Llucia Ramis va ser la guanyadora de la III edició del Premi Llibres Anagrama amb Les possessions, una novel·la de fantasmes amb una protagonista que retorna a Mallorca`per mirar d'aturar la deriva paranoica d'un pare que lluita contra la corrupció del seu entorn en uns dies de retrobavament familiar que reobren velles ferides familiars, personals i sentimentals. Anagrama acaba de publicar el llibre i nosaltres hem parlat amb l'autora a Gràcia, un dels barris on ha viscut Llucia Ramis.

Llucia Ramis - Sergi Alcàzar

Llucia Ramis/Sergi Alcàzar

Fa deu anys vas publicar la teva primera novel·la Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys. Hem viscut una crisi devastadora i la fragilitat de tot tipus s'ha convertit en permanent. Les possessions seria la confirmació del que ja apuntaves llavors?

Si t'hi fixes a tots els meus llibres parlo de l'any 2007, perquè si expliques bé aquell any pots entendre tot el que ha passat després. Llavors ja hi havia totes les pistes del que passaria. El que passa és que sempre feim veure que no les veim i intentam sobreviure, sense tenir en compte les conseqüències. Pensam que si no miram no hi són. Passa una cosa molt semblant amb la corrupció, que és com una mena de monstre que sempre ha existit i emergeix en els moments crítics. No és una cosa nova. Igual, també, que les malalties mentals, que és un altre tema del qual parlo al llibre. Volia, en aquest sentit, fer una reflexió sobre les coses que sembla que no hi són perquè les tenim totalment integrades o normalitzades i no ens hi fixam. 

A tots els meus llibres parlo de l'any 2007, perquè si expliques bé aquell any pots entendre tot el que ha passat després. Llavors ja hi havia totes les pistes

El 2007 potser pensàvem que la situació seria transitòria i ara ja ens hem acostumat a viure en la provisionalitat?

Ja ens hi estàvem acostumant però ens acabàvem d'incorporar al món laboral d'una manera més seriosa, després d'haver anat empalmant contractes de becari. Tot durava molt poc: les feines, els pisos, les parelles... Començàvem a constatar que la provisionalitat seria sistèmica, però només en aquell moment ens vam adonar que res seria com ens havien promès. A la nostra generació ens havien dit que si estudiàvem i treballàvem ens podríem dedicar a allò que volíem i hem estat la primera generació que ha perdut drets respecte als que havien guanyat les generacions anteriors. De fet, som la generació de les pèrdues.

Jordi Amat deia en un article recent que s'identificava generacionalment amb el llibre, que el representaves. Des de Coses que et passen... fins aquest darrer, passant per Egosurfing i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes penso que has anat construint una mena de fris generacional

No ha estat fet expressament! La meva voluntat era parlar d'una societat a partir del meu entorn i amb de Tot allò i d'aquest, a partir de la família, que pot ser la meva o una altra. És generacional perquè jo pertanyo a una generació molt concreta i soc molt conscient de pertànyer-hi. M'hi fixo molt en les diferències amb la generació dels meus pares i les que venen després. Una altra característica és que som la darrera generació que vol perdurar, fer coses més enllà de les vint-i-quatre hores. Creiem en les fotos, en el paper, en la lletra impresa... Creiem que podem fer coses per la posteritat, perquè els que venen després ja no tenen aquest sentit de recordar. Snapchat o Signal envien missatges que s'esborren quan l'altre els rep, per exemple. Aquella voluntat de deixar constància de la nostra existència que començava amb l'home de les cavernes està deixant pas a una altra cosa...

A la nostra generació ens havien dit que si estudiàvem i treballàvem ens podríem dedicar a allò que volíem i hem estat la primera generació que ha perdut drets respecte als que havien guanyat les generacions anteriors. Som la generació de les pèrdues

Som potser una generació de canvi a cavall de dos paradigmes ben diferents...

Potser nosaltres tenim el que hem heretat dels nostres pares i avis, però després de nosaltres serà tota una altra cosa. Pares i avis van lluitar perquè nosaltres tinguéssim el que tenim. Nosaltres creiem que mereixem el que tenim però no som capaços de lluitar per defensar-ho i no perdre-ho.

Ho veiem com una cosa que ens ve donada, sense més...

I per això ens veiem amb una mancança de drets democràtics, de periodisme, de curiositat... Si vols tenir una bona democràcia i un bon periodisme has de lluitar per tenir-lo i estem deixant que es mori perquè ens pensam que se sosté sol. Igual que van lluitar les generacions anteriors en tocaria fer-ho a nosaltres, però protestam molt i no feim res. Ens pensam que protestant ja n'hi ha prou. 

Quina herència deixarem a les generacions futures, doncs?

S'hauran de reinventar perquè si s'han de refiar del que els deixarem nosaltres... Jo no estic buscant culpables, però tot plegat no s'aguanta sol.

Igual que van lluitar les generacions anteriors en tocaria fer-ho a nosaltres, però protestam molt i no feim res. Ens pensam que protestant ja n'hi ha prou

Llucia Ramis - Sergi Alcàzar

Llucia Ramis/Sergi Alcàzar

No et faré la pregunta tòpica sobre què hi ha de tu en la protagonista i fins on arriba l'autoficció, però, aquest personatge seria l'encarnació de la manca de solidesa -laboral, amorosa, familiar, econòmica- d'aquesta generació?

Només cal veure la portada! (riu). Manca de solidesa seria el terme, perquè teníem la sensació que veníem d'un món molt sòlid. Si la corrupció és un corc que va sota una terra plena de forats és evident que havíem d'acabar caient. No es pot sostenir una societat sobre la corrupció. I s'ha estat sostenint així almenys des del franquisme.

Al teu llibre hi ha el cas de Benito Vasconcelos, un empresari que assassina la seva família i se suïcida en veure's implicat en un cas de corrupció. Al llibre dius que si hagués passat ara no hauria fet res d'això

De fet, llavors, el 1993, es a dir que s'havia posat punt final a la "cultura del pelotazo". Aquesta corrupció sistèmica la tenim tan integrada que ni pensam que és corrupció. No pensam que el teu veí que t'intenta fotre les teves terres o el soci que aprofita l'empresa per fer les seves martingales són corruptes. Ens hem oblidat de veure les coses tal com són. Com que la corrupció està totalment integrada i el sistema econòmic i social no pot funcionar d'una altra manera, no acabo de veure quina és la sortida.

 Si la corrupció és un corc que va sota una terra plena de forats és evident que havíem d'acabar caient. No es pot sostenir una societat sobre la corrupció

I qui combat la corrupció pot acabar embogint?

És el cas del pare de la protagonista, que lluitant per uns ideals en els que creu acaba perdent el cap. Està tan ficat en la seva lluita obsessiva que acaba perdent l'oremus. En canvi, la protagonista ho veu com la mare, que no vol canviar el món sinó reconciliar-se amb aquest, primer. Veuen que si anam contra el sistema a sac, se'ns acaba menjant. El pare lluita de manera quixotesca per uns valors que la filla no defensa tan però que l'han determinat a ser com és. I això es veu en les dues parelles: L'un, un periodista vint anys més gran que ella, respon als valors familiars, a un periodisme rigorós i com cal, però no l'estima i no la tracta com ella voldria. I l'altre home, periodista de la seva generació amb uns valors molt diferents dels seus, l'estima de veritat però ella no pot enamorar-se d'ell. De qui ens enamoram? De qui són per con són o perquè veuen el món igual que nosaltres, malgrat que siguin uns fills de puta? 

Ivan, el periodista jove representa el periodisme intrèpid i temerari, però Marcel, el periodista veterà, tampoc és honest en la seva relació amb ella.

És que cap personatge és totalment honest en aquest llibre. La protagonista mateixa no és honesta amb ella mateixa. Ho vol ser però és plena de contradiccions. En el fons, tots fan trampes. De fet, el veterà li diu trickster (tramposa). Tothom utilitza la veritat pels seus interessos i l'estructura segons el que vulguin treure. Això es veu amb el periodisme, on has de ser fidel a la realitat. En canvi, amb la literatura només has de ser honest. I sovint ho estem confonent. Confonem l'opinió amb els fets, donant per bones les opinions encara que els fets els contradiguin. Tendim més a defensar els nostres abans de descobrir qui són de veritat a través dels fets. 

La reflexió sobre el periodisme hi és molt present

És un llibre sobre el perill de mort del periodisme. És un cant d'amor al periodisme, però també el seu cant del cigne. No crec que sigui sostenible aquest bon periodisme per tota mena de factors: des de l'empresari que vol fer diners amb una cosa que no en dona fins al director còmplice que aplica mesures que no són periodístiques, fins al redactor que accepta sous miserables per una qüestió de vocació -com els periodistes que van a Síria o l'Iraq a 40 euros la peça-, mentre d'altres tenen grans sous a canvi de no ficar-se en problemes. A més, per acabar-ho d'adobar, les xarxes socials ens han convençut que el periodisme és inútil perquè qualsevol amb un telèfon és capaç d'explicar què passa.

Confonem l'opinió amb els fets, donant per bones les opinions encara que els fets els contradiguin. Tendim més a defensar els nostres abans de descobrir qui són de veritat a través dels fets

Com el pare de la protagonista, per exemple

Fixa't que ell ho intenta però com a substitut del periodisme no se'n surt. Al llibre, només en Marcel entén la importància del text publicat quan diu "alerta amb el que escrius perquè això és el que la gent creurà sigui o no sigui veritat". La resta escriuen per convèncer-se a ells mateixos: la protagonista, el pare, l'Ivan, Vasconcelos...

En Marcel és el representant del bon periodisme que s'està morint

De fet, tota aquesta confusió que està passant és molt perillosa perquè desprestigiar el periodisme és creure que no és necessari. I és com creure que no són necessaris el govern o la política. O dir que la democràcia no és necessària. Quan dius, no llegiré més diaris o escoltaré més ràdios estàs dient que potser no vols que hi hagi periodisme, i si no vols que hi hagi periodisme potser no vols que hi hagi democràcia.

Quan dius, no llegiré més diaris o escoltaré més ràdios estàs dient que potser no vols que hi hagi periodisme, i si no vols que hi hagi periodisme potser no vols que hi hagi democràcia

Llucia Ramis - Sergi Alcàzar

Llucia Ramis/Sergi Alcàzar

Aquesta és una història de fantasmes. Tots en tenim de fantasmes?

No ho sé, però jo sí. Hi ha molts tipus de fantasmes com hi ha molts tipus de possessions, però volia fer referència a com ens afecta el que heretem. Com ens defineix el que tenim, però, especialment, el que hem perdut. Les cases són plenes de fantasmes i el jo crec que el fantasma ha estat un monstre en un passat. Si escrius en el moment que és un monstre, el faràs grotesc i molt gros, escriuràs amb por. Amb el temps, el fantasma fa por però no fa mal, perquè és un passat que ressorgeix i ens espanta, però ja no ens pot fer mal. També és un fantasma el que queda de tu en un lloc o en una persona quan tu ja no hi ets.

Amb el temps, el fantasma fa por però no fa mal, perquè és un passat que ressorgeix i ens espanta, però ja no ens pot fer mal. 

La relació entre pares i fills és un dels temes de la novel·la. Especialment quan, com dius, acabem semblant els pares dels nostres pares

La generació dels pares és molt diferent de l'anterior. Quan es jubilen, com que no han conviscut, descobreixen que no es coneixen i, a vegades, potser no s'aguanten. Quan vaig fer trenta anys, va ser curiós perquè molts dels nostres pares, que tenien cap a seixanta anys, es van separar. Per ells és una segona joventut i les actituds que tenen són molt maldestres perquè estan descobrint una individualitat que no recordaven. 

Les possessions del títol que al·ludeix als masos de Mallorca és un terme polisèmic en la teva novel·la

Mallorca té uns límits i si tu perds un tros de l'illa ja no el recuperaràs mai més. Els mallorquins ens sentim molt arrelats a Sa Roqueta i sents que tu pertanys a ella i ella et pertany. La narradora pateix aquest sentiment quan els avis s'han de vendre la casa on ella ha estat feliç i on pràcticament ha nascut, on hi té els records. Si se suposa que la pàtria és la infantesa, ella sent que li prenen la pàtria. Per tant, la reflexió seria: de quin són les cases? De qui les van comprar o de qui les habiten o de qui en un moment determinat hi va ser feliç? I també hi ha el perill de no tenir on tornar, que la mare de la protagonista li diu que és en què consisteix fer-se gran. Després hi ha les altres possessions: ets fill dels teus pares, t'agradi o no, formes part d'una família i quan tens una relació, de quina manera et posseïxen o tu les posseeixes de qualque manera. O les malalties mentals que posseïxen una persona que perd la seva manera de ser. I hi ha les possessions que hi ha a totes les cases, que estan tan integrades que tu ja ni les veus, formen part del teu cosmos domèstic.

Mallorca té uns límits i si tu perds un tros de l'illa ja no el recuperaràs mai més

Llucia Ramis - Sergi Alcàzar

Llucia Ramis/Sergi Alcàzar