A Bernat Dedéu.

Des que l'art modern ha anat desgranant la vida humana en petits moments, detallant l'existència de coses que el materialisme no té temps ni esma per a posar sota la llum, morir és una cosa molt més complicada del que era. Enrere han quedat aquelles èpoques en què un home quedava prou satisfet si trobava una mort orgullosa i més o menys heroica en un camp de batalla -caient per l'absurda raó d'un rei. L'art s'ha apropiat de les mitologies i els artistes ens han fet el favor de deslliurar-les de la gravetat, com quan Albert Camus deia que necessitàvem, abans que res, una filosofia de l'eternitat.

És un corrent que recorre l'evolució de la vida i del pensament d'ençà el Renaixement. Si algú vol saber qui va ser Charles Bukowski o amb quin esperit actuava i vivia Jack Lemmon en tindrà prou de veure els seus epitafis. Són petites obres d'art que despullen la mort d'una transcendència que a l'Edat Mitjana remetia la vida a la fredor dels camins reials i el destí sense ànima de les espases i els escuts. Com recordava Ian McEwan en un article de setembre de 2001 a The Guardian –mirin bé la data– deixar unes últimes paraules per a la posteritat (o el que sigui) havia sigut sempre el luxe del poder i el dret d'alguna glòria servil.

Oscar Wilde va morir com va viure. Perquè l'ànima del geni, el seu únic propòsit, és proveir definicions perfectes (i anar-les perfeccionant a mesura que s'esgoten), renovant el llenguatge i eixamplant les actituds i els tons de la vida, l'Oscar que va morir quasi abandonat del món a París després d'haver escrit De Profundis a la presó, és el mateix Wilde que escrivia sobre nobles anglesos i encisava Londres als teatres. Abans de morir digué: "This wallpaper and I are fighting a duel to the death. One or other of us has to go". Fent de la mort el darrer acte de vida, i delimitant-lo conscientment com un més, i fent-lo apte per tant per a ser material per a l'artista, la mort perd el glamur i la toxicitat que condemna l'amor a una forma de nihilisme. Cada vegada són menys aquells que creuen en la reencarnació, però també cada cop som menys els que creiem en la mort.

Creure en la mort és creure que els amors no se salven mai. L'Oscar va salvar els seus, i bé que ho recordaria molt temps després el seu nét, Merlin Holland, resseguint les petjades que havien quedat enterrades sota el procés judicial i l'arrest de l'irlandès. L'Oscar va salvar els seus amors -l'art i la vida- del temps dels escàndols i se'n va anar com havia vingut, dient que no marxaria mai. Si un creu que la vida no té una moralitat natural, i que l'artista no pot haver de conviure amb res que el coarti -com ha de ser, recordem-ho sempre- és també en els amors salvats per una ànima de geni que l'empatia esdevé la única moral possible: la moral de la bellesa. Anem, amb lentitud correctora, però amb el pas dels valents, teixint tots els elements que fan possible creure que podem ser lliures. I que si no ho som, tant és, perquè podem deixar-nos viure pels altres, sense intermediaris, i parlar amb una veu neta i reconeixible fins al final. És l'època d'or d'una nova humanitat de la que no en som sempre conscients.

I és, molt abans que un repòs històric, una fil farcit d'homenatges. Homenatges, els que ens han fet a nosaltres aquells ens han precedit, creient que hi seríem en l'aventura de trobar-los; i els que fem nosaltres, sense adonar-nos-en, vivint i estimant amb la consciència de qui no vol desfer-se del que el distingeix de la pedra i de la pols. I ben entès, en tot això hi ha d'haver un preu. Hi és. La frase que condemna l'oratòria d'un jutge al calaix de l'oblit i a la mera curiositat, que dóna a l'ànima el seu pes en una ironia, que ret homenatge a la vida sortint per la porta amb tranquil·litat i pas de gentleman, és també la frase d'un vençut que se'n va sol. Amb un capellà al costat, les butxaques buides i sense haver vist els seus fills durant quatre anys, sense voler escriure més i havent perdut el gust pel color, la dialèctica, l'intel·lecte, sense poder fer ús d'una imaginació o d'una metàfora, sense força.

Però és un angle que ajunta tots els homes i que venç per infatigable creació permanent. No importa gens que un s'hi endinsi perquè vol i se sent cridat a respondre -escrivint o pensant de matinada- o per passar el temps dibuixant contra l'avorriment. Agafeu la vida, pas a pas, aneu-la polint i aneu-li traient les arestes que li queden, ens diuen. Aneu polint la mancança, que no us esteu pas equivocant. No hi ha lloc per on passeu per on nosaltres no haguem passat abans, a cada cantonada hi teniu una llum on recordar-vos en nosaltres, i si la mitologia us fa por o no us encisa prou, sapigueu que la forma que li vam donar nosaltres és una possibilitat entre moltes d'altres. I que sou sempre legítims, sou sempre fills del mateix aire i del mateix cel. La continuïtat imperfecta es redimeix en l'admiració: els grans artistes que tornen sempre a dir-nos que no han marxat mai, i que el millor que tenien ens ho han donat amb subtilesa i sublimació, van admirar molt. Tots ells. Aquesta admiració no pot amb tot i un cau, suaument o patèticament, però no patiu: algú vindrà més tard a relligar els fils i quedarà una fotografia exultant del que fou la vida quan pensàveu que estàveu perdent.

En aquest escrit, sense haver d'anar més lluny, Oscar Wilde s'ha convertit en la seva pròpia forma vital. Això era tot, Oscar. Això va ser sempre tot.

"L'amour de la personnalité, voilà ce qui nous sauvera".

Oscar Wilde portrait
Reflexió Tot és Oscar Wilde Xavier Servat
Oscar Wilde by Napoleon Sarony
Tot és Wilde Epigrama pòstum Xavier Servat
Oscar Wilde
Tot és Wilde L'artista prematur Xavier Servat