Hi ha la boira de Londres de què parlà Oscar Wilde. La boira de Londres que, malgrat haver-hi sigut sempre, ningú no va veure fins que l’art la va representar. «La Vida imita l’Art molt més que l’Art imita la Vida», sosté Wilde a La decadència de la mentida (1891), perquè «les coses existeixen perquè les veiem i el que veiem i com ho veiem depèn de les arts que ens han influït»; perquè un cop hem contemplat aquell quadre, hem llegit aquell poema o hem vist aquella pel·lícula, ja no sabem tornar-nos a mirar el món sense el filtre d’aquell quadre, d’aquell poema o d’aquella pel·lícula, un filtre que se’ns posa al davant dels ulls i, inamovible, tenyeix per sempre més la nostra mirada sobre totes les coses. I és que una de les virtuts de la literatura és que fa visibles realitats altrament incopsables, realitats que ja hi eren però que no havíem percebut fins que la literatura ens les va assenyalar. Realitats intangibles, abstractes i esmunyedisses, realitats que s’esquitllen i difícilment deixen engabiar-se amb la paraula, realitats que sovint freguen l’inefable i és per això que la nostra mirada ràpida i la nostra paraula tosca no sap atrapar-les ni retenir-les.

Però tenim la sort que la literatura permet, com a mínim, suggerir-les, intuir-les, endevinar-ne les ombres i les llums, fregar-les amb la punta dels dits sense arribar a constatar que són amorfes. I per intentar arribar a aquestes realitats a través de la paraula, podem fer-ho fonamentalment de dues maneres: partir cap a elles o partir des d’elles. Partir cap a elles implica escollir el punt de partida des de la realitat immediata, un punt de partida que es trobi doncs en el pla de les coses tangibles, ràpidament copsables, per acabar efectuant una translació gairebé imperceptible però hàbil cap al pla de les realitats subjacents. En canvi, partir des d’elles implica, amb un enfocament de caire més essencialista, intentar assolir aquest inefable sense fer el recorregut del tangible a l’intangible i de l’immediat al mediat; l’inefable com a Veritat, com a posició des de la qual dir, com a lloc privilegiat del qual partir per acabar quedant-s’hi i pregonar allò que s’hi trobi.

Laia Maldonado, amb L’arquitecte (Premi Ventura Ametller 2019), segueix de manera clara la primera línia: a través de les realitats més immediates i emprant imatgeria d’una quotidianitat volgudament recognoscible que va de la sopa de l’àvia a les fotos analògiques d’un àlbum de fotos, l’autora desgrana amb una precisió de bisturí una de les grans realitats subterrànies que condicionen el Jo, indissoluble de la paraula, i que el lliguen al món: el relat. Maldonado parteix de la premissa que la paraula fa el món, que cal «narrar-nos per existir» i que tota realitat és realitat precisament perquè es troba subjecta a un narració que la verbalitza, que la fa visible, que la fa real. 

En aquesta línia, l’autora poetitza, partint de la figura simbòlica de l’arquitecte que dona títol al poemari, el procés que tot Jo segueix per construir-se, per narrar-se, per oferir al món un discurs que l’expliqui i que li serveixi no només de fonament, sinó també d’estructura a partir de la qual dreçar-se i de façana rere la qual escudar-se. Un relat que, a més, ha de fer front al relat de l’Altre —Altre sempre entès com a alteritat, com a tota entitat aliena al Jo però que, com el Jo, segrega relat—; un relat que aquest Altre sovint construeix a sobre del Jo per (re)modelar-lo, encara que això impliqui perforar-lo, enderrocar-lo i reduir-lo a runa per construir, de cap i de nou, un edifici d’on el Jo esdevé inquilí però que no sap habitar perquè no el reconeix com a propi. És així com el Jo malda constantment per erigir-se en discurs, per protegir els contraforts i fer resistents els envans davant d’un Tu —o Altre— que pugna per sacsejar-li les estructures, un Tu que projecta el seu propi discurs en un Jo cada vegada més clivellat, erosionat, malalt d’aluminosi i al llindar de l’esfondrament. L’arquitecte, que es divideix en tres parts (AluminosiRehabilitació i Fonaments), parla precisament d’això: de com ens narrem, de com ens narren i de com totes aquestes mirades sobre un mateix i els altres, una vegada articulats els discursos, topen i lluiten per sobreposar-se. 

Maldonado poetitza aquestes dinàmiques i processos de manera que esdevenen susceptibles de concebre’s no només des del prisma de l’experiència individual, sinó també des d’una òptica col·lectiva en què un Jo pot ser un Nosaltres. En efecte, el poemari pot llegir-se en molts casos a partir de l’experiència col·lectiva, des de la ferma voluntat de combatre un relat estructural que, sempre en favor de l’hegemonia, converteix subjectes que voldrien narrar-se en objectes que són narrats. Així, a L’arquitecte, hi trobem incursions en la qüestió de les representacions col·lectives, com les de les dones («Som el cant de les sirenes / Però els incomoda la cançó»), i s’advoca per la construcció i la consolidació d’un relat que les narri per deixar de ser narrades per l’Altre —que esdevé un Vosaltres o, directament, un Ells en masculí—; per combatre, en definitiva, el que Gayatri Spivak anomena «violència epistèmica», que consisteix a expropiar l’individu de tota possibilitat de representació, o fins i tot de donar per fet que pot expressar-se o representar-se quan ni tan sols disposa d’un relat propi que no sigui el relat imposat i suplantador de l’hegemonia. 

El poemari de Maldonado parteix, tanmateix, d’una paradoxa que només ho és de forma aparent: el lector acaba adonant-se que la veu poètica que parla dels relats que construïm també és un relat en si mateix. Així, la veu poètica és un arquitecte més. L’autora, hàbilment i de manera juganera, se serveix d’aquesta paradoxa i presenta el relat de la veu poètica com un relat autoconscient, és a dir, un relat que se sap relat. I aquest mecanisme, que sovint és més implícit que explícit, el possibilita el vastíssim bagatge teòric que traspua el poemari sobre la teoria de la narració i la teoria del relat —deixant de banda, és clar, la documentació ingent sobre conceptes arquitectònics que l’autora empra com a recursos metafòrics i simbòlics. Aquest bagatge teòric actua com a fonament del poemari; fonament perquè no és visible per al lector, però el lector sap intuir-lo de seguida. I sap intuir-lo perquè entén que l’edifici colossal que ha bastit Laia Maldonado no podria sostenir-se dret si no fos perquè, ben al fons de tot, sota els maons i la façana i els encofrats i les bigues i els envans, hi ha una base solidíssima a la qual no li calen equilibris.