És habitual sentir dir que el so del violoncel és el so instrumental que més s'acosta a la veu humana, a les seves inflexions i expressions, al cant. Qui estigui més introduït en la matèria dirà que encara s'hi apropa més, a la veu, el so de la viola da gamba i que aquest instrument barroc, a més, la pot representar en totes les seves etapes: de la infantesa a la vellesa passant per l'adolescència i la maduresa. Però durant un cert temps (cap a finals del segle XVI i projectant-se sobre tot el segle XVII), i a afectes no només sonors sinó també pràctics, l'instrument que representava la veu, i fins i tot la substituïa i la doblava (tocant-hi conjuntament, a sobre, com una veu més) fou el cornetto.

A casa nostra el cornetto s'ensenya des de ja fa uns anys a l'Esmuc on, tot i que potser no és una qüestió prou coneguda i reconeguda entre la població, el departament de Música Antiga (epítet que engloba tota aquella música europea anterior al classicisme; fins a mitjans del segle XVIII, vaja) és un dels més potents i que ha donat més i més valuosos fruits. En fou professor un dels pioners en la recuperació i repopularització de l'instrument, el francés Jean-Pierre Canihac, molt lligat a la família musical del gran Jordi Savall.

El cornetto és un instrument de vent d'aparença molt simple, rudimentària fins i tot: un tub lleugerament encorba, una embocadura i prou. Au, a bufar. A més, sense cap clau que pugui ajudar l'instrumentista a afinar les digitacions: forats en el tub. Una fina capa de cuir en recobreix tot el seu cos, enfosquint-lo, i n'uneix les dues peces de fusta que el conformen. La fusta i la pell. Allò vegetal i allò animal. Natura i cultura. La dicotomia holística, yin i yang, que trobem en la morfologia dels intstruments més antics, més autèntics. Per suplir la manca de precisió que l'organologia de l'instrument permet l'intèrpret de cornetto ha de cantar literament dins de l'instrument i és per això que tot allò exposat més amunt pren sentit.

Aquestes dues ànimes, la vegetal i l'animal, tenen també una rèplica en la dualitat del repertori que caracteritza l'instrument. És un instrument gèminis, bessons. És un instrument marcat pel signe de Júpiter i pel de Saturn. Pel Sol i per la Lluna. Per la llum i l'ombra. El que vulgueu, tot això només són simbolismes. No obstant, en els anys d'or de l'instrument aquests conceptes comptaven (i molt) per a intèrprets i compositors.

El cornetto és òptim per a les fanfares (al costat dels sacabutxos, avantpassats del modern trombó), per a la representació de la joia, el seu so enlairant-se brillant i sumptuós. Magnífic. No en va el teòric del segle XVII Marin Marsenne en comparava la sonoritat amb "un raig de sol que esberla la penombra". La conegudíssima fanfara d'obertura de L'Orfeo de Claudio Monteverdi n'és un exemple meridià. També protagonitzà les primeres sonates i demés obres que obriren la porta del virtuosisme.

L'altra cara de la moneda és la que més ens acosta el seu so a la veu. La sensualitat amb que pot ser tocada la música amb aquest instrument. La capacitat inigualada que té per expressar tot allò referent a la bilis negra, a la malenconia. La facilitat per a l'ornamentació, que com hem vist podia acabar en els focs artificials del virtuosisme, també podia caure pel cantó de l'embelliment de les línies vocals, les dites diminutioni (que vol dir afegir i encabir segons unes regles marcades en diferents tractats notes d'ornament, sempre amb gràcia i amb gust, o així hauria de ser, dins d'una melodia de base; els instrumentistes, a més, usen per a l'ocasió motets o cançons el tema dels quals ens dona la raó. Dos exemples: Anchor che col partire i Douleur me bat). Així com Monteverdi l'usà en l'esclatant fanfara inicial també, el cornetto, és l'instrument que, juntament amb violins i arpes, serveix a Orfeu per encaterinar al barquer Caront per tal de travessar la llacuna Estígia en el seu intent infructuós de salvar de l'Avern a la seva estimada Eurídice. És una de les primeres àries de la història: Possente spirto...

Totes les veus humanes i els seus afectes, del gaudi al lament, dins d'un tub de fusta recobert de pell. La joia i la tendresa en un mateix buf. Fusta, pell, buf. Amor, en definitiva. Perquè l'amor és animal, salvatge, pell i també tendresa, xiuxiueig, fusta noble. I el buf: aire, baf, alè.

Després del seu moment de glòria, el paradigma de la qual fou l'anomenada Escola Veneciana (dels Gabrieli a Monteverdi), el cornetto i el seu encant començaren a defallir a marxes forçades tot perdent popularitat i deixant de ser usat. El podem entresentir encara, a dos, immers i gairebé engolit per la resta de l'orquestra en el primer Coro de l'Orfeo ed Euridice de Gluck

Kebyart Ensemble
Músics de 2018 La cambra del vent Joan Magrané
Parra, FREC, esbós
Músics de 2018 Energia Joan Magrané