“Ens hem sobreposat a la paraula mascle secretant idiosincràsia, / Flux reaccionari en forma de tampó. / Som el cant de les sirenes, Però els incomoda la cançó. // No és hipocondria: la burgesia ens vol mortes”. Així les canta, la Laia Maldonado (Coma-ruga, 1997), al seu primer poemari, L’arquitecte (Edicions de 1984), amb què el passat mes de març va obtenir el Premi de Poesia Ventura Ametller 2019, i no són triats a l’atzar, aquests versos: per a Maldonado, el simple fet de dir ja és “un acte polític”, perquè “és erigir una imatge del món”, que pot estar al servei de “la denúncia, la creació o la dominació”.

Aquesta jove poeta s’alinea així amb els convençuts que escriure “és una altra manera de posar bombes” i que “la feina del poeta ha de ser sempre la d’atemptar contra el discurs”, sense oblidar que “hem de desconfiar de tot missatge i preguntar-nos què duu al darrere, què s’amaga en el revers de la paraula”. 

També afirma que literàriament parlant “tot ha estat escrit” ja i que “tan sols ens queda aspirar a afegir-hi alguna capa que romangui, a les paraules”. Es tracta doncs d’anar “afegint un so diferent a cada reverberació mentre duri l’eco”. I L’arquitecte és el seu primer poemari publicat, però ja en té un més a la bossa, esperant aquell moment en què deixem de “retocar i revisar” per fixar-ho al llibre.

El seu activisme va dur-la a fundar l’ONG Un Llapis per Ghana, país africà on per aquest motiu viatja sovint, compaginant-ho amb els seus estudis de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i Història, a la Universitat de Barcelona.

Jaume C. Pons Alorda, a qui va tenir de mestre a l’Escola Bloom, ha descrit L’arquitecte com “un primer llibre sòlid i contundent”. Adjectius que tampoc són en va. Per a l’autora és important “que tot el poemari tingui un sentit i una estructura forta, que sigui sòlid (...) com un edifici al qual s’hi pot accedir per moltes portes però no es pot esbotzar”. Maldonado és qui respon, aquest mes, vers i revers. 

Laia Maldonado Llobera. Premi Ventura Ametller

-Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Fa uns anys creia que el poder subversiu de la poesia raïa en la seva inutilitat essencial. Ara, però, sento que he de matisar aquesta opinió: en la poesia, com en tot acte de comunicació, hi ha sempre inscrit un interès i una intencionalitat. El simple fet de dir ja és un acte polític, tots els discursos són discursos de dominació. Dir és fer present, és erigir una imatge del món, i pot estar al servei de la denúncia, la creació o la dominació. Em sembla essencial ser molt conscients d’aquesta idea d’interès darrere el llenguatge: hem de desconfiar de tot missatge i preguntar-nos què duu al darrere, què s’amaga en el revers de la paraula. És per aquest motiu que la poesia és un dispositiu especialment perillós: permet confondre allò que pretenem dir (i imposar) a l’oient rere certes imatges o metàfores que la fan passar per innocent. I és per això que m’atrau la poesia honesta i franca, la que explicita que és política o, en el pol contrari, la que defuig completament qualsevol possibilitat d’ús instrumental i es declara infecunda i inútil. La indefinició em fa sospitar. Respondre a la pregunta per “què és poesia” és quelcom que no m’atreviria a fer: té moltes implicacions i podria ser un monogràfic sencer o un cafè de sis dies. Sigui com sigui, crec que la poesia requereix un ús altre del llenguatge, una expressió altra. Ha de causar en el lector cert estranyament i/o desconcert. Alhora i paradoxalment, crec que ha de defugir qualsevol “haver de”, s’hi ha de revelar.

-Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Vaig començar a llegir tard: la meva família no és especialment lectora i, de fet, no vaig descobrir la poesia fins als disset anys i va ser amb Miguel Hernández i Federico García Lorca, gràcies a les lectures obligatòries de batxillerat i a la meva professora de castellà i la manera com brillava tota ella mentre les recitava. Segueixo llegint, òbviament. No hi ha res més terrible que voler ser escriptor essent un mal lector: et penses que has descobert la sopa d’all i després resulta que, això que tu creus que has dit de bell nou, ja ho ha escrit algú altre. És clar que això et passa de pressa quan te n’adones que, de fet, tot ha estat escrit i tan sols ens queda retocar i repetir i, els/les millors, aspirar a afegir-hi alguna capa que romangui, a les paraules. Llegir et fa veure que escriure és anar afegint un so diferent a cada reverberació mentre duri l’eco. També hi ha èpoques en què necessito deixar de llegir per sentir que puc o sé dir alguna cosa: a mida que avanço en la lectura em paralitza veure tot el que em queda per llegir, el que no podré llegir i tot allò que no sé, encara, i crec que això és perillós a l’hora de crear. Hi ha certa irresponsabilitat, en el sentit d’agosarament i desvergonya, en la decisió de deixar de llegir i començar a escriure quelcom.

-Per què n’escrius?

Crec que no tinc ni mitja resposta intel·ligent o intel·ligible a això.
Escric perquè neix de mi i amb mi, soc incapaç d’entendre el món si no l’escric. Suposo que gràcies (o per culpa de) la meva formació en teoria llegeixo el món com si fos un text. I no tan sols el món sinó també les situacions, les relacions i les persones. La poesia és l’espai que em permet reflexionar sobre allò que visc i observo, a través del llenguatge i de manera concisa (potser per això en deia “reflexions” als meus poemes, abans d’atrevir-me a dir que feia poesia). Sempre he tingut la sensació que tot (inclosa jo) es mou molt ràpidament i tot el que es mou àgil troba un pòsit en el llenguatge i en la meva poesia: és quan m’assec a escriure que puc reflexionar. Crec que escric poesia perquè hi ha certes coses que tan sols es poden dir a través de la poesia, comparteixo el que planteja Bataille. Ell diu que l’escriptor opta per la poesia quan constata un holocaust de paraules, quan pot advertir la distància insalvable que hi ha entre les paraules i les coses. Ja no pot fer ús d’una prosa que reflecteixi el món, pretesament transparent i directa, sinó que ha d’optar per la poesia, pel vers mal·leable que es deixa pervertir, que s’escapa. La poesia permet dir allò que queda en els límits del pensament, allò que s’esmuny perquè no pretén atrapar-ho sinó tan sols evocar-ho. Així, la poesia com a espai-límit, com a espai de desordre, és un llenguatge que no es deixa atrapar, dominar o sotmetre. Aquesta idea em sembla fascinant i, quan escric, intento seguir la màxima que no hi ha res que no es pugui dir, en un poema.

La poesia, tal com la planteja aquest pensador, és un llenguatge altre que permet no resoldre i mantenir el desacord: lluny de la resolució dialèctica permet continuar una denúncia sense esgotar la qüestió. Ni sintètica ni dialèctica sinó rebel i incòmode, un llenguatge que no imposa a la realitat cap mena d’orde que li sigui impropi i que pot, fins i tot, no dir-ne absolutament res, d’aquesta realitat.

-Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Definitivament, dir-la. La part més emocionant de publicar, per a mi, ha estat que se m’obrin espais per poder compartir amb els i les lectores les seves impressions. Gaudeixo enormement els recitals i les presentacions perquè permeten fer del poema un espai de trobada entre dues mirades, la teva i la de l’oient-lector, i això em sembla immensament productiu i emocionant. És obvi que quan escoltes poesia sempre et perds quelcom, certs matisos i girs, però alhora crec que es guanya una perspectiva completament nova que té més a veure amb allò performatiu i els avantatges de l’intercanvi en viu, que permet una connexió directa amb qui escolta. Personalment, segueixo al·lucinant quan algú em diu que ha llegit el llibre o si veig que s’emociona mentre recito qualsevol poema meu o d’altri.

-Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Sempre, sempre, és el mòbil. Escric en qualsevol moment i a qualsevol lloc però poques vegades el que escric s’assembla a un poema; acostumen a ser versos o idees. És després, quan trobo uns instants de calma, que em poso a revisar-ho i a escriure. Tampoc tinc cap mena de rutina d’escriptura tot i que sí que intento escriure quasi cada dia qualsevol cosa, per petita que sigui. Fa poc vaig descobrir el blog de la Roser Cabré-Verdiell, on cada dia penja uns versos o aforismes, digues-li com vulguis, i em va semblar un exercici molt interessant.

-Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric sempre en suport digital: he provat de canviar-ho però, en aquest cas, guanya la part pràctica i el més còmode sempre és fer ús del portàtil. Com ja he dit, puc recollir idees o versos en qualsevol moment i és quan trobo tranquil·litat i puc agafar l’ordinador que realment em poso a escriure (o quan tinc quelcom a dir, a pensar). Soc especialment fan dels dies de pluja per escriure, com més fort plogui, millor, i dels bars antics amb finestres enormes. Entre setmana em trobareu escrivint a la biblioteca de l’edifici històric de la UB on visc entre classe i classe. El meu moment del dia preferit són els matins, sempre em sento més productiva i escric sovint mentre esmorzo, és el meu àpat i moment preferit del dia. He anat parlant dels espais físics en què trobo tranquil·litat però la calma real, la que se’m fa tangible, és un espai mental que tan sols trobo a Ghana. Allà, en un poblet anomenat Kpando, hi duc a terme un projecte de cooperació en un orfenat, el Ryvanz-Mia, on tinc mitja família i mitja essència. És quan hi vaig que sento que la vida, per fi, es mou al ritme de les coses, i és aquesta lentitud que em permet trobar l’espai mental calmut per escriure. Va ser allà, a l’espai que m’acull la pell, on vaig redactar quasi tot L’Arquitecte, i és per això que em va semblar el més natural destinar a l’orfenat els beneficis del poemari en concepte de drets d’autora.

-Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Depèn, penso que cada poemari és diferent i demanda una actitud d’escriptura diferent. Amb L’Arquitecte el llibre va sorgir tot sol. Com he dit, per mi la poesia és una manera de pensar i reflexionar sobre temes que m’obsessionen. Mentre escrivia L’Arquitecte, m’obstinava la pregunta pel relat i com es construeix una subjectivitat a partir de la narració: com ens narrem, com ens narren i com narrem l’Altre i què ocorre amb el shock de relats, què s’hi perd i què s’hi guanya i què diu de l’Alteritat i de nosaltres la manera com la i ens narrem. Per tant, tots els poemes que escrivia eren maneres de pensar les relacions entre subjectes, com es narren i s’incomuniquen i com el sistema projecta els seus discursos sobre aquests subjectes. Crec que amb el segon poemari m’ha passat una cosa semblant, tot i que era més conscient des del principi de quin era el tema que m’interessava tractar-hi i he escrit amb relació a això. El més essencial en el moment de tancar un poemari és que tingui una estructura coherent. En llegir-lo, vull que vehiculi una idea de manera coherent, que tot el poemari tingui un sentit i una estructura forta, que sigui sòlid (que no vol dir que sigui simètric o auri sinó que té més a veure amb un cert holisme). M’ho imagino com un edifici al qual s’hi pot accedir per moltes portes però no es pot esbotzar. Tinc amics que m’acusen de maníaca de l’estructura i dels títols.

-Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Diria que últimament sí que em fixo més en el ritme dels poemes i els recito en veu alta per provar-los. Abans no ho feia perquè no observava un horitzó en el qual els hagués de dir o recitar el poema en públic, ja que no esperava publicar i senzillament escrivia per mi (i espero seguir-ho fent). Tancar els poemes i, sobretot, els poemaris, és el que més em costa perquè no deixaria mai de retocar i revisar, moure i esborrar i, fins i tot, cremar directament certes coses! Però, pel que he pogut veure, això és un mal que patim molts poetes. Justament per això sento essencials les veus crítiques del meu voltant: és imprescindible tenir persones a prop que et llegeixin i t’animin però és encara més important que aquestes persones siguin objectives i crítiques. Per exemple, amb el Xavier Mas Craviotto, també poeta, ens respectem molt intel·lectualment i això fa que no tan sols ens admirem sinó que siguem capaços de criticar-nos. Fa poc li vaig enviar un poema del qual em sentia molt contenta i em va dir que a ell no li agradava gens. És brillant perquè evidentment, quan hi vaig retornar al cap d’uns quants dies, el vaig retocar de cap a peus. Mai em guardo res, si em demana opinió sobre el que escriu, i m’agrada que ell tampoc ho faci. Amb en Xavi ens vàrem conèixer en una època de molts canvis per tots dos i hem viscut moltes coses junts… fins i tot ha vingut a conèixer l’orfenat de Ghana! A part d’ell, he trobat un grup de lectors/es inestimables entre els i les finalistes del Premi de Poesia Salvador Iborra en el qual vaig participar. Són amics i, a més, persones amb qui comparteixo, o no, principis poètics i és molt útil quan necessito opinions diverses i objectives sobre un poema o poemari. També em són suport ferm i opinió imprescindible l’Alba Domingo, amiga d’infància amb qui comparteixo pis i vida, la Paula S. Piedad, poeta, i el meu grup d’amigues de la universitat, que són qui prenen apunts mentre jo escric poemes a classe. És molt important, però, saber prendre decisions autorals i negar-te, si cal, a canviar un sol espai si realment n’estàs convençuda. Tot rau a trobar un equilibri.

-Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

Em sembla que és una pregunta que em va gran perquè hi ha persones que es formen durant mitja vida per poder parlar amb propietat del sistema educatiu. Puc parlar, però, des de la meva experiència com a alumna i diria que és essencial que la lectura es plantegi de manera diferent a com es fa ara. La lectura no hauria de ser obligatòria, de la mateixa manera que no ho pot ser riure, filosofar o menjar bròquil. Crec que el concepte de lectures obligatòries hauria de desaparèixer i ser substituït per un espai de lectura lliure del qual la canalla pugui fer ús, dotat de clàssics però també de literatura contemporània, d’allò que retrati el món en què ells i elles viuen. Tan sols així podem fer que s’hi interessin.  Potser inclús incloure un suport a l’aula. Últimament he conegut de prop la figura dels i les vetlladores a l’aula i em preguntava com seria si hi hagués alguna mena de “vetllador/a de lectures”, una persona que convisqui i treballi amb els infants a l’aula i els pugui recomanar llibres en funció dels seus trets, interessos i les seves habilitats. És clar que això seria possible en un sistema públic utòpic en tant que ideal en el qual l’atenció educativa fos personalitzada i observés les diferents individualitats i essències que subsumim dins una mateixa classe que anomenem A, B, C o, encara pitjor, dins un grup de nivell 1, 2, 3. Jo estava al grup 3, per cert. Aquell grup en què, ens deien, hi anàvem els que no acabaríem l’E.S.O o haurien de fer un F.P. Com si fos quelcom dolent, fer un grau o un cicle. Sigui com sigui se’n resumeix que, pel que fa a la meva breu experiència com a professora d’anglès en una acadèmia, crec que el primer pas per tal que un infant apreciï quelcom és crear-li un l’interès i les ganes d’aprendre allò. Hi ha tota una dimensió d’il·lusió i motivació al voltant de l’ensenyament, també, de la lectura. Diria que aconseguirem que les persones s’enamorin de la literatura quan deixem d’imposar-los com, quan o què llegir.

Laia Maldonado

-Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

No sento que segueixi especialment cap tradició i em costa plantejar-me quines són les meves influències: podria dir què sento qui sento que ressona quan escric però sempre hi quedarà tota una xarxa d’influències inconscients que no podré veure jo mateixa. Quan vàrem presentar L’Arquitecte a Barcelona, la Míriam Cano va veure en una de les proses poètiques del poemari una clara influència de Tom Hughes. Jo ni me n’havia adonat. Sigui com sigui sí que puc parlar del que llegeixo i em fascina i dels versos i llibres que repeteix la veu en off del meu cervell mentre soc al metro. És curiós, si m’agrada molt un poema me l’aprenc de memòria, se m’enganxa com si fos el nou hit de l’estiu, com si fos La Barbacoa de Georgie Dann. No escriuria com ho faig sense haver llegit M. Rodoreda, J. G. Ballard, J. M Coetzee, E. A. Poe, F. G. Lorca, Miguel Hernàndez però també poetes contemporanis/ies com Silvie Rothkovic, Koleka Putuma o Mireia Calafell. També els llibres d’assaig i teoria són importantíssims per mi perquè han estructurat clarament la meva manera de pensar i (des)entendre el món: Byung-Chul Han, Derrida, Marc Augé, Edward Said, Gramsci, Spivak, Fanon, Blanchot… sempre m’agrada plantejar Blanchot com a poeta: la seva teoria sobre l’escriptura, amb tot això de la Mirada d’Orfeu, em sembla que té un potencial poètic inenarrable (mai millor dit). Per citar dos noms que m’hagin marcat a l’hora de redactar L’Arquitecte: Mercè Rodoreda, per les imatges que articula, i E. A. Poe, La caiguda de la casa Usher especialment. Si he de reconèixer un mestre o, més aviat, agrair algú, seria en Jaume C. Pons Alorda, que va ser el meu professor en un curset de poesia durant un any. Dic agrair perquè en Jaume mai va intentar ensenyar-nos a escriure o instruir a poetes-còpia del seu estil sinó que ens va posar a escriure sense dir-nos què o com. Ens va donar tot de finestres per tal que cadascú trobés i projectés la seva mirada sobre el món.

-Et sents part d’una generació?

No ho sé… Sí que reconec maneres d’escriure en comú amb altres poetes al meu voltant, en aquells/es qui llegeixo, i em sento en certa sintonia amb el que escriu en el panorama català la gent de la meva edat però penso que cal deixar passar un temps per veure cap a on es dirigeix l’escriptura d’aquest temps nostre abans de classificar-la(nos) i, sobretot, no encasellar els autors en compartiments estancs. Ja no tan sols pel que fa a generacions sinó també a gèneres o discursos. Fa uns dies parlàvem, en un seminari a què vaig assistir, del perill (i la perversió) de certes etiquetes com “novel·la de poeta”. ¿Què vol dir això? Perquè, de fet, no diu res de l’obra sinó de qui l’escriu, i això pot ser bastant pervers a l’hora de fer crítica. I, malgrat que les caselles són un instrument crític útil i, fins a cert punt necessari, em semblen alhora, limitadores i simplificadores.

-Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

Fer aquesta llista és complicat però us puc dir què veig quan miro la prestatgeria que tinc al costat. Als prestatges hi ha llibres de Mireia Calafell, Laia Carbonell, David Caño, Xavier Mas Craviotto, Pol Guasch, d’Enric Casasses, de Maria Cabrera, de Silvie Rothkovic, Carla Fajardo Koleka Putuma, Kofi Awoonor, Warsan Shire, Ijeoma Umebinyuo, Zuhura Seng’enge, Mary Oliver… I molts/tes d’altres que he rebut per correu, imprès i enquadernat i que estic convençuda que aviat seran a les llibreries. De clàssics hi veig M.M. Marçal, Montserrat Abelló, Teresa d’Arenys, Gabriel Ferrater, Walt Whitman, E.A. Poe, Joseph Brodsky, E. Dickinson… I unes quantes antologies de poesia en català.

-Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

“Dius que un dia comprendràs

El verb

I llavors tot

S’haurà acabat:

És l’errar que ens manté vius.”

Fragment de “Sacsejar l’esplín”, inclòs a L’arquitecte.

-Es pot viure amb la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

No ho sé i no sé si vull comprovar-ho. Em sembla que hi ha una perspectiva molt perillosa en això de mercantilitzar l’art, no tan sols perquè esdevé un bé de consum (això és tota una altra línia que em provoca sentiments trobats) sinó perquè té un gran impacte en el procés creatiu. No m’agradaria sentir-me obligada a escriure i, sobretot, no m’agradaria obligar-me a escriure o editar quelcom que no em convenci per respondre a un contracte. D’altra banda, i com tothom que hi treballa, anhelo un panorama cultural que permeti de guanyar-s’hi la vida. L’art hauria de ser accessible i, alhora, els artistes hauríem de poder dir que “treballem” d’això (i tan sols d’això) perquè es tracta d’una feina tan lícita i vàlida com qualsevol altre. Perquè això passi suposo que cal que canviï el paper que l’administració pública té en l’administració cultural. I, mentre dic això, penso en què coi deu voler dir aquest concepte buit de “gestió cultural” i que, potser, té implicacions massa perilloses fer dependre la cultura de subvencions que atorgaria el sistema, potser acabaria esdevenint una manera més de deixar-nos dominar i controlar i seria pitjor el remei que la malaltia. Ho puc resumir dient que no tinc ni idea de si es pot viure/s’ha de viure de la poesia. Mentre segueixo provant de desxifrar, entendre i aclarir totes aquestes qüestions i de deixar de contradir-me, vaig a la universitat a escoltar i aprendre dels qui en saben més, duc a terme un projecte de cooperació a Ghana anomenat “Un llapis per Ghana”, que m’omple de certeses i em  buida de categories, i treballo a l’Escola Bloom, escola d’escriptura i pensament, on em deixen anar vestida com vull mentre penso i treballo al costat de persones que admiro (en els temps que corren, em sembla un triomf). Esporàdicament escric algun article sobre iniciatives culturals o faig ressenyes crítiques.

-Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

M’agradaria compartir una cosa que ens va dir l’Àlex Matas, a qui vaig tenir com a professor en una assignatura de segon de carrera, i que, en aquells temps, em va fer replantejar moltes coses. Parlàvem de què era la poesia i va dir que “fer poesia és fer la revolució perquè la poesia és una altra manera de posar bombes”. La part de mi que duu sempre texans de campana i desitjaria haver viscut a les places durant el Maig del ’68 (quin tòpic eh?) recorda molt clarament el que va plantejar: El poeta, com el terrorista, exerceix un tipus de violència que orienta al llenguatge: en lloc d’atemptar contra el món atempta contra el llenguatge que el constitueix. A partir d’aquí, vaig entendre que la feina del poeta ha de ser sempre la d’atemptar contra el discurs, de prostituir-lo, d’abusar-ne. I no em refereixo a tenir una poètica més o menys experimental sinó a fer una determinada feina amb les categories. La poesia ha de ser sempre llenguatge que s’escapa del control del discurs, que el puteja. Avui en dia, i amb la llei mordassa, vivim temps que confirmen aquesta tesi i, de nou, potser per això la recordo tan bé: el règim encausa i empresona els anarquistes del discurs, aquells que habiten i utilitzen un llenguatge que el sistema no reconeix com a propi. A règim conservador, doncs, paraules àcrates: avui més que mai cal poesia i calen veus que parlin i reflexionin i es facin i facin sentir. Que obrin ulls i ferides o que les tanquin. Em sembla essencial generar espais de parla, espais dins i fora de Barcelona, on poder compartir versos, mirades i pensament, que siguin aliens al sistema editorial. Em venen al cap diverses iniciatives d’aquest tipus, com la de la Revista Poetry Spam o altres petites revistes que serveixen de plataforma a noves veus i a nous discursos. Crec que aquesta és la línia a seguir.