Kim Ji-Young, nacida en 1982 ha estat publicat a Alfaguara en castellà i també en setze (setze!) llengües més. El setembre de 2018, la novel·la havia venut un milió de còpies en Coreà, convertint-la en l’únic best-seller des de l’any 2009 al seu país. La seva autora, Cho Nam-joo, guionista de televisió, va confessar que només havia trigat dos mesos a escriure-la: “Crec que em va sortir natural perquè moltes coses també les he viscut jo”.

De què parla, Kim Ji-Young, i per què és tan important? I per què n’escric? Doncs perquè s’ha de celebrar que una novel·la contra el patriarcat coreà arribi a ser traduïda a setze llengües i a ser un best-seller al seu país. Perquè ara que despunta la literatura coreana, que s’internacionalitza i que tothom coneix Han Kang, no ens oblidem que (i Han Kang també en parla), les autores que estem llegint necessiten el nostre suport més que mai.

Després de “Kim Ji-Young”

De “Kim Ji-Young” n’han fet una pel·lícula, una de les més vistes de l’any, protagonitzada per l’actriu Jung Yu-Mi. Quan es va saber la notícia, hi va haver mils de comentaris al seu Instagram criticant-la. I què li va passar, al protagonista de la pel·lícula, Gong Yoo? No res.

La idol Suzy (abans del grup de noies Miss A) va agradar-li una de les fotografies. La van criticar. Irene, la líder del grup Red Velvet, va dir que havia llegit el llibre en un dels fanmeetings: els homes van cremar fotografies seves davant de la seva companyia, SM. I què va passar quan RM, el líder del famós grup BTS, va dir que l’havia llegit? Comparat amb la Suzy i l’Irene, no res.

I, de fet, el que fa la novel·la és que fa palesa la misogínia i el patriarcat interioritzat que pateix la protagonista. En cap moment és explícit, i no és res que pugui passar a Corea només: és la universalitat, l’elegància, la que fa que els homes s’hi sentin identificats?

La lluita continua

Internacionalment, només ens arriben les notícies que tenen a veure amb els temes més sonats dels últims mesos. També per això, “Kim Ji-Young” és una novel·la important, perquè ens baixa del núvol i ens adverteix que això està passant de veritat, i que no només els passa als grups de noies.

El k-pop és un dels escenaris més sonats on la lluita contra el patriarcat i el seu patiment segueixen. Podem començar parlant amb els grups de noies sexualitzats: tradicionalment fets per nois, hi ha l’exemple dels grups cute (en el que en japonès seria kawaii, segur que us sona) i que consisteix en vestir a les noies de manera “mona”, fins i tot fent-les més nenes o joves. De l’altra banda, hi ha l’híper-sexualització, els grups de noies “madurs” o, directament, eròtics: és el cas de Laysha, un grup de noies que bàsicament feia les seves actuacions en roba interior. La seva agència, JS Entertainment, els va posar càmeres ocultes als vestidors per obtenir-ne imatges inapropiades i vendre-les per internet.

El cyberbullying és també un dels mitjans més importants per perpetuar estereotips i exercir violència mediàtica: és igual si ets d’un grup sexualitat o cute, quan debutes com a ídol o actriu, has venut la teva aparença. Has de ser prima, tenir cos d’agulla. Si no, et faran bullying i les agències es veuran “obligades” a sotmetre a dieta, com va passar amb l’Umji (del grup GFriend), la Wendy (també de Red Velvet) o CL (antiga memebre de 2NE1). Hi ha ídols que fins i tot han confessat haver patit trastorns alimentaris, com és el cas de IU, una de les solistes més famoses.

“Això també passa aquí”, sí, és clar, podríem dir. I els mitjans ho fomenten. Però a Corea, ha arribat el punt que, fins i tot, és anormal no portar sostenidors. És el que li va passar a la Sulli (antiga membre de f(x)), on la van acusar de ser una drogada, després que també protagonitzés una escena de nudetat en una pel·lícula. La Sulli es va acabar suïcidant aquest 14 d’octubre. Tenia 25 anys. Fa només tres dies, el 24 de novembre, se suïcidava la seva millor amiga, Goo Hara (antiga membre de Kara). La Goo Hara va patir maltractament per part del seu exnòvio i un dels abusos sexuals més sonats de la història del k-pop, quan aquest mateix va amenaçar-la de penjar vídeos i fotos despullada. A aquestes dos ídols se les compara amb els seus companys de professió que van suïcidar-se, també, per les pressions que rebien, però no són comparables, perquè Choi Jin-Ri (Sulli) i Goo Ha-Ra han estat assassinades pel patriarcat.

Goo Hara va ser una de les primeres ídols en voler ajudar a la periodista Kang Kyung-Young quan es va destapar el cas “Burning Sun”. Què és, aquest cas? Doncs el març de 2019 es va fer públic que al club Burning Sun, propietat de l’integrant de Bigbang Seungri (un dels grups d’idols més famosos de tots els temps) s’hi duien activitats com tràfic de dones i prostitució. No només això, sinó que el Seungri tenia un grup de kakaotalk (el whatsapp coreà) amb altres idols on enviaven vídeos de les noies que s’enduien al llit (es va dir que drogades). També hi estava ficat el CEO de l’agència YG, Yang Hyun-Suk. Què ha passat, amb aquests dos sospitosos? Doncs no res. Als que tenien el grup de kakaotalk estan esperant la resolució final del jutge. En Seungri entrarà a fer el servei militar aquest any i quedarà fora de focus durant un any i mig. En Yang Hyun-Suk va dimitir, però segueix, amb tota probabilitat, portant l’agència.

Tot això passarà

La Hyuna, una de les solistes més importants, decideix treure’s la samarreta als concerts. La critiquen, la troben inadequada, però a ella no li preocupa. La Hwasa, del grup Mamamoo, apel·la en un videoclip aquells que la van criticar per no dur sostenidors a l’aeroport. Els grups de noies comencen a tenir més fans de noies que nois (gràcies a la internacionalització del kpop), i les ídols comencen a desinhibir-se.

Potser les coses no canviaran amb rapidesa. La indústria de l’entreteniment coreà és només el pic de l’iceberg, que de segur no canviarà els assetjaments sexuals que pateixen cada dia les dones, o la diferència salarial (les dones només cobren un 63% del sou dels homes). Tampoc ens arribarà aquí, ni serà notícia, que a Corea també se celebra el #MeToo, perquè queda lluny i és Orient, i l’Orient només interessa si ens amenaça.

I, segurament, Kim Ji-Young, nacida en 1982 és només un llibre. Però seria, almenys, una gran bufetada a la cara veure com, cada dia, l’obra de Cho Nam-joo segueix sumant exemplars venuts al més d’un milió que ja en porta. I només per això, val la pena tenir-lo a la nostra biblioteca. Perquè no es publiquen molts llibres tan importants.