La periodista terrassenca Laura Pinyol (1979) compagina la direcció de l'agència de comunicació Èmfasi amb col·laboracions en diversos mitjans, i aquest any ha protagonitzat un dels debuts més celebrats en el panorama editorial amb El risc més gran, una novel·la protagonitzada per la Júlia, una dona de trenta-quatre anys i dos fills que decideix fer un cop de cap en la seva vida i marxar a viure a Prat de Comte, a la Terra Alta, un poble d'encara no dos cents habitants. Hem parlat amb ella al seu despatx professional, a les golfes de l'edifici que va ser el Gran Casino del Foment de Terrassa, el "Casino dels senyors", des d'on es pot veure tota la ciutat.

Laura Pinyol - Sergi Alcazar

L'origen del llibre es troba en un reportatge que vas fer com a periodista, oi?

Hi ha una notícia recorrent cada mes de febrer: els pobles que fan crides a famílies que s'hi vulguin instal·lar per salvar l'escola rural davant la pèrdua de ràtio. Vaig fer un reportatge parlant del cas de Prat de Comte i de Gósol, i des de llavors pensava que era una arrencada molt bèstia per un llibre. Gósol, al Berguedà, encara té una infraestructura de segona residència, però Prat de Comte són tres carrers i és lluny de tot arreu. Què t'hi pot portar a viure? Vaig deixar aquest inici i no avançada, ni una sola línia.

Quan fa el pas la periodista cap a la novel·la?

El 2016 vaig arribar a la conclusió que no podia només dedicar-me a treballar i a les de cura dels fills. Volia fer alguna cosa que fos realment per mi i vaig decidir posar-me a escriure. Sempre ho havia volgut fer i vaig decidir posar-m'hi cada dia al vespre, quan els nens havien anat a dormir i ja havíem sopat. i tenia unes quantes hores al davant per mi sola i per escriure.

Malgrat aquest mcguffin del viatge a Prat de Comte, la novel·la no és per res una novel·la costumista o rural, no?

De fet, quan la vaig anar a presentar a Prat de Comte, em vaig posar nerviosa perquè vaig pensar "si ara sóc una impostora, m'ho faran saber".

Però, tu hi havies anat per documentar-te...

Hi havia anat un parell de vegades, però ningú sabia què estava escrivint. A més, volia partir del fet que la protagonista no en sabia res d'aquell poble ni hi tenia cap mena de relació. El dia de la presentació hi havia mig poble i em van dir que es pensaven que explicaria coses sobre el poble i les tradicions. No se sentien retratats, sinó que era un escenari.

De fet, la fugida és l'oportunitat de revisar la vida de la protagonista, de fer endreça...

Les aranyes em fan por però, alhora, em fascinen i la idea d'una teranyina familiar m'era molt interessant. És un material molt curiós que ho enganxa tot excepte la mateixa aranya. Per tant, l'única solució és fer tu la teranyina. Això té molt a veure amb aquesta protagonista atrapada en una teranyina que no era seva i que no en pot sortir fins que no pot recosir la seva pròpia teranyina on pugui passejar amb llibertat.

És com si la protagonista estigués enganxada i com empetitida pel seu entorn...

Hi ha un fil conductor al llarg de la novel·la, que no vaig fer amb voluntat de manifestar-ho, però que té a veure amb el caràcter ambivalent de tothom. Tots tenen molta por en algun moment o altre. L'antítesi de la por és la llibertat, però, alhora, fa tanta por que aquesta por es disfressa de coses molt convencionals que acoten i són molt fàcils de caure-hi -una hipoteca, una vida a terminis...- que són una pauta que impedeix que pensis què podries fer sense tots aquests jous. Ella ha quedat encaixada en capsetes on ha anat posant la seva vida per tenir-la ben ordenada i quan tot rebenta, es rebenta tot.

Les aranyes em fan por però, alhora, em fascinen i la idea d'una teranyina familiar m'era molt interessant. És un material molt curiós que ho enganxa tot excepte la pròpia aranya

Laura Pinyol - Sergi Alcazar

La família és un dels grans temes del llibre...

La família ha estat el monstre social del qual venien tots els mals, però també crec que és un mecanisme hipercomplex que hem articulat per entendre la societat. La manera de flexibilitzar les coses és a través de la família. Hi ha famílies que són impossibles, però, per exemple, quan es discutia el matrimoni homosexual hi havia qui tenia una opinió molt pètria i poc flexible i en canvi, avui dia aquest fet s'ha anat normalitzant i assumint en moltes famílies sense cap problema. I qui diu això, diu parelles de diferents edats, separacions, etc. La realitat desborda la ideologia i en això, els nens són un mirall molt bèstia per veure com es processen les coses. De fet, ho fan d'una manera diferent i molt més ràpid, saben explicar coses complexes d'una manera molt senzilla.

Una família formada per noves parelles i fills que ara són habituals però que potser no han estat massa presents a les novel·les...

En català triguem molt a trobar un nom i, de fet, no tenim ni un nom pel pare o la mare que perd un fill abans de néixer. Però tampoc tenim un nom per dir què són els germans que comparteixen un pare o una mare, perquè germanastres és un terme d'una altra època... Al capdavall, però, la realitat s'acaba explicant

A la novel·la, la mirada dels nens trenca la manera més capficada de veure les coses dels adults?

No volia que la maternitat fos una cosa edulcorada o que la fugida fos com una història de renaixement. La maternitat et relliga salvatgement amb la vida, perquè desperta els instints. Des que tinc fills no puc dir que no seria capaç de fer per un fill. Per tant, no volia que en una situació de trencadissa fos edulcorada pels nens.

La reflexió sobre la maternitat és constant. Parles del part, per exemple, i d'una manera crítica sobre de quina manera s'ha arribat a programar aquest fet...

És una realitat molt mateixes de dones (i dels homes, és clar) que és molt difícil trobar als llibres, fora de manuals i llibres especialitzats. Si t'ha passat, és un moment vital tan important que és impossible deixar-lo de banda. La maternitat és un procés metamòrfic que produeix una transformació molt bèstia a les dones. Fins i tot les que no n'han volgut ser s'han de justificar contínuament per aquesta decisió. A més, hi ha una reflexió que fa la Júlia -i que jo m'he fet moltes vegades- i és que la maternitat et deixa en un mentrestant per sempre més.

La protagonista està envoltada de personatges -molts d'ells, dones- amb molta personalitat, des de la mare fins a la clienta o examant del seu marit, i ella es va adaptant a qui l'envolta...

El pare té una personalitat molt present però no la desborda, va portant les coses amb tendresa, però la mare té una presència imponent i, sense ser-hi, és molt constant. Hi ha un moment que gairebé passa desapercebut, i és quan l'Andrea, la parella del seu pare, diu que no es porta bé amb la Júlia perquè és com la Joana i ningú ho veu. I és que al final s'acaba semblant a la seva mare. A mi, per exemple, m'agrada la relació que acaba tenint amb el segon marit de la seva mare, que sembla li havia semblat un pusil·lànime.

La relació amb els diferents homes de la seva vida és molt important. Segurament no acabaries amb cap!

L'amor és un element altament inflamable i ens pensem que sempre té la mateixa textura. I la veritat és que no t'estimes igual els pares que els fills, que la parella. A la Júlia se li encén l'amor a les mans i no ho sap controlar, perquè no té els mateixos tempos i textures al llarg de la vida. Per això si t'enamores quan no hi comptaves resulta una cosa tan espantosa i provoca tants incendis.

No defuges temes de plena actualitat al debat públic com els maltractaments dins de la parella

No ho vaig fer perquè fos d'actualitat, sinó que a mi em preocupa molt que no tenim els registres suficients per saber què fer. Gràcies a les campanyes de sensibilització sabem que es pot denunciar quan coneixes un cas de maltractament, però els estadis d'entremigs se'ns escapen. Sempre fa més por equivocar-te que no pas encertar-la. Aquesta invisibilitat m'angoixa. No és tant un tema d'actualitat sinó com aquest problema s'instal·la amb aparent normalitat en moltes persones. Malauradament és així. La Júlia viu aquesta angoixa.

La maternitat et relliga salvatgement amb la vida, perquè desperta els instints. Des que tinc fills no puc dir què no seria capaç de fer per un fill

Laura Pinyol - Sergi Alcazar

Quins han estat els teus referents per escriure aquesta novel·la?

Com que va ser una cosa molt íntima, sense cap pretensió, no vaig voler-ho bastir de grans referents.

Hi ha molt de la periodista en la Laura Pinyol escriptora?

Escriure és un vehicle amb molts llenguatges diferents. No és el mateix el que fas servir per a una crònica, un post o un article -i saber-los fer és la versatilitat del periodista- però quan tens un full en blanc al davant per escriure una novel·la, tot és diferent. L'entorn i l'espai són diferents. A més, com que va ser fet amb nocturnitat i traïdoria, ningú esperava res de mi.

Quan vas fer el pas de fer-la pública?

Mentre llegia la novel·la hi havia tres amics que llegien la novel·la, sense compartir el que els semblava. Per tant, tenia un retorn del què estava fent i m'anava bé perquè alguns dels seus comentaris em van ser molt útils. Una d'aquestes amigues, la Marina Llansana, li va fer arribar el primer manuscrit acabat al Joan Carles Girbés, que s'havia d'incorporar a Amsterdam com a director literari. 

Ho va fer d'amagat?

Em va dir que ho faria, però va ser d'aquelles coses que queden penjades a l'estiu. Però després em va trucar el Girbés, que se l'havia llegit, i tot va anar molt de pressa. Jo encara no l'havia paït i ja vam començar a treballar amb la idea de publicar-la. Vaig fer tres versions: la primera a raig; la segona, vaig polir trames i personatges i la tercera ja va ser la definitiva. 

Va valgut la pena córrer aquest risc?

Sempre havia pensat que ho faria, però no m'imaginava que seria una experiència tan bonica. És estrany perquè no he hagut de passar pel calvari de tants escriptors d'anar amb el manuscrit sota el braç d'editorial en editorial. 

En el cas de la Júlia hi ha molts elements generacionals. Els que som de la seva edat hi trobem molts referents, oi?

Tothom quan escriu parla del que passa al seu entorn. També em trobo amb lectors que em diuen que s'identifiquen amb el Sebastià, que és el pare d'una noia de trenta i tants anys. La novel·la parla de coses que ens incumbeixen.

Fins i tot fas aparèixer-hi la política, que tu coneixes de prop...

A mi m'agraden les novel·les realistes, que descriuen un temps i un lloc concret. Aquests elements hiperlocals les fan universals. I pensava, si sóc minuciosa amb el paisatge i cada persona és d'un lloc, cada casa parla d'un personatge, era molt estrany no parlar de política i d'unes eleccions municipals, per exemple, perquè seria molt estrany no fer-ho.

La descripció de cada casa és un element on t'hi recrees. Tenen molt de sentit per a tu?

La geografia, en general. I la geografia també és la geografia domèstica. Quan hem voltat per llocs diferents presentant el llibre jo els explicava que sóc de Terrassa, visc a Matadepera, i al Vallès, que per molta gent és per on passen les mercaderies de tot el país, la gent té molt arrelament amb el paisatge.  A Mollet, a Santa Perpètua, a Granollers, però també a Sabadell, Terrassa, Viladecavalls, és impossible que la gent no s'ubiqui amb les referències a la geografia, a més, tenim tres parcs naturals. Quan t'estimes un paisatge ja ets per sempre d'aquell lloc, ningú te'l pot prendre.

...

A la novel·la hi ha aquest fil conductor del paisatge i les cases és el mateix: no és igual un pis a l'Eixample que una casa al centre d'una ciutat amb pati darrere. I les cases de poble tenen aquesta versió menys amable de la vida de poble: tothom sap quan surts, quan entres, amb qui vas, què cuines i què no... té un punt angoixant gens bucòlic, on la gent que hi va a passar l'estiu no s'hi quedaria a l'hivern. 

Després de l'èxit d'El risc més gran, què?

De moment ho estic vivint i no tinc res al cap per començar. Aquesta història ha agafat vida pròpia i, per tant, cal acompanyar-la.

A mi m'agraden les novel·les realistes, que descriuen un temps i un lloc concret. Aquests elements hiperlocals les fan universals

Laura Pinyol - Sergi Alcazar