar, com també el projecte amb la Clara Peya, molt engrescador. En canvi, el Quartet Mèlt és com un món a part, són quatre veus a cappella, per una qüestió d'empastament he de posar una veu que no és la meva de solista, i portem molts concerts junts. El Quartet és el que de moment deixaré; després dels concerts a El Molino, deixaré el Quartet Mèlt per un temps. Però que estiguin tranquils els seguidors dels Mèlt, que la soprano que em substituirà — encara no puc dir el nom — és una crack!

De tots els projectes que tinc, per mi el més important és el de la meva música, i ja estic pensant en un segon disc

Magalí Sare

Doncs bé, parlem del què, de moment, serà el darrer espectacle que faràs amb el Quartet Mèlt, Imparables.

És un concert amb molts elements teatrals i en què també hi surt l'actor Òscar Orbezo, que n'és el guionista i director. Expliquem diversos moments de la història recent en què hi entra la música. Per exemple, l'arribada de la ràdio: surt una escena de postguerra, moments de gana i de misèria, però la família engega la ràdio i sona un tango. També hi surt la guerra civil, amb una mescla de cançons que es cantaven a les trinxeres. Els que vinguin a El Molino hi podran escoltar des de La Trincafins a Lola Flores, rumba catalana, el Bon diad'Els Pets, el Que tinguem sortd'en Llach... Vam tenir dubtes amb el final, què escollíem del moment actual, però crec que ens n'hem sortit i queda un final rodó. Hi ha uns vint temes, i hem comptat amb una quinzena d'arranjadors, com ara l'Arnau Tordera, en Joan Pau Chaves, en Josep Vila, el meu germà Gerard, en Josep Ollé, en Dani López, en Sebastià Gris... És fantàstic que tots aquests grans músics i arranjadors ens hagin dit que sí! És un espectacle dirigit a tots els públics. 

Vosaltres quatre també feu d'actors i actrius.

Sí, a mi sempre m'ha encantat actuar, quan faig concerts considero que sempre actuo.

De fet a l'Oh Happy Day un dels components del jurat, l'actor i director Daniel Anglès, va pronosticar que en un parell d'anys protagonitzaries un musical.

M'ho han ofert, però era incompatible amb altres coses que estava fent. I tinc una lluita interna molt forta: m'encanten els musicals, però no em veig fent una mateixa representació tres mesos cinc dies a la setmana. Em posaria nerviosa, crec que tindria ganes de fer altres coses, que sempre estaria pensant: "en aquests tres mesos hagués pogut col·laborar amb molts artistes, fer concerts a diferents llocs".

M'encanten els musicals, però no em veig fent la mateixa representació durant tres mesos cinc dies a la setmana

Prioritzes alternar projectes.

És que tocar amb gent diferent és molt enriquidor, moltguai, a més a més que m'encanta conèixer i compartir escenari amb diferents músics. I ara que porto un temps trepitjant escenaris, veig que el que més m'agrada és fer concerts en espais petits i tenir la gent a prop.

Com recordes i valores aquell pas del Quartet Mèlt per l'Oh Happy Day de TV3?.

Ens pensàvem que duraríem poc en el programa, perquè ens vèiem una mica fora de la línia general del concurs. Va ser una experiència important, hi va haver moments molt durs, perquè el ritme era vertiginós, d'assajos, gravacions, algunes entrevistes... Vaig haver de deixar de fer coses que tenia previstes aquells mesos. Però per la banda positiva, nosaltres ja portàvem dos anys com a Quartet Mèlt i el fet de guanyar el concurs va ser com un reconeixement a tota la feina feta fins aquell moment. I evidentment la televisió té un gran poder: vam passar de concerts en què venien cinquanta persones a omplir auditoris, els dos primers anys després del concurs van ser molt bèsties. Jo de primer no vaig veure gens clar d'anar-hi, al talent show, vaig dir que no, no m'atreia gens això de fer-me coneguda pel fet de sortir a la televisió. Però després vam trobar la part positiva i l'energia per fer-ho.

Gràcies a l'Oh Happy Day vàrem passar de tenir cinquanta espectadors a omplir auditoris; els dos primers anys després del concurs van ser molt bèsties

Magalí Sare

Vàreu guanyar el concurs com també l'any passat et van donar un premi estatal de jazz pel projecte amb en Sebastià Gris.

Els premis fan molta il·lusió, no deixen de ser un reconeixement. Amb en Sebastià fa dos anys que toquem i penquem molt, i guanyar el concurs va suposar un impuls, un aplaudiment, i al mateix temps et fa tenir un punt d'exigència, per seguir treballant igual o més. Tenen un punt de motivació.

També el 2018 vas entrar a l'estudi amb la Clara Peya. En va sortir Estómac, un disc que ha apareix com un dels millors de l'any en tots els rànquings.

El nexe d'unió va ser en Vic Moliner. Jo era seguidora de la Clara Peya de feia temps, i vaig tenir una intuïció: vaig veure una trucada perduda de la Clara al mòbil i de seguida vaig pensar "calla, que igual em demana que canti amb ella!". I així va ser. Ho desitjava, havia anat a molts bolosseus i volia cantar les seves cançons. Tot ha anat molt bé, ella és molt generosa, musicalment i com a persona, i et fa sentir molt còmoda, t'explica què significa cada cançó, i a més a més té un compromís social molt fort. Li estic molt agraïda i penso que mereix el reconeixement que està rebent. 

L'any que hem deixat l'has tingut ple de feina, però l'agenda del 2019 també fa patxoca. Quins concerts teus no ens podem perdre?

Soc molt desordenada amb el tema agenda! Però sé que el 3 de març tocaré al Harlem Jazz Club per al BarnaSants, fa molts anys que no hi toco i en tinc moltes ganes, i abans, el 24 de febrer amb en Gris estarem a la Jazz Cava de Vic. Amb la Peya tenim força feina, i també seguiré fent duets amb en Manel Fortià. Primer, però, ve El Molino amb el Quartet Mèlt, i després marxaré uns dies de vacances. Al nou any li demano molta salut, i ser molt optimista, perquè l'optimisme és allò que em manté amb bona salut i em permet fer millor música. Estic descobrint que l'optimisme és el meu motor, també en l'aspecte musical.

L'optimisme és el meu motor, em manté amb bona salut i em permet fer millor música