“Recordem a Friedrich Nietzsche abraçat al coll d’un cavall exhaust i maltractat. Que aquell gest es considerés com un símptoma de bogeria és clara indicació d’una societat malalta”.

Chantal Maillard analitza a ¿Es posible un mundo sin violencia? (Vaso Roto, 2018) les possibilitats d’un canvi d’actitud. Què podria ser del nostre món si substituïm la moral de la reciprocitat per l’ètica de la compassió. Fer de l’altre, humà i no humà, el nostre semblant. Precisament en un marc on tendim a deshumanitzar, a concretar els incidents en nombres de persones mortes --deshumanitzades sota etiquetes com migrants, musulmans, dones, refugiats, pobres-- on les imatges de guerra ofenen o són sensibles, i se’ns protegeix del dolor. Sobretot se’ns protegeix de la culpa. No podem fer-hi res. No va amb nosaltres. No és la nostra guerra.

“No ens agrada que ens facin sentir culpables”. I per poc que pensem, sabem que qualsevol privilegi nostre està basat en l’explotació d’un altre. S’han trencat les relacions dels nostres actes amb les seves conseqüències, explica Maillard, perquè la situació és massa complexa i en el fons ja ens està bé així. És incòmode saber que Apple contamina un país sencer amb les seves -nostres- deixalles, o deixar de consumir llagostins al Nadal, encara que la seva criança en captivitat devasti tot un litoral i provoqui el desplaçament de tota la població de la zona, o demanar als nostres polítics deixar de vendre armes que maten els altres per pagar el nostre deute.

També m’he preguntat perquè hi ha tant desequilibri en la informació. Com pot ser que sapiguem que ha mort una persona en un accident de trànsit que passa al costat de casa nostra però no ens enterem dels milers de víctimes d’una guerra a l’altra banda del món. Com pot ser que un incident entre dos veïns ocupi un espai en diversos diaris i els desplaçaments de centenars de milers de persones per la sequera no tingui lloc ni en una línia. El llibre qüestiona que ens seguim sentint més interpel·lats per coses que passen a prop, que per coses que no ho són.

Hem de canviar, de despertar, d’evolucionar. Maillard no és aliena a les dificultats del canvi: un model de pensament que no canvia, un model capitalista que sembla indiscutible i la degradació del sistema democràtic on la nostra veu no se sent. Pensar que no hi ha altres opcions possibles, ens converteix en ovelles, però no som víctimes, som part del sistema d’opressió. Passar del jo al nosaltres, en un sentit ampli. Analitzar quins sacrificis som capaços de fer, tant individuals com col·lectius.

No puc, en l’espai que ocupen les meves certeses i dubtes en aquest mitjà, deixar constància exacta de la necessitat que tenim de llibres com el de Chantal Maillard per repensar-nos. Però si és cert que no obtenim respostes ràpides ni fàcils d’aplicar, sí que ens fem un munt de preguntes necessàries i obligades per al canvi global.

Eduardo Galeano explica en aquest vídeo com va conèixer Domitila Barrios en una assemblea de miners, on ella era l’única dona. Ella va interrompre una conversa que portava molta estona, amb una pregunta “qui és el nostre principal enemic?” i la gent va respondre coses com l’exèrcit, el burgesia, l‘oligarquia, la tecnocràcia… i ella va dir, “No, el nostre pitjor enemic és la por”. Anys després, Galeano se la va tornar a trobar a la plaça de La Paz amb quatre dones més en una vaga de fam per reivindicar la caiguda de la dictadura del General Banzer. La gent passava i es reia d’elles, dient que com cinc dones anaven a fer caure una dictadura. Però cinc dones es van convertir en cinquanta, cinquanta en cinc-centes, cinc-centes en cinc mil i aquestes en cinquanta mil que van acabar sent cinc-centes mil i que van acabar fent caure la dictadura. Galeano acaba explicant que elles no estaven equivocades, l’equivocada era la por.

Maillard demana si és possible un món sense violència. Jo penso que els millors llibres són aquells que ofereixen bones preguntes --i potser algunes finestres de sortida. Que els hem de llegir sense por i pensar sense por. Que el canvi individual ens conduirà a un canvi col·lectiu. Que hem de traspassar la indiferència i la inèrcia. Sense por.

Serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem el compte a la tombada.”

Maria Mercè Marçal.

Laura Huerga
Certeses i dubtes

Bones pràctiques

Laura Huerga
Laura Huerga
Certeses i dubtes

Sobre la violència

Laura Huerga