"To be premature is to be perfect."

Oscar Wilde.

Aquells que heu anat llegint aquesta sèrie d'articles sobre Oscar Wilde us haureu preguntat potser per què no parlava més de llibres. Al final, l'Oscar era un escriptor i el seu nom segueix més viu que mai per unes obres i unes cites, uns personatges. Els llibres han sortit, però de passada, i tampoc tinc intenció de fer-ne ús per a una crítica sobre una o altra obra. No crec que ell tingués gaire interès en que això es faci i jo sóc, a més, dels que pensen que no hi ha res en les biografies i crítiques ja escrites de l'Oscar que es pugui arreglar així. El que serveix, serveix, i el que no, també. La resposta és que aquests articles no són més que una defensa d'Oscar Wilde en un temps en què els referents pateixen l'absurda sort d'una certa comptabilitat.

La pregunta que amb Wilde s'imposa de manera natural no remet a una obra, a una peça de teatre o a un personatge. Remet, abans que tot això, a lligar punts que planen contradictòriament sobre la trajectòria de qui escriu. Per què ell, que fou un classicista excels, va acabar donant les pautes literàries que mourien el segle que el va seguir? El cert és que sóc tan partidari de parlar de "temps artístic" com ell, i que desgranar la història de les arts en èpoques o períodes no em serveix de gaire, més aviat em diverteix. Prefereixo que Homer segueixi cantant versos i La Gioconda mirant-nos amb el seu somriure. Qui hagi vist dues obres de Bernini potser sabrà de què parlo -Moore i Barceló els primers. 

Però si estirem el fil d'aquesta constatació arribarem a llocs que són familiars i l'única cosa més important en l'art que la familiaritat és la discrepància. Al segle XX, l'Oscar ha tingut pocs discrepants. Qui conegui una idea en l'art del món post-Wilde que contradigui alguna idea seva pot tirar la primera pedra. Diguem que quan Jack Kerouac escrigué On The Road com un vòmit del subconscient, teclejant en una màquina d'escriure modificada per no haver ni de canviar el paper, o quan els autors de l'explosió literària llatinoamericana dels 60 i 70 convertien l'escriptura en una forma desarrelada de l'acció en la novel·la, enfortien les seves intuïcions a partir d'intuïcions que l'Oscar havia dut a on no havien arribat abans. El triomf de la forma i l'estil, la darrera frontera de l'art per l'art -la doble consciència de les obres- que ha donat quasi tot l'art modern significatiu, s'amaguen tots ens Wilde.

L'Oscar no escriu mai sobre l'Anglaterra victoriana. Escriu des del cor de Chelsea, però com Basil Hallaward parla del seu retrat de Gray: "Tot retrat que es pinta amb sentiment és un retrat de l'artista, no del posador. El posador és merament l'accident, la ocasió". Els lords de Londres no van ser mai més que una excusa i un decorat. Quan un arriba a la línia que obra Rayuela -"¿Encontraría a La Maga?"- sap que la frase és i que no pot ser res més que una performance. A vegades, parlant amb altres entusiastes de Wilde que l'expliquen a escoles o universitats, em dóna per preguntar qui creuen que és el narrador de l'única novel·la que va escriure l'Oscar. "És un narrador en tercera persona, un narrador omniscient", diuen. Pregunto llavors qui parla a The Critic As Artist i em donen el nom de dos personatges. Pregunto per què, en l'altre diàleg assagístic que va escriure, el personatge d'en Vivian diu que es va graduar a Oxford l'any 1879 -el mateix any que l'Oscar- i per què citen tots a Lord Henry com si fos l'autor de Dorian Gray. Pregunto per què diuen que totes les seves obres estan escrites amb el mateix to i la mateixa textura, que els seus personatges s'assemblen, i si pot ser que Yeats passés per alt alguna intenció quan parlava de les limitacions de la tècnica de Wilde. Després d'una estona de conversa apunto el títol d'aquell altre segon diàleg assagístic: The Decay of Lying. I no és que no el coneguin, no.

Potser algun dia accediré -després de parlar-ho força estona amb mi mateix- a revelar alguna part de la metafísica que s'amaga en frases com: "Cap artista vol demostrar res. Fins i tot el que és cert pot ser demostrat", o: "En examinacions, els bojos fan preguntes que els savis no poden respondre", o: "Un subjecte bell en sí mateix no suggereix res a l'artista. Li manca imperfecció". Potser m'atreveixi a contradir els meus amics entusiastes i dir-los directament que no hi ha mai cap narrador en les obres de Wilde, i que un pot descobrir tot Dorian Gray agafant la primera frase descriptiva, on "The studio" és a dins, però el narrador mira a fora mentre l'artista pinta el retrat a l'estudi. Potser vulgui realment traçar també per a ells aquella línia que relliga dues puntes -una, "el teatre"; l'altra, "la vida"- i situar en un lloc o un altre tots els diàlegs de més de cent anys de cinema, per veure passar llavors als germans Coen, a Tarantino, a la Nouvelle Vague, als Westerns de Ford o a Aaron Sorkin i preguntar-los quina punta ha fet a l'altra i de qui és fill aquest gust sublimat per l'artifici teatral, sempre amb tendència a la ironia, en els diàlegs.

JACK. Bunburyist? What on earth do you mean by a Bunburyist?

ALGERNON. I'll reveal to you the meaning of that incomparable expression as soon as you are kind enough to inform me why you are Ernest in town and Jack in the country. 

JACK. Well, produce my cigarette case first.

ALGERNON. Here it is. Now produce your explanation, and please make it improbable.

Passaria poc temps abans no volguessin començar a dir ells mateixo les seves pròpies frases d'estil wildià i a girar conceptes arrelats en l'imaginari i en la saviesa popular -el gran desafiament de Wilde a una estètica híbrida-, com va fer Cortázar quan va voler escriure una anti novel·la, com va fer Dylan canviant el paper de les veus en la música o com va fer tot el moviment Dada que anunciava la mort de l'art. Passaria una mica més de temps, potser, fins que trobessin en la tècnica de Wilde els mateixos miralls que en l'art conceptual han donat pas a l'espai negatiu i a les obres amb consciència pròpia sense les quals Mark Rothko i Jasper Johns no serien artistes. "I made art a philosophy and philosophy an art", va deixar dit Oscar Wilde. I farem bé de creure que llegint-lo estem tan a prop de l'hermenèutica d'Aristòtil com de Django Unchained.  Jo també em vaig enamorar de Lord Henry als 17 anys i em va costar deu més tornar-hi i trobar-me'l al saló de casa, la cara canviada, les sabates foradades i el cigarrer de bronze rovellat. Pel camí vaig haver de trencar-me el cor amb una musa: què son les veritats de demà sinó els errors d'avui? Un no sap si és veritablement una llàstima o no que s'expliquin aquests diàlegs de Lord Henry buscant-hi una decadència moral i una contaminació de l'ànima de la joventut, quan un hi hauria de buscar només una dialèctica. Ser prematur és impossible, però és on la natura i la bellesa empaten.

"Royalties may not abdicate."

"You wish me to defend my throne, then?" 

"Yes." 

"I give the truths of tomorrow." 

"I prefer the mistakes of today."

"You disarm me, Gladys."

"Of your shield, Harry: not of your spear."

 

Salut, Oscar.