L'argentina Leila Guerriero (Junín, 1967) és una referència del periodisme narratiu llatinoamericà. Va començar molt jove la seva carrera literària col·laborant a Página/30, suplement mensual del diari Página/12 i el seu llibre Los suicidas del fin del mundo va ser el seu debut editorial. Col·laboradora d'El País, ara acaba de recollir algunes de les seves columnes en aquest diari al llibre Teoría de la gravedad (Asteroide). Aprofitant la seva visita a Barcelona per recollir el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán del Col·legi de Periodistes, hem pogut parlar amb ella.

20191120 ENTREVISTA RETRAT LEILA GUERRIERO Sira Esclasans i Cardona

Al seu discurs de recepció del premi Vázquez Montalbán va dir que no estava al negoci de la felicitat, sinó en el de la por. De què té por Leila Guerriero?

No sóc una persona poruga, sinó que em referia al temor que té un com a escriptor o periodista a l'hora d'encarar un tema, com si fos la primera vegada. Quan penses, si ha funcionat fins llavors, tornarà a funcionar? Jo no sóc ni poruga, ni temerosa... Sí, tinc por als ratpenats (riu) però no sóc una persona obsessionada per la por.

En aquest sentit, també es va referir al Sísif d'Albert Camus, en concret en el moment en que després de pujar treballosament la roca, aquesta cau rodolant. En concret, citava l'escriptor francès quan deia "Sísif m'interessa en aquella pausa, perquè és l'hora de la consciència", per evocar aquell moment en què has acabat una cosa i n'has d'encarar una altra.

En aquesta pausa entre el treball ben fet i el moment en què arranca a fer una altra cosa, una se sent feliç. És un moment de satisfacció.

Després torna la por?

La por a si sortirà malament, si sortirà bé. Podré superar el que vaig fer? Hauré arribat al meu sostre i no me n'hauré adonat? Crec que són preguntes que tots els que escrivim ens fem.

Després de diversos llibres, de tants articles, continua tenint aquesta inseguretat?

Li vaig preguntar justament sobre això a Ricardo Piglia i em va respondre que tot avança relativament. Em deia que hi ha vegades en què un es pregunta si tal vegada passarà el mateix que va passar quan vaig escriure tal cosa, tornarà aquell ànim del qual em sentia insuflat... I sí, passa. Però un no ho pot convocar. Cada vegada torna aquest sentiment, especialment quan un fa projectes llargs, com un llibre o una crònica llarga. Torna aquesta pregunta.

Pel que fa als petits articles, breus columnes, com els que recull a Teoría de la gravedad, com els afrontes? Entoma els articles com un gran reportatge?

Me'ls prenc amb molta seriositat. No em puc prendre el mateix temps, no em puc encantar, com amb els articles més llargs perquè el meu director em mataria, però per a mi no hi ha diferències. En aquest llibre hi ha una selecció de les columnes que tenen un retall més específic, que parlen de l'existència humana.

Són les columnes més literàries?

Sí, totes les que tenen a veure amb la conjuntura han quedat fora. Però a cadascuna de les columnes els hi poso un gran esforç. Mai m'he pres l'ofici de columnista com si es tractés d'omplir un espai i punt. Penso que la gent seriosa no s'ho pot prendre d'una altra manera. Els hi poso molta cura i hi ha columnes que em demanen uns quants dies d'escriptura, de pensar el tema i com escriure sobre això, com tancar-ho. Són textos que els treballo molt, no em surten espontàniament. Potser sóc lenta sempre. Escriure em demana molt de temps, no seria bona per escriure notícies.

Mai m'he pres l'ofici de columnista com si es tractés d'omplir un espai i punt. Penso que la gent seriosa no s'ho pot prendre d'una altra manera

20191120 ENTREVISTA LEILA GUERRIERO Sira Esclasans i Cardona

Defensa que el periodisme no és cap gènere menor ni una literatura de segona divisió. Aquestes columnes també en són un exemple.

No sé si els meus textos són de primera divisió, això no ho he de dir jo, però sí que me'ls prenc molt seriosament. El que siguin breus no vol dir que no me les prengui amb tot el rigor. De fet, hi ha algunes columnes que tenen darrere molt de material de lectura. No em resulta fàcil ni senzill.

En una de les columnes recollides a Teoría de la gravedad, escriu: "Llenava hojas y hojas de cuentos, de poemas –de quién sabe qué – en mi Lettera portátil. Escribía de tarde, de noche, de madrugada. Sobre una mesa de pino sin lustrar. Mirando un paisaje de cemento desde un piso alto al que no llegaba nada que no fuera la atronadora indiferencia del mundo. Todo parecía vedado para siempre. Nunca fue peor que entonces. Tenía diecinueve años. El tiempo pasa y menos mal". Què hi ha d'aquesta Leila de llavors en la d'avui?

Tot! Ja no tinc aquestes inseguretats sobre com guanyar-se la vida amb l'escriptura que tenia quan vaig començar a escriure –no se sap mai si tornaran– quan no tenia clar que volia escriure però no sabia com es feia per guanyar-t'hi la vida. Aquesta incertesa em creava una angoixa per la qual passen totes les persones joves que tenen una vocació i no saben com arribar-hi i transformar-ho en una forma de vida, en alguna cosa amb la qual et puguis guanyar la vida. Ara visc d'escriure, per tant això ha canviat, però aquest entusiasme, aquella curiositat, aquell afany d'escriure continua viu. I també continua viva la idea que el temps passa "por suerte y menos mal", perquè hi ha coses que el pas del temps et fa veure amb perspectiva, amb distància. Els anys de formació, la primera joventut és complexa per als qui volen fer una cosa creativa: et veus llançat al món sense massa idees sobre com sortir-te'n. Potser als Estats Units hi ha una manera d'esdevenir escriptor diferent, però a Amèrica Llatina aquest camí és molt enrevessat.

S'ha convertit en una referència, en una mestra del periodisme. Ara són altres generacions les que segueixen el teu exemple

Com totes les coses es pot acabar un dia sense més.

Vostè creu?

Jo que sé! Penso que ningú té les coses assegurades per sempre. Quan un té la sensació que ja ho té tot fet, s'aburgesa. I no em refereixo al tipus de vida, perquè jo tinc una vida burgesa, no sóc una hippie, i seria hipòcrita negar-ho. Em refereixo més a l'estat d'ànim de creure que ho tens tot assegurat. Jo no ho crec, sento que tot està començant sempre i, al capdavall, és una sort sentir-ho així. No ho visc com una incertesa, sinó com un estímul que m'incentiva anar endavant, a treballar contra la comoditat.

Penso que ningú té les coses assegurades per sempre. Quan un té la sensació que ho té ja tot fet, s'aburgesa

20191120 ENTREVISTA LEILA GUERRIERO Sira Esclasans i Cardona

Què sent quan l'assenyalen com una mestra, li demanen consell o la premien?

És molt agradable, però una s'ha de cuidar dels cants de sirena de l'ego, que sempre t'està xiuxiuejant "creu-t'ho, creu-t'ho". No et pensis que passo pel carrer i la gent es giri, però sí que els estudiants de periodisme, els col·legues, et mostren un entusiasme, una emoció... però jo no dono consells.

Aquí n'hi ha algun [assenyalo el seu llibre Zona de Obras].

El primer que diu el llibre és que jo no dono consells, però si els hagués de donar.... (riu) Tot plegat m'ho prenc amb molta cautela, amb prudència. També els premis. Perquè si no el dia que ho perds et poses a treballar per reactivar-ho, però el treball no consisteix a reactivar aquestes coses, sinó en continuar escrivint.

L'ego seria el pitjor enemic de l'escriptor?

Sense ego no es pot fer res en aquesta vida. Res de creatiu. N'hi ha molts d'enemics de l'escriptor...

Quins?

L'ego podria ser-ne un. La distracció, la postergació, la procrastinació.... La idea que un dia em posaré a escriure la meva gran obra i aquest dia no arriba mai. Un auto boicot. A mi no em passa, perquè sóc molt disciplinada, però conec gent que fa anys que em parla d'un projecte X, i em faria molta il·lusió veure'l, però sempre esperen a que arribi el moment ideal. Això, esperar a que arribi el moment ideal per posar-te en marxa també seria un gran perill. Jo estic tota l'estona posant-me en marxa, però sé que costa i sé que fa falta disciplina.

Los suïcididas del fin del mundo és la seva obra mestra?

No puc tenir aquesta mirada sobre el treball propi. M'és impossible. Primer perquè no crec que sigui una obra mestra, però també perquè jo no tinc prou perspectiva per valorar aquest o aquell llibre. Confiaria més en la mirada d'una altra persona per dir-ho.

En tot cas, ha estat molt important per vostè.

Per a mi és i va ser molt important perquè és el meu primer llibre, quan ni tan sols sabia que volia escriure un llibre, que podia escriure un llibre, ni com s'escrivia un llibre. Recordo que algú em va dir llavors que els llibres tenen recorreguts molt llargs, que no s'acabava amb les rodes de premsa amb els col·legues i, de fet, amb els anys he vist que era així. Amb aquest, però també amb els altres, he vist que un llibre no s'esgota amb el seu llançament, i ciao. Després venen les traduccions, les reedicions, les edicions en altres països... I després els treballs acadèmics sobre els llibres, els alumnes que et fan preguntes perquè el llibre és lectura obligatòria als instituts. La vida és llarguíssima...

Gràcies a Déu!

En alguns casos un ho agraeix, sincerament! (Riu)

La distracció, la postergació, la procrastinació són els grans enemics del periodista. La idea que un dia em posaré a escriure la meva gran obra i aquest dia no arriba mai.

20191120 ENTREVISTA RETRAT LEILA GUERRIERO Sira Esclasans i Cardona

Al discurs de recepció del Vázquez Montalbán també deia que els periodistes hem passat de ser herois a ser malvats. Com és això?

Sovint per culpa nostra. Per una part hi ha un discurs des del poder d'assenyalar el periodista com el gran enemic del poble. Assenyalar un enemic és molt clar i demagògicament molt eficaç. En molts països des de la presidència, des del govern, es diu que els periodistes mentim, que els periodistes manipulem, i els periodistes en comptes de reaccionar amb les seves armes més nobles –és a dir, fent la seva feina– reaccionen pràcticament confirmant l'acusació que això del periodisme és una cosa molt poc seriosa. El periodisme és ple de professionals que s'han convertit en militants de causes, a vegades per pressions dels mitjans, d'altres per alineacions amb idees, i ofereixen versions de la realitat molt esbiaixades, molt superficials. En aquest sentit, sovint s'ha anat a la realitat a confirmar una idea o una teoria prèvia, no pas a buscar informació i ampliar el ventall d'allò que es veu. Al costat d'això hi ha molt bon periodisme i gent que ho fa molt bé, però em sembla que aquesta és la situació amb la qual ens trobem. En comptes de reaccionar amb bon periodisme, s'ha reaccionat de manera histèrica.

D'una manera corporativista?

I histèrica, diria. D'una manera ofesa. Si t'acusen de mentir, el primer és demostrar que no es menteix, no reaccionar d'una manera irada sense argumentar res.

Hi ha poca autocrítica al periodisme?

No ho sé, però en tot cas és necessària i tracto de fer-la. Veig casos d'autocrítica, moltes coses s'han posat en qüestió. Des de la política fins a la mateixa democràcia, per què no hauria de posar-se en qüestió el periodisme, que és un dels components essencials de la societat?

És més complicat fer periodisme en temps de Twitter, que ara fa 10 o 20 anys?

Pel tipus de periodisme que jo faig sempre ha estat complicat trobar l'espai, el temps, el mitjà... El periodisme relacionat amb les notícies està molt afectat per la urgència i això n'afecta la qualitat. S'ha de ser un geni absolut per escriure bé cinc notícies al dia, transmetre en directe un judici o una roda de premsa pel canal web del mitjà, fer els tuits i les fotos corresponents, etc. Tot plegat és perniciós. Excepte que a algú li agrada fer això, és molt perillós per la vida personal i professional d'algú.

Òbviament, els mitjans sembla que aposten pel curt termini de la urgència, no pas pel llarg termini del periodisme que fa vostè, que necessita temps, recursos, etc.

Moltes vegades els recursos els posa un mateix. No és que jo faci tres o quatre cròniques l'any, sinó que he de fer un munt de coses en paral·lel per poder sostenir aquestes tres o quatre cròniques de llarg abast. Econòmicament, al mercat hispà ningú et paga el que et tocaria per un text que t'ocupa tres o quatre mesos o fins i tot un any. Faig un munt de coses relacionades amb l'ofici, perquè totes m'agraden: editar m'encanta, és com una vocació que vaig descobrir que tenia, dono classes, faig columnisme... Tot plegat, per ser prosaica, em dona un salari.

Quant de temps necessita per aquests temes de llarg recorregut?

Depèn. Si no viatgés tant, seria molt més ràpida. Opus Gelber, el meu darrer llibre publicat a Anagrama, em va ocupar un any d'entrevistes i tres mesos d'escriptura. Per a mi és un temps extraordinàriament ràpid. Una historia senzilla, el penúltim, em va ocupar tres anys. Un article que acabo de lliurar a El Semanal, una crònica molt complexa, també m'ha portat un any de feina, però pel mig he viatjat a 60 llocs diferents. Potser si hagués estat a l'Argentina, ho hauria resolt en dos mesos. Diria que en un mes o mes i mig pots escriure un molt bon text, però jo trigo una mica més per aquests viatges constants.

Aquests compromisos li trenquen la rutina. Ara em sento culpable...

No! Això forma part de l'ofici, del meu treball. M'encanta parlar amb periodistes i veure com ells ho veuen, observar com està l'ofici en altres països i participar d'aquesta conversa que travessa totes les fronteres. En aquest sentit, jo no em considero una periodista argentina, sinó algú que va pel món escrivint en espanyol xerrant amb tot de col·legues del món de parla hispana. Òbviament estic cansada d'aquests viatges, però ho trobo molt enriquidor.

En comptes de reaccionar fent bona feina, el periodisme ha reaccionat als atacs del poder de manera histèrica i ofesa

20191120 ENTREVISTA LEILA GUERRIERO Sira Esclasans i Cardona

Deia en un dels seus llibres que és una yonki de les preguntes, per a què s'escriu? Què s'escriu? Com s'escriu? El com és la pregunta clau?

No ho sé, en tot cas el com no pot ser més important que el què. La forma no pot ser més important que el que s'està explicant. Això ho tinc claríssim. Hi ha gent que pensa que sí, que amb un text molt ben escrit, molt bonic estèticament parlant, ja n'hi ha prou. Però estem fent periodisme i el que importa és la dada, la informació, la història. Ara, si dones la informació mal escrita també és horrible. És com si no haguessis fet res perquè ningú ho llegirà o la llegirà i l'oblidarà. En un bon text el com i el què han de funcionar junts, cohesionats. L'altra pregunta, per a què s'escriu, tothom té una resposta personal. Un pot passar per la vida sense preguntar-se perquè fa les coses, però jo prefereixo preguntar-m'ho.

Aquest equilibri entre el com i el què seria la base del periodisme narratiu?

Sí, ho penso. No sé si la base, però és fonamental. Recordem la primera paraula, el substantiu: periodisme. Hem d'explicar la història, hem de comprovar les dades, hem de fer entrevistes, hem d'investigar. I ja pensarem com escriure-ho, d'una manera o una altra. En aquest sentit, l'adjectiu és narratiu. A vegades fent d'editora alguns col·legues m'escriuen proposant-me llibres de periodisme ja estructurats en capítols i temes o amb una veu concreta ja decidida. I jo em pregunto, com poden estar tan segurs, si encara no han començat a investigar? Això seria començar a construir la casa per la teulada.

Em deia ara mateix que moltes vegades li demanen consell i est resisteix a donar-ne. Quin va ser el millor consell que li van donar?

No busco consells. Però un és com una maquineta d'atresorar experiències alienes. En aquest sentit, m'encanta llegir entrevistes amb escriptors o editors. Les entrevistes amb escriptors del The Paris Review, per exemple, on expliquen com treballen, com s'enfronten a la seva feina... Tot plegat se m'ha anat enganxant, frases que et marquen, però no recordo haver demanat cap consell.

Reconeix mestres?

Per descomptat hi ha hagut gent, no sé si mestres, que ha estat molt important per la meva formació com a escriptora. Sóc molt permeable amb el que penso que et pot servir. Escolto una frase i si encaixa amb mi, no l'oblido mai més. I pot ser que me la digués algú que només he vist tres vegades a la meva vida. No diria tant com mestres que et donin grans lliçons, sinó que molts editors han estat com guies, persones que m'han donat pautes que han marcat la diferència. Rodrigo Fresán, que va ser el meu editor a la meva primera feina a Página/30. Ell i Eduardo Blaustein van ser molt importants per a mi. Un era molt generós, l'altre potser més rígid, però em van ensenyar moltes coses que van ser fonamentals: la disciplina, la professionalitat, la manera de construir un text, les fonts a les quals un pot acudir, ser imaginatiu amb aquestes fonts. Elio Gandolfo, Homero Alsina Thevenet, van ser també molt importants. Matías Ribas, el meu editor a Xile, Jorge Herralde, aquí a Espanya, són editors que potser no m'han fet cap observació, senzillament m'han encoratjat.

Finalment, li volia preguntar per Kill Bill...

És una pel·lícula que adoro!

Se sent identificada amb la protagonista?

No, que va! Em reconec en la seva fúria, la seva fortalesa, però en cap moment em vull comparar. Quan en vaig fer referència al meu discurs volia referir-me exclusivament en l'escena del taüt, i com l'entrenament ferotge amb el seu mestre, Pai Mei, fa que sigui capaç d'aplicar el mètode i sortir viva d'allà. A mi amb l'escriptura em passa el mateix. Aquest entrenament és una forja de molts anys, de molt d'esforç propi, de moltes d'aquestes persones que m'han encoratjat i, alhora, també t'exigeixen molt.

Són tan durs com Pai Mei?

Jo sóc més dura que tots ells. Però, quan Jorge Herralde em va escriure dient-me que havia llegit Una historia senzilla i volia publicar-me, o que algú com Luis Solano cregués de veritat que aquestes columnes podien ser matèria per un llibre, més enllà del diari, és una forma de pujar la pressió de l'exigència. Després d'això, o d'haver aconseguit ser columnista d'El País, per exemple, no pots abaixar la guàrdia, has d'intentar fer-ho millor cada vegada.

Hi ha gent que pensa amb un text molt ben escrit, molt bonic estèticament parlant, ja n'hi ha prou. Però estem fent periodisme i el que importa és la dada, la informació, la història