"Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc? Vejam, em penso que, al capdavall, és l'únic dilema vàlid", assegura en Paul, el protagonista de L'única història, la darrera novel·la de Julian Barnes (Leicester, 1949). Es tracta d'un noi de 19 anys que s'enamora i manté una  relació amorosa amb la Susan, una mestressa de casa de 48, casada i mare de deus filles que podrien ser més que les seves nòvies les seves germanes grans. Poca broma. El gentleman britànic que va escriure Arthur i George i El sentit d'un final, de visita a la ciutat en motiu del Kosmopolis -acompanyat de les seves editores "favorites" en castellà, Sílvia Sesé d'Anagrama i Rosa Rey, d'Angle-, desmenteix el dubte que planteja el seu protagonista, d'entrada: "No es pot estimar sense patir i, al capdavall, si pots triar ja no és amor del que parles. Amb l'amor no pots anar amb compte, t'hi has de llançar sense precaucions, a totes". Amb aquesta mateixa rotunditat va adreçar cap a les seves poc més que hipotètiques memòries pòstumes qualsevol tafaner interessat en el caràcter autobiogràfic de les seves novel·les.

Julian Barnes ©CCCB, Carlos Cazurro, 2019

Julian Barnes

Una història d'amor que escandalitza tothom

Tot i estar marcada per la diferència d'edat dels enamorats, la història d'amor de Paul i Susan, però, no té res a veure amb l'esquema habitual de les relacions intergeneracionals: Paul no és menys experimentat que la malcasada Susan, que al seu torn no és la devoradora de jovenets que hom podria esperar. Com deia clar Barnes, L'única història no té res a veure amb els clàssics En braços de la dona madura, ni amb El graduat "i el seu final amb casament, ni tampoc amb les novel·les de Colette, on la sofisticada mestressa acomiada al seu jove amant passatger amb una llàgrima després d'haver-li ensenyat el món de l'amor", assegura l'escriptor. L'edat dels amants no és tan important, com el fet que tant l'un com l'altre són personatges indefensos, ingenus fins i tot, mancats d'experiència per enfrontar-se al que estan vivint, que els marcarà per sempre.

Situada als anys 60, aquesta antiaventura d'estiu, una llarga relació d'amor en els temps de la revolució sexual, escandalitza tant al món conservador que no pot tolerar l'adulteri i la diferència d'edats, com el món modern que no en pot entendre la monogàmia. En aquest sentit, per a Paul és un motiu d'orgull ofendre tant a la generació dels seus pares com a la seva pròpia generació, la que viu en plenitud l'alliberament i la promiscuitat. La relació que viuen i pateixen Paul i Susan s'allargarà durant més d'una dècada, i serà evocada per ell en diferents etapes de la seva vida, en tres parts, en que l'autor passa de la primera a la segona persona, per acabar el relat en la tercera persona: que corresponen a diferents moments, la plenitud de l'enamorament i, per tant, la vivència del futur; els problemes del present i, finalment, el record del passat d'una història d'amor. Al capdavall, com diu ella: "Tothom té la seva història d'amor. Tothom. Pot haver estat un fiasco, pot no haver sortit bé, fins i tot pot no haver funcionat mai, poden haver estat tot imaginacions, però això no la torna menys real". 

"Memòria és igual a identitat"

Sobre l'aparent fredor d'un protagonista que no té cap mena d'interès en la política ni en els esdeveniments que se succeixen al seu voltant, debastat emocionalment per una relació amorosa, un primer amor, que no té res de primer amor i a la qual s'hi llençarà durant deu anys, intentant, infructuosament, que la vida de la seva estimada sigui suportable, el flabertià autor de L'única història recorda la màxima d'un dels seus escriptors favorits, Anton Txékhov, "quan més vulguis emocionar més fred has de ser, quan més força vulguis que tingui una tragèdia, menys detalls n'has de donar". Aquesta història, que sense conduir el lector pels camins del sentimentalisme, sap tocar la fibra del lector sense enganys narratius ni floritures retòriques, també és una reflexió sobre la memòria. Una memòria que, segons l'autor d'El Lloro de Flaubert, és indissociable de la identitat: "Sense memòria no pots tenir la mateixa identitat, per més que siguis tu mateix físicament". Una memòria que per Barnes, de petit hom creu que sés una cosa sòlida i fixa, i a mesura que un es fa gran es torna més maleable i sensible als estats d'ànim i les experiències recents, una memòria que es degrada i que, segons el germà filòsof del novel·lista -Jonathan Barnes- no te'n pots refiar si no tens proves. Per tant, "la memòria té més a veure amb la imaginació que amb la pròpia observació", va assegurar Barnes, que amb un pin de la bandera europea a la solapa no es va estalviar haver de respondre les tedioses i òbvies preguntes sobre el Brexit. "Som el país de Shakespeare i Churchill i se'ns considera racionals i assenyats, però també som el país de Monty Phyton i Alícia al país de les meravelles".

Podeu llegir l'inici de L'única història, aquí.