La trobareu a Youtube, si busqueu "Jansky". La trobareu al costat del Jaume Reus, amb qui forma aquest grup d'electrònica i flauta travessera. La trobareu ballant sense estridències però molt sovint amb jaquetes llampants, seguint els ritmes i cantant, sil·labejant seductora i controlant el fraseig, controlant en tot moment moviment i paraula.

I tal com canta, la Laia Martinez i Lopez (la Laia Malo; Berga, 1984) diu els seus versos, que tampoc defugen el cos a cos ni el pell amb pell, ni el dolor ni l'esperança. Com aquests, del seu poemari Venus volta: "Quan vaig néixer, tenia ales./ Ho sé pel mal que em fan els omòplats/ cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar./ Per què em van caure o qui/ me les tallà sense jo adonar-me'n/ és el misteri que m'acompanyarà/ mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida/ que em toca."

Laia Malo és músic, cantant, traductora (del rus) i poeta. Diu que de petita en la seva "devoció per la solitud" ja s'abraçava a les Rimas y Leyendas de Bécquer, i de més gran, en la seva "frustració amb el món". Després van venir Casasses, Miquel, Vicens, Blake i Dylan Thomas, Plath i Akhmàtova, Bauçà, Baudelaire i Rodoreda, Bonet, Bukowski, Estellés... "N'hi hagut tants, abans de nosaltres!".

Malo reivindica també que les vetllades a l'Horiginal van ajudar-la a convertir la seva poesia en una festa alternativa, fins aleshores només dita en la intimitat. Ha publicat els poemaris L'abc de Laia Martinez i Lopez (Documenta Balear, 2009), L'estiu del tonight, tonight (El Gall Editor, 2011), Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner, 2015), Afollada (LaBreu, 2016) i Venus volta (Lleonard Muntaner, 2018).

Aquesta setmana surt a la venda el tercer disc del seu grup Jansky, This is electroverse (Hidden Track Records, 2018), algunes cançons del qual són poemes de Venus voltatraduïts a l'anglès. Continua així amb la seva idea de "ser un experiment per fer ballar la poesia en una rave". S'entén que afirmi que vol anar "cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols".

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

La poesia serveix per tot i no serveix ben bé per res. Reivindico la utilitat de l'inútil, com feia Nuccio Ordine en l'assaig amb aquest títol. I més avui i aquí, que vivim un temps i un espai on el noranta per cent del que es crea i es consumeix és inútil. Igualment, la poesia és tot i és res (i dient-ho penso com enyoro el Carles Hac Mor!). Aquesta n'és l'essència, la màgia, l'alquímia. I per això, encara que es constatés que no serveix per res —cosa que no em creuria en absolut—, l'aniríem a cercar, la trobaríem i la diríem.

La poesia és tot i és res (i dient-ho penso com enyoro el Carles Hac Mor!)

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

De seguida que vaig aprendre a llegir vaig apadrinar (com qui ho feia amb una joguina) una edició en miniatura de les "Rimas y Leyendas" de Bécquer que hi havia a casa. Aquells textos em semblaven exòtics perquè estaven escrits en castellà i perquè eren com cançons. Em feien una mena de companyia en la meva devoció per la solitud, de més petita, i en la meva frustració amb el món, de més gran. En llegeixo força, tot i que hi ha llibres de poemes que és com si mai s'acabessin i aleshores rellegeixo molt. També m'agrada sentir-ne dir, sí, però en un context d'oralitat el poeta m'ha d'atrapar amb encara més força, que sinó (a "l'aire lliure" i envoltada de gent) soc massa distreta.

Per què n’escrius?

Al principi només perquè m'hi empenyia com una força que venia, curiosament, tant de fora com de dintre meu. Ara escric perquè aquest arravatament encara hi és i m'interessa saber d'on ve, i perquè gaudeixo i pateixo provant d'escriure com crec que vull escriure això que m'arriba.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Dir-la puc fer-ho quan vulgui (en principi, és clar, perquè en aquest país i món en general no saps mai quan et diran que ja no en pots dir, de poemes), i per tant m'ho estimo més. És un exercici revolucionari, segons com. Punk. És una acció popular, un compartir. Em fa sentir una part activa del tot, i em fa feliç. Per contra, que em llegeixin per voluntat pròpia a voltes em crea dubtes i inseguretats: i si estic fent perdre el temps o ocupant espais amb una veu que tanmateix no canviarà res? Però ambdues coses, que m'escoltin o llegeixin, són l'honor més gran: no fa tants anys que encara havia d'obligar-hi familiars i amics!

Gaudeixo i pateixo provant d'escriure com crec que vull escriure això que m'arriba

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Quan "la mirada poètica" que dius es dispara, jo faig servir el que tinc més a mà; encara que sí que soc del club de la llibreteta dins la bossa. I, malgrat que això passa quan passa, pots acostumar-te a diguéssim prendre apunts i és útil: vas arreplegant idees de lèxic, versos d'altri a partir dels quals potser després treballaràs, imatges indescriptibles que t'encaparraràs a voler descriure... Acumules una sèrie de paperum i cosetes i cosingues, però..! I tanmateix passa que, quan m'agafa una dèria amb un vers o una paraula solta, no cal que l'hagi escrit per recordar-me'n: se'm passeja pel cap (i a vegades per la boca!) tot el dia, fins que ho escric i brolla a l'instant, o se'n va tot sol claveguera avall.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Jo gairebé sempre escric primer a mà, perquè la posaria al foc que hi ha una part física que si no, desapareix, i perquè també crec que l'escriptura manual és més conscient. Sobretot, trobo que domino més bé les pauses, el ritme del poema, la intensitat... Pot parèixer una idea molt proletària, però hi ha una mena d'esforç en tot allò que es crea a mà que ressona a dintre dels versos. L'escenari en qüestió no em preocupa gaire, i l'hora també depèn una mica: a l'hivern els matins em funcionen, però quan fa bo em concentro més a partir del crepuscle. Sigui com sigui, és ben diferent com encaro l'arravatament (sense beure, ni menjar, ni gaire res), o les revisions (amb un bon termos de cafè o una bona ampolla de vi).

La literatura (l'art) no té una fórmula i potser és això el que fa que no se n'hagi de témer la mort o desaparició: eternament hi haurà enderiats que la volem trobar

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

La meva poesia és força narrativa, quant al fet que el conjunt de poemes vol explicar una història, o sigui que normalment sí que des del primer poema ja sé què miraré de dir o a què jugaré en el conjunt. Però per exemple la Cançó amb esgarrip i dos poemes (Lleonard Muntaner Ed., 2015) són 3 poemes llargs escrits entre 2010 i 2014 que, un bon dia, vaig entendre que construïen tot el cos d'una sola bèstia, i Venus volta és una mena de recull de poemes d'amor (la majoria dels dos darrers anys, però amb alguns que en tenen deu de vida). En el primer cas els va unir la forma i, en el segon, el tema. Vull dir que, una mica, va com va!

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Hi ha poemes que pareixo i faig parlar en 24 hores. Pim pam. D'altres, em passo setmanes, mesos o anys potinejant-los i, en aquests casos, a vegades faig la prova de dir-los als recitals. I en general sí que escric en veu alta. El que no faig gaire és deixar-los llegir abans, no pas perquè no estigui envoltada d'amics que són a més grans poetes, sinó perquè soc d'una mena de manera que, fins que no m'he ben arreglat, no m'agrada gaire que em vegin. I, a més, passo gust de mantenir-los "en secret" una estona...

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Guanyar lectors de poesia? Bé, les aules hi juguen un paper molt important, és clar. Vull dir que més o menys sabem quins autors segur que en primera instància farien trempar els alumnes de literatura. Però, com que no crec gaire en l'obligatorietat de les coses, trobo que fa de mal dir. Jo llegeixo i escric i escolto música, perquè per mi entra dins les necessitats de cada dia, i tanmateix no recordo qui o què m'ho va fer sentir així. No servo cap trauma per haver hagut de llegir cap llibre en concret, i alhora retrec que em vaig haver d'espavilar i arriscar-me soleta, amb la literatura. Amb els amics intercanviàvem cintes de casset amb tries de cançons o discos sencers, però mai poemes ni llibres. Llavors em vaig aficionar de seguida a copiar i traduir lletres de cançons, i tenia molt d'èxit. En el fons, la literatura (l'art) no té una fórmula i potser és això el que fa que no se n'hagi de témer la mort o desaparició: eternament hi haurà enderiats que la volem trobar, llegint i escrivint, i etcètera.

Laia Malo

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

Moltes, suposo! En la manera de dir vinc de i vull anar cap a la dels trobadors i del Casasses, la Dolors Miquel, el Tomàs Arias... S'hi barregen moltes altres veus, però de la música: Patti Smith, PJ Harvey, la Velvet Underground, Nina Hagen, Laurie Anderson, etc. Vinc de tots els llibres que he llegit, dels discs que he escoltat, de les exposicions que he vist, dels paisatges i ciutats que he caminat... I vull anar cap als poetes que fan poemes-cançó: que fan que cantin i ballin sols. 

Et sents part d’una generació?

Fa anys que no hi ha un "moviment poètic" com s'entenia abans. Ara només compartim, sobretot, els espais, l'edat i el desig de ser únics i exclusius i incomparables! Així i tot, sí que em sento part de la instituïda com a Generació Horiginal, perquè abans la meva escriptura era una cosa privada. Hi he après moltes coses, allà, i he d'agrair moltes referències, inspiració i felicitat, sobretot felicitat, als possibilitadors d'aquelles trobades i als assistents habituals. Segur que sona frívol, en una entrevista, però em sento part de la generació que ha volgut convertir la poesia en una festa alternativa a la festa que, generacionalment, se'ns volia imposar i vendre.

Em sento part de la generació que ha volgut convertir la poesia en una festa alternativa a la festa que, generacionalment, se'ns volia imposar i vendre

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Tothora llegeixo alguna cosa de l'Enric Casasses, l'Antònia Vicens, el Miquel Bezares... Tampoc no em canso mai de rellegir William Blake i Dylan Thomas. I a la tauleta de nit sempre hi tinc l'Ariel de Sylvia Plath, les proses d'Akhmàtova, El canvi de Miquel Bauçà, les Verstes de Tsvetàieva, els Viatges i flors de Rodoreda, Les flors del mal de Baudelaire, els poemes de Nietzche, una antologia de Tagore... Dits tots seguits queda una mena de pastitx sense gaire solta, però es van alternant. I és que amb els canvis de casa, les obsessions també varien: quan vivia al Born de Barcelona, ja fa deu anys, recordo que sempre hi havia El poema de la rosa als llavis de Papasseit (el meu pis era davant del seu!), el Poeta en Nueva York de Lorca, alguna cosa de Bukowski, El poder i la verdor de Blai Bonet, el Llibre de meravelles d'Estellés... N'hi hagut tants, abans de nosaltres!

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

Potser el poema que presenta Venus volta (Lleonard Muntaner Ed., 2018, 2ªed.): "Quan vaig néixer, tenia ales./ Ho sé pel mal que em fan els omòplats/ cada vegada que em foto de lloros i em provo d'alçar./ Per què em van caure o qui/ me les tallà sense jo adonar-me'n/ és el misteri que m'acompanyarà/ mentre m'arrossego desmembrada pel tros de vida/ que em toca."

I el que vaig fer servir per la postal de l'ILC, és una mica més alegre, i també val per cada dia: "Vull dir la vida fins que m'abdiqui/ —cantar-la!" (Afollada, 3ª ed., Labreu 2016).  

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Deus voler dir si se'n pot viure econòmicament, perquè la teva segona pregunta pressuposa haver negat la primera, hahahà! Al meu poemari de debut, L'abc de Laia Martínez i López (Documenta Balear, 2009), arrancava amb un vers d'agraïment que deia: "No podria viure sense poesia, ni escriure sense pa". És una mica això: per guanyar diners he de fer i faig altres coses, perquè la poesia no la faig per diners. La música tampoc, però sí que permet pagar la compra. I al cap i a la fi, així com està muntat tot, com a mínim necessitem diners per això, perquè l'intercanvi ja no funciona en gairebé cap àmbit.