Navega per la xarxa un mem de Paquita Salas en què la protagonista brama “No estic boja, n’estic fins la figa”. És, sens dubte, el millor resum de Buenas y Enfadadas. El poder revolucionario de las mujeres, de Rebecca Traister.

L’assaig recorre la història del feminisme als Estats Units seguint com a fil conductor la ira de les dones. Esdeveniments com el moviment sufragista, la lluita contra l’esclavitud, les tensions entre feminisme i antiracisme durant la segona onada feminista, el cas Anita Hill, la no elecció de Hillary Clinton com a presidenta del país i el #MeToo són analitzats sota el prisma de la mala llet.

Precisament, les parts més interessants del llibre, i les que ens menen fluidament per les seves més de tres-centes pàgines, són les reflexions que Traister fa al voltant de com la ràbia femenina s’ha interpretat històricament i cultural. L’autora ofereix una visió de la mala baba entesa com una energia transformadora, en la línia del que Rosi Braidotti fa amb el poder a Per una política afirmativa, i de com aquest manà d’apoderament ha estat privat a les dones, que han vist la seva ira infantilitzada, escarnida o tractada com a malaltia mental –una abraçada a Daenerys Targaryen– per la mateixa societat que sempre troba arguments per glorificar la fúria dels homes.

Per a les no estatunidenques, la concatenació de fets històrics resulta un pèl feixuga i, fins i tot, sobrera. Si alguna cosa té el llibre és l’abundància d’exemples, que malgrat que molt il·lustratius, en alguns moments reiteren idees. També pot grinyolar la defensa de Hillary Clinton per part de l’autora, tot i que que l’anàlisi amb perspectiva de gènere que en fa és impecable.

Així doncs, l’atractiu de Buenas y enfadadas rau en el punt de vista que fa servir per analitzar la història dels Estats Units i les lliçons que n’extreu l’autora. Si s’és capaç d’avançar pels trossos més densos, la sensació final un cop llegit és satisfactòria. 

Sara Ahmed
Feminisme

Balanç d’una vida

Marta Roqueta