Als músics més autèntics i valuosos, als artistes més autèntics i voluosos, que ve a ser el mateix, els mou un anhel de llibertat. Un motor que els porta a no capitular davant les modes ni davant les rutines. Encarcarar-se els incomòda i la comoditat els encarcara. Defugen el marc com, en aquest cas literalment, defuig de la crítica el noi en trompe-l'oeil del quadre de Pere Borrell del Caso. L'obediència excessiva, l'obediència cega, no forma part de la seva natura. Perquè art i llibertat van sempre ben encordats, inseparables. En el pròleg al Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, Joan Maragall, amb el seu característic "trèmolo místic", hi escriu: "vos deixo en una santa llibertat; que les coses, com més sagrades, més llibertat volen".

Joel Bardolet, violinista vigatà, músic, mag, de l'estirp d'Ivry Gitlis, del violí d'arquet dansant de Gidon Kremer a l'expressió justa i elegant d'Isabelle Faust, és un dels solistes amb més personalitat de la seva generació, la de la cua dels anys vuitanta del segle passat, de 1987 concretament. És un exemple clar i diàfan d'aquesta personalitat lliure i a l'ensems clarivident el seu disc Intertwined Paths (Seedmusic, 2016) on les músiques —signes, missatges, jocs, fantasies, aforismes, poemes— de György Kurtág o de Georg Philipp Telemann dialoguen entre elles assolint connexions inesperades i intel·ligents i alhora dialoguen doblement amb d'altres peces, com ara amb les pregàries místiques, blanques i pures, senzilles, de l'estonià Arvo Pärt.

El seu camí, el de Joel Bardolet, va cap endins, la intimitat com a bandera, per això es troba a gust, del tot natural, com a solista o en la música de cambra. No tota, clar. Sobretot aquella que veu de Beethoven i de Schubert, compositor, aquest últim, molt afí al seu tarannà. La cançó, el cant, allò que és pròpi de l'ésser humà, com a ànima de la música. Aquest és l'origen, l'impossible de dominar les infleccions i els afectes de la veu, dels instruments de corda fregada com el violí.

L'exploració cap a l'interior, per molt lliure que sigui, si és només valuosa per a un mateix no acaba de ser perfecta. Des de fa uns anys és el concertino de l'Orquestra Camera Musicae, mèdium entre el director i la resta de l'orquestra, aquell que ha de conjurar la tècnica i la pràctica amb la volada del fraseig i l'estil. Interior i exterior. Perquè un vertader artista sap que la mateixa força que serveix per anar cap endins serveix també per empènyer cap enfora. El lideratge i el carisma són més sòlids si es forgen en el més profund d'un mateix.

Marco Mezquida, nascut a Maó també l'any 1987, és pianista, improvisador, compositor... camaleó. Treballa en l'obrador dels somnis. Un torrent de música que ja ha enregistrat més de cinquanta discs. En ell, en la seu món musical, si és que es pot dir que aquest sigui només un, tot allò de bo que té el ser fill d'una illa hi té un gran pes. De Giuseppe Tomasi di Lampedusa a Llorenç Villalonga i endavant, per resumir. Tot ho conjura i ho concentra en un perfil artístic eclèctic. Eclèctic en el bon sentit. El món interior obert a la mar infinita.

Sap compendre el jazz com a oceà, com a encreuament de múltiples camins i tradicions. Com a illa on tothom, de corsaris a pescadors i sobretot, clar, músics, hi és benvingut. Mezquida pot col·laborar sense arrugar-se amb intèrprets i artistes tan dispars com el guitarrista flamenc Chicuelo o l'inclassificable Alfonso de Vilallonga. Un eclecticisme, una elasticitat, si així ho preferiu, que mira cap endins per projectar, agafant impuls, les seves descobertes (ja provinguin de l'experimentació o del joc, si és que aquests dos termes no són en realitat sinònims i no són font d'una mateixa alquimia) per transportar el públic, un públic que l'ha acollit amb entusiasme (que és la suma d'admiració i estima), en catarsi, cap a on ell vol transportar-lo. Busca emocionar i també entretindre, el que en aquell moment s'esdevingui amb més predisposició. Fer pensar, també. Tot hi cap entre els seus dits.

Sembla que en els nostres dies i llenguatge habitual la paraula "improvització" ha perdut prestigi —i no pas per culpa de la seva accepció musical— però Mezquida la dignifica. Les seves improvitzacions —ja siguin com a solista o com a sideman— tenen com a fonament l'art del desenvolupament. No l'anar fent des del no-res, des de l'acumular, sinó l'art de donar voltes, de modelar a plaer, amb el plaer que serveix la saviesa, una certa matèria sonora. Dominar-la, aquesta matèria, i no pas ser dominat per ella. I deixant-se portar per la sorpresa, per l'inesperat, la imaginació resplandent, allò que accentua l'interès i fa ballar, saltironejant com guspires, la percepció.

Allò que acaba sent lliure, que acabem percebent com a lliure, com a viu, allò que sobrevola sense esforç aparent per sobre les tecles, que fa voleiar l'arc i vibrar les cordes, ho és, lliure i viu, perquè hi ha un ingent i dur treball prèvi, de recambra, una disciplina de ferro forjat, titànica. Però no podem oblidar un ingredient que té, en la barreja final, una importància crucial: Bardolet i Mezquida estimen la música. L'escolta des de l'amor sempre és la més duradora i inquebrantable de totes les escoltes possibles. Tot allò interioritzat —de les polifonies estranyes i cromàtiques, d'expressivitat desfermada, de Carlo Gesualdo, príncep de Venosa, passant pels grans músics del període romàntic, de Schumann a Brahms, fins al pare de la improvització moderna i cosmopolita, Keith Jarrett— és susceptible d'arribar a les orelles del públic voluble i metamorfosejat. O radicalment autèntic. Viu. Lliure.

RAQUEL GARCIA TOMAS
Músics de 2018 Una generació Joan Magrané
Quartet Gerhard - Michal Novak
Músics de 2018 Gerhard, potència de quatre Joan Magrané