Lucía Alemany és una de les promeses del cinema català. La seva opera prima, La innocència ha estat nominada al premi Gaudí a millor pel·lícula. Aquesta pel·lícula sobre una noia d'un poble de Castelló que somnia a ser artista de circ i que es queda embarassada ha captivat públic i crítica i ha posat sobre la taula el tema tabú de l’avortament de les adolescents. La pel·lícula, produïda per Un Capricho Producciones, Turanga Films i Lagarto Films, arribarà als cinemes aquest divendres, 10 de gener.

Com entra al món de la direcció del cinema?

Entro al món del cinema tard. De fet, la primera pel·lícula que vaig veure en un cinema va ser Titànic, quan tenia 14 anys. Al meu poble no hi tenia cinema. I quan vaig fer la selectivitat, vaig triar anar a fer Comunicació a Vic, perquè tenia por de sortir del poble i anar a Barcelona a fer una prova a l’ESCAC, l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, que és allò que m’hauria agradat de debò. Però des de Vic ja tenia pensat ser directora de cinema. Y eso que era una cosa complicada. Tothom em deia: “On vas!”; “I tu vols fer cinema?”... Com que tothom em mirava malament, ja no ho deia, però mira...

I com ho vas fer per arribar fins aquí?

Finalment, vaig estudiar els 4 anys a l’ESCAC. I després he fet un llargmetratge, un curt metratge i un programa per a la televisió valenciana.

La inocencia dire 3©Sophie Koehler

© Sophie Koehler.

Si vols dirigir has de buscar què tens teu que no tingui la resta de la gent. I jo, el que tinc d’autèntic és Traiguera, el meu poble

Té alguna cosa d’autobiogràfica aquesta pel·lícula, que ha estat filmada al seu poble?

Tot i res. Quan et poses a crear una peça de 90 minuts prima la narrativa i allò que rebran els espectadors sobre tu. Però és obvi que qualsevol pel·lícula té molt d’autobiogràfic. El primer que té és que naix del meu cor i de la meva forma de veure.  Crec que si vols dirigir has de buscar què tens teu que no tingui la resta de la gent. I jo, el que tinc d’autèntic és Traiguera, el meu poble. La peli em permet contar aquest espai, que conec molt bé.

Però a la pel·lícula Traiguera no és, en absolut, un lloc idíl·lic...

Jo he viscut aquest espai com una presó als 16 anys. Aquests personatges rurals, com el pare patriarcal, els conec molt bé. N’hi ha molts a Traiguera. I el fet en sí, el quedar-se embarassada essent adolescent i avortar, em va passar a mi, quan tenia 17 anys. És el que li passa a la protagonista. Jo no feia circ, com la Lis a la pel·lícula, però a La innocència hi ha personatges com els que hi ha a Traiguera. Jo miro endins per fer cinema.

Tothom voldria tornar en algun moment a l’adolescència, perquè el despertar és molt bonic

IMG 0510

I malgrat tot, La innocència, té un punt de nostàlgica?

Té un punt nostàlgic. Hi ha gent que m’ha dit, després de veure-la, que voldria tornar a ser adolescent. Jo crec que hauria de ser fàcil ser adolescent. És un temps d’eufòria. Hi hauria d’haver-hi eufòria de viure. Però als adolescents se’ls limita, no se’ls deixa fer. Els joves necessiten amor, i un lloc on ser, i sovint no se’ls dona. L’adolescència a la fi és molt dura. Si no s’acompanya als joves amb molta escolta, amb molt d’amor, la cosa no funciona. Ells ens tenen que ensenyar moltes coses, i els adults es pensen que només poden ensenyar. I si els adolescents no aprenen, els castiguen. No permetem els errors com a part de l’aprenentatge, i això fa la vida molt més dura. La Lis, la protagonista de La innocència, només necessita que la deixin fer i que l’alliberin dels patrons. Tota la merda que carrega la seva mare se la traspassa a ella. Però la innocència que té la Lis sí que és bonica i en aquest sentit la pel·lícula és nostàlgica. Tothom voldria tornar en algun moment a l’adolescència, perquè el despertar és molt bonic.

Al film tracta l’avortament juvenil. És un tema encara tabú?

És un tabú. I no ho és perquè és juvenil. Des que he començat a fer aquesta pel·lícula, i a mesura que he anat contant això a la gent, i sempre hi ha alguna dona que a la fi m'explica que ha avortat, però t’ho diu amb la boca petita. No se’n parla. No sé si és per la pressió social, o per alguna cosa més personal, el sentiment de culpa...

Al poble hi tens el pes del que diran. Tothom parla de tothom i tothom es creu amb el dret a parlar de tothom

Lucía Alemany directora La inocencia

Aquesta és una obra escrita des del poble. Marca ser d’una zona rural?

Marca ser una dona rural com marca ser de Pedralbes, o ser de Badalona o haver nascut a l’Àfrica. Però sí: marca haver nascut a un poble petit, de mil habitants, on tothom es coneix des que neix fins que mor, i que està lluny de la capital (nosaltres estem a dues hores de Barcelona, a dues de València, i a mitja de Vinaròs, que és el nucli gran més proper). Això crea una idiosincràsia de poble. Hi ha coses molt característiques que t’impregnen de per vida. La primera, criar-se al carrer. El diumenge els nanos, a les deu de la nit, van en bicicleta pel carrer, i això és particular. Al poble hi tens una gran llibertat, que et permet jugar com vols. Les relacions que estableixen entre xiquets i xiquetes és més lliure. Tens baralles... Però per altra banda hi tens el pes del que diran. Tothom parla de tothom i tothom es creu amb el dret de parlar de tothom. La gent no parla de Corazón, corazón quan tens el veí al costat i coneixes la seva vida perfectament. A mi el que em va fer més mal és que la gent et pot posar un estigma que et marca encara que no siguis així. Arriba un punt en què perds el sentit del que ets, condicionada pel que diuen que ets. A algú li poden dir que és un mandrós, i acaba per assumir-ho... Per altra banda, al poble veus el món des d’un corralet, i no acabes de sentir que el món existeix.

Però a tu hi ha coses de la vida rural que t’agraden.

Hi ha gent a la que el ritme lent del poble li flipa. El contacte amb la gent, el contacte amb la natura... És molt positiu. Crea alguna cosa que a les ciutats no hi ha. Al poble no hi ha estrès... És un ritme més d’acord amb l’ésser humà. El contacte amb la terra és important: sabem d’on ve allò que menges... La vida al poble té coses negatives i positives.

En un poble hi ha més pors, perquè tot ho veus més gros i perquè fer qualsevol cosa et suposa anar a viure a una altra banda, i això fa por

2017 11 24 12.27.09

La pel·lícula emfatitza el somni de ser alguna cosa diferent. És difícil escapar de l’entorn?

A vegades les barreres ens les posem nosaltres mateixos. El pare de la Lis no li prohibeix anar a estudiar circ, li diu, senzillament, que esperi. Però per a ella és tan important escapar que perd el nord. Quan jo volia fer cinema, era jo qui em posava les barreres. Potser perquè tenia pocs referents. I en un poble hi ha més pors, perquè tot ho veus més gros i perquè fer qualsevol cosa et suposa anar a viure a una altra banda, i això fa por.

Quines dificultats suposa per a un director treballar amb actors tan joves?

Era el que jo volia. Ja ho havia practicat amb el meu curt. De fet, una de les actrius de La innocència ja havia treballat amb mi en aquest curt. Al curt m’havia costat molt, havia patit molt per dirigir als joves. En canvi al llargmetratge ja tenia més seguretat, tot i que era molt dur. Volíem investigar les emocions dels propis joves, per treure-les fora, i era complicat, per ells i per a mi... La Carmen Arrufat, que té el paper protagonista, va saber-ho fer molt bé, tot i que el seu paper era molt delicat (amb la resta d'actors va ser molt més fàcil). La clau era que les actrius, des d’elles mateixes, es posessin en situació. Va ser divertit a la fi.

La pel·lícula ha estat nominada als Gaudí. Espera guanyar-los?

Sincerament, no espero el Gaudí, però set nominacions als Gaudí, dos als Goya i la resta de nominacions a premis ja és més del que esperava. A més a més, als premis de l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual ens van donar els premis a la millor direcció, al millor actor de repartiment (a Sergi López) i a millor actriu revelació (a Carmen Arrufat).  Veig més a Carmen Arrufat fent un Goya a l’actriu revelació que un Gaudí a la millor pel·lícula, perquè les obres que competeixen són molt bones.

Quins són, ara per ara, els seus projectes de futur?

M’agradaria renovar en la segona temporada de 69 Raons, el programa que feia per a la televisió valenciana sobre adolescents i sexualitat, però encara no ho sé. I estic preparant la propera pel·lícula, però per ara no ha eixit del meu cap i de l’ordinador. La Laia Soler (que també ha treballat a La innocència) i jo preparem el guió, però encara està verd. Per ara, estem tancant La innocència. Estem a tope. Després tinc altres cosetes pensades, uns curts... Per no parar...

 

Foto de portada: © Sophie Koehler.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat