En un article publicat el 23 de juliol de 1931, tres mesos després de la primera diada del llibre celebrat el dia de Sant Jordi en plena eufòria de la proclamació de la República, Josep Maria de Sagarra escrivia a Mirador: "Ara que tenim restablertes totes les llibertats i vivim unes hores de patriotisme abrandadíssim, ens trobem que la compra de llibres catalans ha baixat d'una manera esglaiadora. I la crisi del llibre no segueix el ritme de la crisi general de tots els productes; la davallada, en el cas de la lletra impresa, no té proporció ni explicació acceptable. L'única explicació que hi ha és que el nostre públic no llegeix, o llegeix poquíssim, i ara té una feina terrible per empassar-se els diaris de dalt a baix caçant emocions polítiques i noves truculents. La gran llibrrtat de premsa mostra amt tot l'impudor els racons més tèrbols de la vida social i política, i l'home del carrer no admet altra curiositat que la que li satisfan els diaris. Els pobres literats catalans un moment pèssim, i val la pena que el públic reaccioni una mica, i que consti que això no ho dic per interès propi, perquè fa mesos que no tinc cap llibre nou a la venda; ho dic, simplement, per dignitat literària i fins per dignitat política".

Les ventes de llibres, l'assistència a cines i teatres, la visita a exposicions i galeries d'art, tot de fets quotidians, van patir les setmanes de passió que van envoltar l'1-O. 

La situació que descriu el mestre de l'articulisme, que en aquella època, tot i que sembla mentida, també patia una institució de tal magnitud com el Barça, en un país que canalitzava totes les seves emocions i passions en la politica, ens recorda al moment actual. Les ventes de llibres, l'assistència a cines i teatres, la visita a exposicions i galeries d'art, tot de fets quotidians, van patir les setmanes de passió que van envoltar l'1-O. Tota la nostra concentració, dedicació, interès, il·lusió va ser canalitzada per la passió política d'aquells dies que marcaran la nostra generació. Malgrat tot, com celebrava Sagarra, hi havia "la valentia dels meus col·legues que, en moments com aquest, llencen al mercat llibres d'oci i d'imaginació sense truculències, sense l'esquer d'una actualitat irresistible, que sempre, naturalment, fa malfiar". Sé del que parlo, vaig treure llibre el passat setembre i vaig programar-ne la presentació pel 20 de setembre. Només els camins inescrutables dels vincles entre passat i present han acabat de donar una llarga lectura al Sabotatge, però va arribar a les llibreries amb els pitjors presagis.

Podria semblar que ara que el moment polític no és d'il·lusió, esperança o immediatesa, sinó de desconcert, de paciència i de llarga espera, tocaria emprar l'harpa i fer odes a la cultura com a mètode escapista d'evasió de la realitat. Jo mateix me'n sento temptat

Podria semblar que ara que el moment polític no és d'il·lusió, esperança o immediatesa, sinó de desconcert, de paciència i de llarga espera, tocaria emprar l'harpa i fer odes a la cultura com a mètode escapista d'evasió de la realitat. Jo mateix me'n sento temptat, quan veig les tribulacions dels companys que es dediquen a la secció de política i quan observo amb una tan falsa com improbable distància la situació incomprensible on hem acabat ficats. Però penso que ara, justament, quan tot just comencen els moments difícils del desconcert, del llarg efecte de la por i de piles de literatura política que intenta donar sortida, no tenim una altra solució que buscar en la cultura, en llegir i escriure, en fer música i compartir-la, en fer teatre, dansa o cinema i anar-lo a veure, en crear i compartir, un compromís. Primer, amb nosaltres mateixos, i, sobretot, amb la pervivència de tot el que creiem que val la pena defensar davant els més funestos dels futurs. Potser, seguint l'article de Sagarra, caldrà tornar a fer com als temps de la dictadura de la Primo de Rivera -un període que la dictadura posterior ha acabat fent passar per benigne, i que és l'origen de tot el simbolisme espanyol modern que avui és més viu que mai- quan "el catalanista va agafar-nos a nosaltres, els pobres autors, com una mena de vàlvula per esbravar el patriotisme encongit".

autor Joan Safont
El meu Mirador Forever young Joan Safont