Entro a una sala gran, diàfana, al marge de les cadires, és clar. Al fons, una taula llarga, amb més cadires darrere, el meu nom escrit en un cartell m’indica on he de seure.

Abans de pujar les escales m’intercepta l’organització. Moltes gràcies per venir. Ja sabem que fas moltes coses. Gràcies per fer-nos un forat. Vas rebre els correus? És cert, els anaves contestant. Moltes gràcies. Gràcies. Seu si us plau, aigua?, ara us portem aigua.

El moderador ens presenta. I per un segon penso que m’han trucat per cobrir la quota, perquè no passi pel Twitter d’@onsonlesdones. Però ho esborro i em concentro. Són noms importants, gent que avala l’opinió que donarà amb currículums extensos, amb moltes coses darrera, com si la vida apresa es pogués reduir a unes paraules i explicar-la. Dic jo que ja no cal, que t’han trucat perquè la teva opinió pot enriquir un debat. Jo només sóc la Laura Huerga de Raig Verd. De l’editorial Raig Verd, de vegades.

El moderador ens presenta. I per un segon penso que m’han trucat per cobrir la quota, perquè no passi pel Twitter d’@onsonlesdones

Iniciem la taula amb una resposta meditada sobre una pregunta esperada, on cadascú diu la seva. Es preveu la diferència, la distància. De la teoria a la pràctica. De l’administració al professional. De l’usuari a la institució. No m’abandona la sensació de sempre, des d’on ens pensen? Ens escolten?

Proposen les mateixes coses de sempre. Escolto, amb paciència. Ha de funcionar com en una conversa; a més, prenc alguna nota quan algú s’allarga per no oblidar-me’n, responc quan hi ha oportunitat. Demano la paraula i aprofito per respondre breument a una qüestió on abans m’han passat per alt. No sembla important, però considero tenir el dret a rèplica, al cap i a la fi, em conviden per pensar i parlar. Dono la meva resposta, adaptada als discursos dels altres.

No he pogut acabar d’exposar la idea. Un home, en aquesta taula d’homes, m’interromp, però acabo de començar, no pot saber què és el que jo volia dir. Somric. Li demano si pot esperar que jo acabi, que l’escoltaré amb atenció quan ell parli. Però ja ha contestat a alguna cosa que pensava que jo diria. Ara què faig? Responc el que acaba de dir? Reprenc el fil del que jo deia?

Reprenc el meu fil intentant relacionar-ho amb això que ell deia, perquè jo què sé, penso que la gent que ha vingut mereix un mena de discurs a la taula amb un mínim de coherència. I faig aquest esforç. Titànic.

La taula continua. No es deu haver entès el que jo volia dir, perquè d’alguna manera el que jo he dit no s’ha tingut en compte en les intervencions posteriors. D’acord. Potser no interpel·lava, potser no tocava, potser m’he equivocat en la forma d’exposar-ho.

I va i t’expliquen com és la teva feina. I va i t’expliquen com l’hauries de fer. I va i et diu, una persona que mai no ho ha fet, què és ser editor.

I en un moment donat dic prou. Prou perquè estic permetent que els discursos dels altres, s’imposin al meu, al nostre. Prou perquè, no pots dir-ho, però saps, que com ets dona la teva opinió no es considera de la mateixa forma. I et fot haver de pensar en això. Que és perquè ets dona. I haver d’escriure sobre això. Quina prova tens per argumentar-ho? Basant-se en què? Amb quins motius? Però alguna cosa balla.

I en un moment donat dic prou. Prou perquè estic permetent que els discursos dels altres, s’imposin al meu, al nostre. Prou perquè, no pots dir-ho, però saps, que com ets dona la teva opinió no es considera de la mateixa forma

La pròxima vegada potser no hi vas. La pròxima vegada que ho faci algú altre.

No t’abandonarà la sensació suada de pensar-te en aquest context, d’aquesta forma. Et diràs, en algun moment, que ser dona no hi tenia res a veure. Et diràs que no estàs feta per anar a debats, que t’agraden les diferències, però en format de petites converses, en la llibertat que permet la intimitat. Però alguna cosa balla.

Hi tornaré.

Laura Huerga
Certeses i dubtes Traspassar la indiferència Laura Huerga