Ha arribat el dia en què l’atzar l’ha portat lluny. Laura Almerich, sempre al costat de Lluís Llach, fins i tot en l’etapa de diputat del de Verges, ha dit adéu com no podia ser d’altra manera, discretament. Nascuda el 1940 i acompanyant Llach als escenaris des del 1969, era sempre la més ovacionada dels músics quan el cantautor els presentava. Guitarrista de formació clàssica, si convenia també agafava l’acordió, tocava la viella de roda, percutia la marimba, o s’asseia davant d’un piano o d’un teclat. També va posar algunes veus a antigues cançons; escolteu per exemple les de l’enregistrament original de Com un arbre nu.

Laura Aymerich Lluís Llach

Laura ha marxat però sempre ens quedarà la cançó que du el seu nom. Una de les melodies més taral·lejades del cantautor, amb un solo de guitarra, interpretat, és clar, per la mateixa Laura, d’una gran bellesa i que molts llaquians també se saben de la primera a la darrera nota. Entre llàgrimes, li va ser impossible de completar-lo en el mític concert del Camp Nou, aquell 6 de juliol del 1985. La història del naixement de la cançó és coneguda per molts: s’acostava l’aniversari de Laura Almerich i Llach s’havia oblidat de comprar-li cap present; va decidir fer-li una cançó per expressar-li el sentiment d’amistat que els unia des de ja feia uns quants anys. En mig d’un concert a Ripoll, i sense que ella en sabés res, el cantant li va posar la lletra al faristol i ell se’n va anar a interpretar-la al piano. Anys més tard n’arribaria una segona part, potser no tan coneguda, Roses blanques, amb lletra d’un altre gran amic de Llach, Miquel Martí i Pol.

Amiga fidel, comodí musical, mà dreta, probablement la trajectòria musical de Lluís Llach no hagués estat exactament la mateixa sense la seva estimada Laura en tots i cadascun dels concerts, excepte en els de la gira Nu, en què el cantautor pujava sol als escenaris. De segur que ja l’acaronen els estels.