Uns dies després de veure una representació horrorosa de Cavalleria rusticana al teatre San Carlo de Nàpols, aterro al Liceu per assistir a Luisa Miller de Giuseppe Verdi (1813-1901), la darrera òpera d'aquesta temporada, estrenada l'any 1849 precisament a Nàpols i un dels seus títols injustament poc representat, perquè musicalment és molt interessant. A diferència del títol verista que havia vist uns dies abans, aquesta és una producció que no fa aigües. D'entrada perquè planteja una lectura del llibret en clau psicològica, tot posant èmfasi en el paral·lelisme dels dos pares de família que, com si fossin els Capulet i els Montagut, es posen en contra de l'amor escollit pels seus fills (per una qüestió de poder i d'honor), quelcom que portarà a la tragèdia final després d'una trama resolta amb penes i treballs, i amb algun encert, a càrrec del gran Salvadore Cammarano, malgrat que força simplificada respecte del text original, Kabale und Liebe, de Friedrich Schiller (1759-1805). I en segon lloc, i sobretot, per la qualitat musical de la representació. Perquè diguem-ho clar: el veritable èxit d'aquesta Luisa Miller són la soprano Sondra Radvanovsky i el tenor Piotr Beczala, juntament amb una direcció musical de volada. En aquest sentit, un deu per al departament de màrqueting del Liceu, perquè a tot arreu anuncien la producció justament a propòsit d'aquests dos intèrprets, com si fos el millor que pot oferir la producció. I certament és així. La cantant americana és probablement una de les millors sopranos spinto del moment. Té un domini de l'instrument excel·lent, amb un cant pulcre i matisat, i una gran capacitat actoral. Escoltar-la cantar Verdi és un dels millors plaers terrenals que una persona sensible por abastar. El tenor polonès també està a l'alçada: el seu fraseig és impecable, el seu timbre, elegant, i el domini tècnic també és indiscutible. Per sort nostra, tots dos venen regularment al Liceu, quelcom que ens fa molt feliços. En la representació d'ahir dijous 23, l'orquestra, seguint la batuta del jove director veneçolà Domingo Hindoyan, va fer una lectura de la partitura molt musculosa, plena de matisos, dominant els contrastos dinàmics i traient el màxim suc de les diverses parts integrants d'una formació que, de tant en tant, ens ofereix interpretacions de nivell. 

Luisa Miller ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu

En la producció signada per Damiano Michieletto, hi ha -com ja va sent prou habitual en diverses produccions dels darrers anys- una plataforma giratòria en la qual es presenten, de manera simplificada, els diversos espais escènics de l'òpera, gràcies a l'escenografia elegant i descontextualitzada de Paolo Fantin, quelcom que, si ve permet una lectura més atemporal i universal del drama, també dificulta la comprensió de la història per aquell qui vagi a la representació sense tenir cap idea sobre l'òpera. En general, la producció funciona bé i té algunes solucions interessants (per exemple, la plasticitat de les projeccions del verí), mentre que d'altres són absolutament anodines i previsibles (com ara la gestió espacial del cor). No aporta res de nou però tampoc no molesta. Ni és brillant ni és dolenta. Acompanya. Que ja està bé. 

Més enllà d'això, surto del Liceu satisfet d'haver distret la xafogor durant tres hores amb una representació musicalment excel·lent d'una òpera que, per la seva dificultat tècnica i també per l'argument complex, no es representa tant sovint com més d'un desitjaria. Acomiadem la temporada -i també la directora artística Christina Scheppelmann- amb un repartiment de nivell i amb una òpera bonica. Bon estiu!

Luisa Miller ©Antoni Bofill Gran Teatre del Liceu