L'infinit és un dels grans poemes de Giacomo Leopardi (1798-1834) i de tota la literatura del romanticisme. La composició, escrita el 1819, va publicar-se a Bolonya el 1826 al recull de cinc poemes que duia per nom Versi. 

En quinze hendecasíl·labs, Leopardi trasllada el lector a l'infinit de l'espai i del temps. A casa nostra, peces com L'infinit, traduït primer per Josep Carner i després Narcís Comadira, van influir molt en obres com Vora la mar, de Jacint Verdaguer. Llegeix el poema i escolta'l després recitat pel gran actor italià Vittorio Gassman. 

L'infinit 

Sempre he estimat aquest turó desert

i aquesta barda que de tanta part

de l’últim horitzó l’esguard em priva.

Però, assegut i contemplant, immensos

espais més enllà d’ella i sobrehumans

silencis i una quietud fondíssima

jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,

el cor no se m’esglaia. I, com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i l’etern em revé,

i les èpoques mortes, i la d’ara,

vivent, i el so que fa. Així en aquesta

immensitat se’m nega el pensament:

i naufragar m’és dolç en aquest mar.

(Traducció de Narcís Comadira)

 

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat