Anys després del seu tancament indefinit, fruit d'haver-se convertit en un niu de tota mena de disbauxes, excessos i brutícia, hem aprofitat que l'Ajuntament de la Seu ha tornat a obrir-lo per entrar al Claustre del Valira, obra de l'escriptor i urbanista Lluís Racionero i Grau. Nascut l'any 1940 a la Seu, fill de militar destinat a la capital alt urgellenca i la filla dels Grau, de l'Hotel Andría de la Seu –caldria estudiar com la caserna del regiment de Cazadores de Montaña Arapiles 62, que controlava la plana de la Seu des del turó de la veïna Castellciutat, va generar aparellaments, noces i barreges familiars entre les noies de la Seu i els soldats i oficials que hi van passar fins que va tancar el 1993-, l'autor de Cercamón es va inspirar en el claustre de la Catedral, que tan bé coneixia, per construir un claustre civil, de les mateixes dimensions i proporcions que el mil·lenari, a la riba del Valira, l'altre riu de la ciutat juntament amb el Segre.

Claustre Valira, la Seu d'Urgell. Wayra Ficapal

Josep Pla i el papa Joan XXIII donen la benvinguda al Claustre del Valira/Wayra Ficapal

Com explicava el desaparegut escultor mataroní Manuel Cusachs en una entrevista concedida a Enric Subiñà a la Fonts: Butlletí del Centre d'Estudis Argentonins, Racionero "deia que al Pirineu el millor lloc per a oci és un claustre, sense església, inspirat en el claustre de la Seu. Ell volia posar-hi, a cada capitell, personatges mítics de la nostra època. Tant podia ser un jugador de futbol, com en Karl Marx, en Cambó...". Efectivament, entrant a l'altre claustre de la ciutat ens trobem la mirada inquisitiva, curiosa i burleta de Josep Pla interpretat, ja és un clàssic, per Cusachs, i el somriure bondadós, beatífic i irònic del papa Joan XXIII. JFK, Churchill i Cambó per una banda i Dalí, Verdaguer i Gaudí per l'altre, completen els dos capitells de benvinguda. Personatges indiscutibles de la història universal en versió local que poden generar un ampli consens. A més, Pla va esguardar la Seu des dels seus antics cafès i hi va fer parada camí d'Andorra, l'any 1943, motiu de pes per ser un dels qui rebés el visitant.

Claustre del Valira, la Seu d'Urgell. Wayra Ficapal

La mirada múrria i inquisitiva de Josep Pla, obra de Manuel Cusachs/Wayra Ficapal

Passejant el vespre pel claustre, descobrim, però uns altres personatges que no van generar tanta unanimitat al seu moment. Ni de bon tros. En són testimoni el vandalisme sobre la pedra –on caldria tornar a col·locar nassos i treure teranyines– i la cerca sempre imprescindible d'hemeroteca. De nou, cal recuperar el testimoni de Cusachs: "Vam anar decidint els personatges dels capitells, tria feta bàsicament per ell. Vam fer el capitell del cel, el dels músics. Ara el de l'infern, els dictadors: Franco, Mussolini, Hitler i Stalin. Entre dictador i dictador, per fer-ho més solemne, vaig posar-hi fragments del Guernica de Picasso. I aquest capitell no va ser ben entès, va ser bastant criticat. Un sector del periodisme va dir que en Racionero junt amb un escultor que es diu Cusachs havia fet un homenatge als dictadors quan jo vaig interpretar tots aquests personatges còmicament, ja que tots són com caricatures. Són escultures no serioses". Poc després d'inaugurar-se, l'any 1990, ja va saltar la polèmica. Com explicava JJ Navaro Arisa a El País, la presència d'aquests monstres del segle XX, que volien evocar els éssers que aterraven els urgellencs de fa més de 1000 anys, va comportar fins i tot una denúncia d'un regidor de l'Ajuntament de la Seu, i la consegüent polèmica als mitjans. Una polèmica avui extingida, que ha de permetre l'assumpció d'aquest claustre modern sense altra prevenció que el bon temps i el civisme necessari.

 Claustre Valira, la Seu d'Urgell. Wayra Ficapal

El capital de l'infern, dedicat als dictadors, va ser motiu d'incomprensió i vandalisme/Wayra Ficapal

El que sí que genera orgull i consens entre urgellencs és el reconeixement a l'altra creació urgellenca de Racionero, la novel·la Cercamón, ambientada a l'època del claustre primigeni i on la història dels trobadors es barreja amb la dissort del catarisme –avui protagonista de rutes i llibres–, i una Catalunya mítica que no va poder ser. Potser per evocar-ne la llegenda, Castellbò, on els vescomtes van acollir els "bons homes" i van acabar sent acusats d'heretges pel seu enemic el bisbe de la Seu, amb qui mantenien contínues disputes recrea episodis de la novel·la dins els actes de l'anomenat 'Mercat Càtar', que treu profit del seu passat, quan la regiren Arnau i Ermessenda.

La Seu i la novel·la

Crescuts i fascinats pel món de diaris i papers de la llibreria familiar, dos dels fills més il·lustres dedicats a les lletres que ha donat la Seu són el director d'ElNacional.cat José Antich (1955) i el seu germà, el filòsof Xavier Antich (1962). L'antiga llibreria Ribera dels Anticha tocar del passeig, avui és propietat de Xavier Purgimon i on es pot trobar una interessant selecció de llibres sobre el país, molts d'ells de l'enorme catàleg de l'Editorial Salòria, que ja hem arrasat. Allà hi vam trobar una guia de la comarca avui pràcticament introbable escrita pels germans Antich. En ella hi recullen un estirabot del novel·lista Baltasar Porcel a propòsit de la Seu com a escenari de novel·la. El creador de l'univers d'Andratx, fascinat pel poder i per les grans passions humanes, es veu que trobava que una comarca amb aquest pòsit històric tingués res d'especial. Ni les guerres, miracles i fundacions ni el trànsit constant –des dels elefants d'Anníbal fins a les hosts i els viatgers romans, dels àrabs als referits càtars, del llegendari Roland fins a Verdaguer, que va començar a la Seu la seva ascensió a l'Aneto. Aquest país, tan a prop de Déu i d'Andorra, habituada al comerç i al tràfic de frontera, escenari de l'acció de les xarxes d'evasió durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial –n'ha deixat testimoni, entre d'altres, Francesc Viadiu a Entre el torb i la Gestapo-– poblada en un passat recent per centenars de capellans, militars i guàrdies civils, sorprenia a Porcel que per algú pogués ser escenari de novel·la...

 Claustre Valira, la Seu d'Urgell. Wayra Ficapal

Amb la voluntat de contradir el prejudici de l'escriptor mallorquí ha florit la novel·la alturgellenca. Albert Villaró (La Seu, 1964), Premi Josep Pla amb la distopia Els ambaixadors i Prudenci Bertrana amb La bíblia andorrana, és la punta de llança de l'actual narrativa de muntanya, enriquida pel fenomen de la novel·la històrica que va encetar Racionero. Josep Albanell (Vic, 1945), Joan Obiols (Peramola, 1952), Josep Espunyes (Peramola, 1942), Isidre Domenjó (La Seu, 1959), Jordi Pasques (Oliana, 1964), Marcel Fité (Coll de Nargó, 1949)  o Teresa Coll (La Seu, 1974) són, sense voluntat d'exhaustivitat, noms vinculats a l'Alt Urgell que han cultivat la poesia, la narrativa o la recerca història, disciplina on sobresurten les noves recerques de Lluís Obiols (Adrall, 1985), Carles Gascon (La Seu, 1970) o Oliver Vergés (Terrassa, 1989). Caminen sobre l'espatlla de generacions passades. El patriarca Antoni Morell (Barcelona, 1941), de qui s'acaba de reeditar per part d'Anem Editors el seu magnífic Boris I, rei d'Andorra, és avui encara l'escriptor més destacat del Principat que va estimar i glossar l'hiperactiu Esteve Albert i que ha atret l'atenció curiosa i fascinada de diverses generacions d'escriptors, del referit Pla a Salvador Espriu, passant per Verdaguer, Martí i Pol, Bartra o Marià Manent, com destaca un llibre publicat fa molts anys per Jordi Galves, col·laborador d'aquest diari. Punt i a part mereix la tasca de l'Editorial Andorra i entre les noves generacions de les lletres andorranes, David Gálvez-Casellas, autor d'Arnes, Res no és real i Cartes mortes, tots tres editats per la imprescindible editorial Males Herbes, n'és el nom més destacat.

Si parlem de lletres vinculades a l'Alt Urgell i Andorra, cal parlar d'aquestes terres com a escenari del desvetllament periodístic i literari de dues grans plomes dels anys 30, Mercè Rodoreda i Irene Polo. Com ha estudiat Roser Porta, la primera va arribar l'any 1933 a Coll de Nargó per fer-hi un reportatge per la revista Clarisme sobre la restauració de l'església de Sant Climent i les llegendes de les Encantandes, de l'hostal dels Espluvins i de la fi del comte d'Espanya la van seduir. L'any següent hi va tornar i la població va inspirar-li una de les novel·les de la primera època, que després va rebutjar: Del que hom no pot fugir. La seva col·lega Polo, que ja feia anys que havia iniciat una carrera fulgurant, va ser corresponsal de L'Opinió a Andorra i va cobrir els esdeveniments revolucionaris de l'any 1933 que van capgirar la política andorrana i que van acabar amb l'ocupació del Principat per part de la policia francesa, en uns mítics reportatges. Com ens han explicat, la també periodista i escriptora Montserrat Roig estava molt vinculada a Arsèguel, on la seva família ja hi estiuejava i on ella va treballar en la seva obra. Al poblet de l'Alt Urgell hi va escriure el conte 'Mare, no entenc els salmons' inclós a El cant de la joventut. Segons sembla va acabar comprant una casa a la Parròquia d'Hortó. 

Quan el sol es pon entre els capitells del claustre del Valira i marxem d'aquest racó de pau on sentim el xiuxiueig del riu perquè ens esperen per sopar, no podem deixar de recordar que és a l'Alt l'Urgell, a la notable i erudita població d'Organyà on el savi Joaquim Miret i Sans va descobrir les Homilies d'Organyà, primer testimoni literari del català escrit. Però, d'Organyà i la seva fira literària ens n'ocuparem al seu moment. Si Déu vol i aquestes cartes tenen lectors.

Claustre Valira, la Seu d'Urgell. Wayra Ficapal