L’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya ens rep a ritme de metrònom. Un tic-tac persistent, allegro, sorgeix d’una de les obres que introdueixen la mostra, la reconstrucció del famós Object of Destruction de Man Ray. L’objecte, sempre en moviment, ens marca el ritme amb què hem de visitar l’exposició, de la mateixa manera que marcava a l’artista la freqüència i el nombre de pinzellades que havia d’aplicar a les seves obres. Adherit a l’agulla, un ull quasi transparent es mou d’un costat a l’altre, allegro i hipnotitzant-nos. És l’ull de Lee Miller que, una vegada hàgim traspassat el llindar de la primera sala, ens acompanyarà durant tota l’exposició des del so, molest, del metrònom. 

Lee Miller - Fundació Joan Miró. Andrew Lanyon, a partir de Man Ray. Reconstruction of Object of Destruction.

Andrew Lanyon, a partir de Man Ray. Reconstruction of Object of Destruction. 

Comissariada per Eleanor Clayton i produïda per The Hepworth Wakefield, la gran exposició dedicada a Lee Miller (Poughkeeosie, Nova York, 1907 – Chiddingly, Anglaterra, 1977) que acull la Fundació Miró fins al 20 de gener reuneix més de 200 obres de diferents autors i revela les connexions que van existir entre els artistes britànics dels anys trenta i quaranta del segle passat i la xarxa surrealista internacional. En aquesta constel·lació, la figura de Miller—ambaixadora del moviment en el territori londinenc juntament amb la seva parella, l’artista Roland Penrose—, es converteix en epicentre d’infinites interrelacions tant artístiques com sentimentals. André Breton, Henry Moore, Joan Miró, Max Ernst o Pablo Picasso són alguns dels quaranta artistes que orbiten al voltant de la brillant personalitat artística de Miller, ricament honrada—o eclipsada?—, per una “bellesa d’esguard infernal i diví”, com deia Baudelaire a L’himne a la bellesa.

París i Man Ray 

Després d’iniciar una carrera com a model per la revista Vogue a Nova York, Miller es planta a París el 1929 a la recerca de Man Ray, que en aquell moment era un important fotògraf avantguardista que gaudia d’un gran èxit tant en la fotografia artística com en la comercial. Miller, amb enginy i presència, propicia una “trobada fortuïta” amb el fotògraf i, perseguint ser la seva ajudant, acaba convertint-se, també, en model i amant. 

Junts desenvolupen la tècnica de la solarització, un descobriment cabdal en la fotografia surrealista on, invertint parcialment els negres i els blancs de la imatge, els objectes capturats gaudeixen d’un halo inquietant, com d’un altre món. 

Paral·lelament, Miller treballa per la Facultat de Medicina de la Universitat de París i és allà on dispara un dels seus díptics més icònics: després d’assistir a una mastectomia, plasma les restes quirúrgiques a Untiteled (Severed Breast from Radical Surgery in Place Setting 1 i 2, c. 1929),on un pit mutilat es presenta com un àpat dins un plat de porcellana. A la primera imatge el mugró està col·locat de cara a l’espectador, mentre que a la segona el pit es mostra pel seu extrem amputat i estableix un paral·lelisme visual fastigós amb un plat de carn. Probablement aquí comença el seu interès per la fragmentació del cos femení, o potser ja havia començat anys enrere, quan amb només set anys un familiar la violava i li fragmentava el cos i l’ànima. 

Lee Miller. Nude Bent Forward/Fundació Joan Miró

Lee Miller. Nude Bent Forward

Posem, doncs, sobre la taula, una Lee Miller que no deixarà d’investigar la fragmentació del cos femení, criticant la mercantilització de les dones dins d’un moviment artístic i, en definitiva, un món encara dominat pels homes. Pràcticament al mateix temps que retrata el pit mutilat, s’autoretrata amb el tors nu, bellíssima, amb la mirada intel·ligent fixa en allò que persegueix: fer-se un lloc en el panorama artístic surrealista.

Londres i les exposicions surrealistes 

La proposta expositiva de Clayton, ordenada cronològicament, se situa a les antípodes del que va ser la primera Exposició Internacional del Surrealisme inaugurada a les New Burlington Galleries de Londres l’any 1936. En aquesta exposició, l’artista i escriptor E. L. T. Mesens arribaria abans de la inauguració i recol·locaria les peces de la mostra, juxtaposant els temes més dispars per produir, amb la tàctica del xoc, el màxim d’emoció. Miller era present en aquesta mostra, però no com a artista, sinó a través de l’obra de Man Ray A l’Heure de l’Observatoire – Les Amoureux(1934), on els seus llavis sensuals planaven sobre un paisatge, com una prefiguració de l’artista que s’acostava, persistent i seductora, sobrevolant tots aquells que ben aviat li donarien suport com a artista. 

Lee Miller/Fundació Joan Miró. Man Ray. A l’Heure de l’Observatoire – Les Amoureux

Man Ray. A l’Heure de l’Observatoire – Les Amoureux

Un any després, a la mostra Surreal Objects and Poems de la London Gallery, ja no serien els seus llavis en mans d’un antic amant sinó la seva pròpia obra la que formaria part de l’exposició organitzada per E. L. T. Mesens i Roland Penrose, futura parella de Miller i pare del seu fill. Miller no va poder ser-hi present, però va escriure instruccions perquè Penrose muntés l’escultura Le Baiser: un braç de maniquí presentat sobre una peanya, com si es tractés del reliquiari parlant de Santa Tecla, però amb les ungles pintades de vermell i un braçalet carregat de dents i genives rodejant-li el canell. 

Amb l’ombra de la Segona Guerra Mundial cada vegada més a prop, el grup surrealista segueix organitzant exposicions a la Gran Bretanya. A la darrera, Surrealism Today, inaugurada a la Zwemmer Gallery de Londres el juny de 1940, una setmana després de l’evacuació de les tropes aliades a Dunkerque, s’hi mostren fotografies de Miller que, al costat d’obres de Henry Moore o Edith Rimmington, revelen estranyes formes biomòrfiques i, una vegada més, cossos fragmentats.

La Segona Guerra Mundial

Durant el conflicte, Miller trasllada el punt de mira a altres terrenys. La revista Vogue li encarrega fotografies de moda per a les edicions britànica i americana i, mentre munta decorats incongruents per amenitzar el poc material de què disposa per poder treballar, troba un nou camí que la porta de la moda al reportatge de guerra. 

 Lee Miller. David E. Scherman dressed for war/Fundació Joan Miró

Lee Miller. David E. Scherman dressed for war

Immersa en un context insòlit i traumàtic i explorant aquest nou llenguatge, Miller plasma, sempre amb les ulleres surrealistes posades, els efectes de la guerra d’una manera incongruent i contradictòria. Ruïnes, carrers deserts, estàtues clàssiques fragmentades, maniquins, maquinària abandonada. Aquests trops surrealistes es converteixen en canals per expressar l’estranyament radical de l’experiència de la guerra. 

Entre el 1943 i el 1945 treballa com a corresponsal de guerra oficial dels Estats Units fent fotografies en ple combat desobeint l’ordre que prohibia la presència de dones periodistes a la zona de combat. Miller segueix les tropes americanes per Europa des del desembarcament de Normandia fins a l’alliberament de Saint-Malo, immortalitzant escenes on la fragmentació dels cossos esdevé terriblement real. Les seves fotografies causen un impacte immediat i, tot i que sovint semblin mancades de preparació, amaguen una sofisticació visual impecable. Al número de juny de 1945, Vogue publica una fotografia de Miller on s’observen, amb tot detall, una pila de cadàvers amuntegats al camp de concentració de Buchenwald. Al darrere de la muntanya esquelètica, un grup de presos, alineats, observen el seu futur immediat. 

El 30 d’abril del 1945, dia en què Hitler es dispara un tret al cap, Miller i el seu company Dave Scherman descobreixen el pis abandonat del führer i la seva esposa Eva Braun a Múnic. Dins de la cambra de bany, Miller es treu les botes plenes de fang per deixar-les sobre l’estora, es despulla meticulosament disposant l’uniforme al damunt d’un tamboret, i es retrata dins la banyera. A la seva dreta, una fotografia de Hitler que, emergint d’un fons negre, dirigeix la mirada penetrant cap a una escultura clàssica, mutilada de genolls cap avall, disposada a l’altre extrem de la imatge. Interrompent la connexió visual entre el líder nazi i l’escultura, Miller, al centre de l’escena, es neteja la brutícia de la guerra i rescata l’escultura nua de l’esguard pervers del führer, no fos cas que, només amb una mirada, en tingués prou per fragmentar-li el cos. 

Fotografia de portada: Lee Miller amb David E. Scherman. Lee Miller in Hitler's Bathtub