L’espai profund és el títol del poemari amb què el poeta català Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha guanyat el 61è Premi Carles Riba 2019, el premi de poesia degà de les lletres catalanes. El jurat d’aquesta edició, integrat per Sebastià Alzamora, Maria Cabrera, Josep M. Fonalleras, Teresa Pascual i Josep Lluch, va haver de decidir entre diverses opcions d’alt nivell, però l’editor Josep Lluch va destacar de l’obra guanyadora que “és un volum coherent i cohesionat. Els versos són curts i esmolats, plens d’imatges il·luminadores i paradoxals”.

Efectivament. Hem llegit a L’espai profund un viatge interior i exterior indestriable que navega per uns poemes d'aparença complexa, per la hibridació de coneixements, però molt fèrtils en la seva profunditat. Versos condensats, farcits de referències i de citacions, de reflexions sobre la relació entre la llengua i el món, sobre els vincles entre les paraules i les coses. “Tu m’ets la font, i jo et soc l’aigua amiga” (Contesa). Escriptura del coneixement, filosòfic i experimental que conrea una llengua exigent, arriscada i sense concessions.

Els poemes, amb predomini de versos lliures i narratius, es falquen per esculpir una poesia tel·lúrica i intuïtiva, concisa i temperada que trena un diàleg entre el cosmos i la interioritat, “el temps lleuger fremia a la fageda” (Costabona). Lluís Calvo es mou per un espai molt coherent amb reverencial amor per la paraula. Exercici meticulós d’introspecció, d’alquímia i condensació, amb el qual els seus poemes destil·len noves estètiques. Un escriptor d’obra polièdrica i d’experimentació de nous recursos lírics amb els quals duu el mot per viaranys impensats. El crític Jordi Marrugat diu d’ell que és “desconcertant, esmunyedís i divers... poeta d’infinites cares, la nova llengua d’una flama en dansa”. 

El títol de L’espai profund fa referència a tot el que està més enllà del sistema solar; un joc entre la profunditat de l’espai astronòmic i l’espiritual. S’emmiralla en la cita de David Lynch que encapçala el llibre: “...entre les meves tasques hi ha l’observança de l’espai profund, de les galàxies més enllà de la nostra”. Cal destacar de forma rellevant que el llibre ret homenatge a l’artista plàstic recentment traspassat, Jordi Fulla, amb qui el poeta havia col·laborat i amb qui mantenia una estreta admiració i amistat.

No és d’estranyar, doncs, que a hores d’ara ja hagi entrat a impremta la segona edició i jo he tingut l’oportunitat de conversar amb el llorejat poeta. Escoltem-lo:

L’espai profund suposa un pas endavant del teu darrer poemari Ancestral

Hi ha diferències notables com, per exemple, que Ancestral és un llibre torrencial on hi ha tota mena d’estils i formes poètiques, mentre que a L’espai profund busco la condensació. L’exuberància dóna pas al silenci i a la síntesi. Malgrat això, sempre s’hi troben punts que ja he tractat en algun moment perquè considero que la meva obra avança de forma circular. A contrallum (Columna), tot i estar escrit l’any 1989, hi ha diversos punts de contacte amb L'espai profund.  

En la teva obra hi ha un clar interès per la geografia, l’espai, i múltiples localitzacions. Fins i tot, com ja assenyalares a l’assaig El meridià de París, la poesia va de “la topografia de les idees. I dius que un poema és com una carta nàutica. Quin és l’itinerari que ressegueix L’espai profund? A quin port ens duen els teus poemes? 

Es tracta d’una cartografia espiritual i mística, un tret que destaca en la meva poesia, també tel·lúrica. Els llocs t’acaben inspirant però aquí no tenen tant relleu com en altres llibres tot i que molts poemes estan escrits a l’aire lliure.

Molts poemes comencen amb referents de la natura per acabar en reflexions meta-poètiques o aforismes: “d’allò que els ulls han vist, ara en reculls el vers”. 

Aquí hi ha la idea de captació d’alguna cosa que no sabem exactament que és. Aquí rau el misteri i la gràcia, en el seu doble sentit, de la poesia. Sempre he dit que un assaig o una novel·la es fan amb el raciocini però en canvi la poesia sorgeix en connectar un flux de consciències externes amb tu mateix. 

Devorar la tradició, les diverses estètiques i ideologies, interrogar i digerir per, tot seguit, transformar en saba nova, reconstruir... És aquest el teu camí creatiu? 

Els coneixements no serveixen per a res si no els hi facilites un camí propi. Tot poeta ha de buscar una singularitat personal perquè el poeta ha de ser únic. 

T.S. Eliot deia que “els grans poetes són els que lliguen els caps solts de la tradició”. Creus que es pot crear sense conèixer la tradició?  La tradició és bàsica. Però tan important és conèixer-la com saber què fem amb ella, descobrir com ens interpel·la. Tenir capacitat per dialogar críticament amb la tradició per, si és el cas, subvertir-la. És del tot necessari conèixer els models de llengua i els registres dels temps històrics per percebre les diferents connotacions de les paraules. A L’espai profund recupero arcaismes, alguns provenen del llenguatge dels pastors, altres recollides magníficament per Joan Amades, moltes de la Catalunya Nord... Paraules que no han arribat al nostre argot quotidià com, per exemple, aligart, pirrossa, rabassa, greny, bena-gràcia, almosta... Amb la meva poesia intento fixar el corpus de la llengua.

Diverses vegades et refereixes a la por. “On rau l’abisme / i on la por?”, “La nit, la por?” O  “La por? La cendra antiga” (Contesa). Escriure pot ser una teràpia per superar la por? 

Si no per superar-la, si per enfrontar-s’hi. Escriure, a més de felicitat, dóna molta llibertat. Escriure està molt relacionat amb  captar i rebre, en definitiva, amb crear.

Antonia Vicens ha dit que ella vol ser paraula. Jaime Gil de Biedma volia ser poema abans que poeta. I ara tu dius que no vols ser autor sinó que vols ser mot: “Fer-se mot / per entendre el silenci” dius al poema Vol... La literatura acaba per ser una caverna o un  amagatall com deies a L’infiltrat? 

Tot llenguatge parteix de la seva limitació, però, paradoxalment, sense el llenguatge no podem entendre’ns. El llenguatge té el doble vessant de presó i de llibertat alhora. Som bèsties lingüístiques. La veritable essència de les coses no la sabrem mai, sempre accedim mediatitzats pel pensament i el llenguatge. La poesia viu del silenci a través del llenguatge però agafa forma i es concreta en la paraula, en el verb o en el text.

En els teus  poemaris hi ha invenció i citació, creació i imitació, vers i prosa, diversitat, pluralitat. En la teva obra hi ha narrativa, vídeo, teatre, crítica, actuacions públiques, assaig ... No hi ha, potser, un excés?  No et porta això a la dispersió? O és que només intentes fugir de la repetició? On és el límit?

La repetició s’ha d’evitar. La literatura és un excés en ella mateixa i tota realitat sempre ens excedeix. Jo no parteixo d’una concepció de la literatura refrenada, l’obra ha d’anar caminant perquè a través de les obres vas creant-ne d’altres. Tots els meus llibres estan connectats i a L’espai profund té punts de contacte amb tots els altres encara que no sempre és fàcil trobar aquest fil conductor.  

La teva obra és exigent, arriscada i original. Així i tot creus que has creat escola? 

Abans que crear escola és preferible tenir lectors que s’identifiquin amb el que escric i escriptors que pouin en el meu univers per tal que construeixin les seves pròpies obres. Aquesta seria, per mi, la millor escola.

H. G. Gadamer sosté que “cada lector ha d’omplir a partir de la seva pròpia experiència el que és capaç de percebre en el poema”, mentre que Paul Celan diu tot el contrari, que el lector “s’ha de deixar ocupar pel poema”. En quin dels dos pols et situes? 

Crec que les dues visions s’han de tenir en compte. L’autor no pot imposar una única lectura però tampoc se’l pot desvirtuar.

A tots els lectors ens agrada classificar els poetes dins d’estètiques o d’estils. La teva és de difícil classificació per l’amplitud de registres estilístics i temàtics... Què et sembla si et defineixo com a  “poeta del coneixement”? 

Sóc inclassificable però m’agradaria definir-me com a poeta del coneixement intuïtiu. Tot i que hi ha molts tipus de coneixement.

Una de les teves màximes és: “Quan hagis consolidat un camí, defuig-lo. L’art t’agrairà, finalment, el desconcert” (Baules i llenguatges). I en un poema d’Ancestral escrius: “Quan arribis al cim, segueix caminant”. Has consolidat el teu camí? Has arribat al cim amb el premi Carles Riba? Per on seguiràs caminant ara? 

No he consolidat en absolut el meu camí, de fet ja estic engrescat en un nou projecte, un assaig... Com deia Carles Hac Mor el més important és no consolidar i si alguna cosa es consolida queda només per a mi. Un mateix no es pot limitar, no val la complaença. No sé cap a on vaig i això m’empeny a seguir escrivint. No podem arribar al misteri del qual traspua la poesia en una vida humana, aquí està el valor de la tradició. La poesia és caminar sempre.  

Lluís Calvo, escriptor de ploma afilada i clarivident, sagaç, que camina sense descans. El poeta de la intuïció.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat