Julià Guillamon acaba de publicar El barri de la plata, editat per L'Avenç, on s'havia publicat en forma d'articles mensuals. Es tracta d'un llibre molt personal, barreja de records d'infància, adolescència i joventut i evocació d'un barri, el Poble Nou d'abans dels Jocs Olímpics, pràcticament desaparegut. Li hem proposat fer un passeig pels carrers que evoca al seu llibre, i, tot passejant, hem anat parlant d'alguns paisatges que ja no existeixen, aturant-nos a parlar amb veïns o bé guiant a repartidors perduts pels carrers del barri.

Julià Guillamon - Sergi Alcazar

Dubtes al carrer Taulat/Sergi Alcàzar

Aquest barri industrial i desmanegat, entre la Rambla del Poble Nou, les vies del tren i el cementiri, ja havia format part de de dos llibres anteriors de Guillamon, el volum de proses experimentals La fàbrica del fred i la novel·la La Moràvia, però és en aquest El barri de la plata que Guillamon s'endinsa en la història de l'antic barri dels valencians, una illa informe plena de fàbriques, tallers i agències de transport que va aglutinar la immigració valenciana de la Barcelona arribada entre les dues Exposicions. La seva família, precisament, forma part d'aquestes primeres onades d'immigració provinent de les comarques de Castelló, l'Aragó i la Catalunya interior que es van establir a Barcelona a finals del segle XIX. "Molts dels meus companys de classe també eren nets de valencians, i ho he descobert després, llavors no ho sabíem". Com també són descendents de valencians els escriptors Quim Monzó -la casa familiar del qual ens ensenya- i Joan Rendé.

 Fent joc amb l'esperit de recuperació de l'origen valencià, ens trobem amb Guillamon a l'orxateria Tio Ché, una institució al barri, que el dia de l'entrevista és tancada. Deixant enrere el carrer Juncà, conegut popularment com el "carrer dels gitanos", anem a buscar el carrer Taulat, el nucli primigeni d'aquest barri nascut al voltant de les fàbriques on anaven a treballar els veïns del Clot, i que s'unia a aquest a través del carrer Sant Joan del Malta -avui tallat per la Gran Via i la Diagonal- i la seva perllongació, Marià Aguiló.

Julià Guillamon - Sergi Alcazar

Passejant pels carrer del vell barri de la Plata/Sergi Alcàzar

Guillamon recorda que el barri va néixer a partir de la cruïlla de l'anomenada Carretera de Mataró -l'actual Pere IV-  i Sant Joan de Malta, "els quatre cantons", i  l'antic barri de pescadors a l'entorn dels carrers adjacents a Taulat i de la plaça Prim -on hi ha el conegut restaurant Els Pescadors, abans un bar de mala mort present a les novel·les de Xavier Benguerel i a la pel·lícula Young Sanchez, de Mario Camus.

Un barri humil i mal comunicat, de cases baixes i tallers, amb carrers com Guillem de Llúria -un nom inventat, ens aclareix Guillamon- de façanes encalades, on els valencians com la seva tia Generosa, que vivia al carrer Topete, es deurien trobar com al seu poble, Toga, a l'Alt Millars. Va ser aquesta germana del seu avi la que va fer venir a mitja família al barri. "Era com els xinos d'ara, venia un i quan s'estabilitzava, cridava a d'altres parents, que vivien a casa fins a trobar un altre lloc... El meu pare va néixer en una barraca al costat del cementiri" recorda Guillamon. 

Julià Guillamon - Sergi Alcazar

Davant l'antic Cinema Ideal/Sergi Alcàzar

Deixant enrere la Rambla del Poblenou, ens aturem davant  del cinema Ideal, conegut com el Rellisquín, avui uns estudis televisius i cinematogràfics, on s'hi va rodar, justament, la sèrie Poble Nou, el primer culebrot diari de TV3, que retratava, precisament, la vida d'aquell barri que aviat passaria a ser una zona de moda. Un gran cinema que sembla evocar uns temps passats que Guillamon no sap ben bé si mai van existir. "Quan érem petits teníem la sensació que ens havíem perdut alguna cosa" apunta en aquest sentit.

L'escriptor ens assenyala el record de l'antiga llacuna, les zones pantanoses que ocupaven antigament aquelles terres, que avui encara produeix una gran humitat als carrers. A banda i banda, tallers i antigues fàbriques de noms històrics: El Cànem dels Godó, la lletera RAM, la sucrera Sucram -"quan vaig començar a investigar sobre els anys vint i trenta vaig descobrir que era de Josep Suñol, el polític, empresari i president del Barça executat pels franquistes" ens apunta Guillamon- o la Unión Mutualista de Fabricantes de Pescado, "la fàbrica del fred", que va títol a un dels seus llibres. "Aquelles fàbriques eren autèntics shows a l'aire lliure. Veure els sacs de sucre o com es fabricava el gel era com un teatre".  

Julià Guillamon taller - Sergi Alcazar

Parlant amb Josep Mestres del taller de sota de casa seva/Sergi Alcàzar

Guillamon i la seva família no vivien al que avui és el centre del Poble Nou, sinó en "una casa vella, amb una escala escrostonada i la porta del carrer que s'obria estirant una corda des de dalt", tal la descriu al llibre, "una casa amb comuna com al segle XIX, afegeix, del carrer llavors anomenat Luchana, avui Roc Boronat. De fet, molts dels noms dels carrers d'aquella zona han canviat. Molts d'ells teníen noms de batalla, com Wad-Ras, Enna o Luchana, avui substituits per prohoms benefactors com els doctors Josep Trueta i Ramon Turró o Roc Boronat, el fundador del Sindicat de Cecs de Catalunya. "Ens vam cabrejar moltíssim quan van canviar el nom de Luchana, no per res, perquè era el nom del nostre carrer i alguna cosa desapareixia amb aquell canvi" assegura Guillamon conversant amb un veí implicat en la recuperació de la vella memòria de l'antic barri de la Plata.

Abans d'arribar al carrer Luchana 18, passem per davant del bar Montins o bar Victoriano, on la seva mare enviava Julià a comprar gel i el seu pare a comprar tabac. "També eren valencians i hi tenien un trinquet on aquells valencians enyorats jugaven a pilota".

Julià Guillamon casa - Sergi Alcazar

Davant del que va ser el pis familiar/Sergi Alcàzar

L'edifici on van viure els Guillamon-Mota formava part d'una curiosa decoració de rocalla, que evocava les muntanyes de Montserrat. Justament Montserrat era el nom d'una acadèmia que hi havia al costat del bar Montins. Pero Guillamon no va anar ni aquesta ni cap altra de les acadèmies del veïnat, sinó que va ser alumne de l'escola Voramar, una escola catalana de pares. Allà hi tenia com a professor de català monsenyor Joan Enric Vives, actual bisbe de la Seu i copríncep d'Andorra. 

Sota d'on va viure molts anys Guillamon, el taller de reparacions dels germans Mestres. Truquem a les portes d'un blau cridaner i surt un d'ells, en Josep que, resignat, assegura "tot s'està perdent...tot s'ha perdut. La cosa està fotuda". Aturats davant d'on va ser casa seva, Guillamon recorda el seu carrer, mig nostàlgic, mig alliberat, com un espai marcat per les portes tancades dels tallers i les agències de tranport. "Era un barri mig trinxat, desèrtic. Un món opac, on no sabies què s'hi feia darrera aquelles portes. A més, el barri està atomitzat i dividit en veïnats i tu no coneixies gent de l'altre veïnat". Prop de casa seva, l'anomenada casa de la bomba, coneguda així perquè hi va caure un projectil durant la guerra civil. La situació estratègica de les fàbriques importants a la zona, el feia estar entre els objectius de l'aviació franquista. 

Julià Guillamon veí - Sergi Alcazar

Parlant amb en Nicolau, un veí/Sergi Alcàzar

L'escriptor ens apunta que L'afluència de valencians era tan alta en aquella zona, fruit d'aquelles primeres immigracions de la ciutat, que l'any 1916 es va fundar al barri el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense, vinculat als lerrouxistes que volien atraure els treballadors arribats a la ciutat per adscriure'ls a la seva causa. Des del carrer Roc Boronat, l'antic carrer Luchana, agafem el passatge Mas de Roda, on un altre avi, veien que està evocant la memòria del barri, li pregunta, "tu ets en Guillamon? Sóc en Nicolau!". Ens hi aturem, i hi fem petar la xerrada. 

Girant avall, trobem l'origen del barri. De fet, l'històric barri de la Plata és, estrictament, el tram de l'actual Josep Trueta, entre Ciutat de Granada i Badajoz, que Guillamon recorda molt poblat i ple de botigues, i on hi havia dues farmàcies. Un avi, en sentir aquest comentari s'afegeix a la conversa recordant que els dos farmacèutics es deien de tot, competint a veure qui tancava més tard. Fora del negoci, però, eren amics. "La meva mare m'enviava a comprar al barri de la Plata, ells no s'hi acabaven de considerar" rememora el glossador del barri perdut.

Julià Guillamon - Sergi Alcazar

Al passatge de Mas de Roda/Sergi Alcàzar

La memòria dels antics boters, habitants originaris del barri que cobraven amb monedes de plata -i d'aquí el nom- és present a l'antiga Montroy de Pedro Masana -conegut per les parades presents a totes les fires, i pel famós manyo de la bota que els hi feia de reclam-, dedicada als vins i que avui acull un estudi de disseny d'aquesta zona que alguns anomenen oficialment [email protected] Els antics edificis fabrils s'han convertit en seus d'empreses dedicades a la moda, a la tecnologia o al disseny. D'altres, són vivendes i loft, com els dissenyats per l'arquitecte Jordi Garcés.

Una altra memòria quasi desapareguda és la dels anarquistes del barri, com el mateix avi de Guillamon, un obrer de can Girona que va voler que al seu primer net -l'escriptor- es digués Floreal. L'antic bar Helena, avui amb un altre nom, fa imaginar a l'escriptor les reunions de faieros amb les pistoles sobre la taula, tramant conspiracions. Helena i Quimet, els propietaris, fa anys que són morts. Com els propietaris d'altres establiments dels quals només queda -i encara- el rètol o el record dels veïns més vells del barri.

Quasi deixant enrere el barri de la Plata, acabem el passeig al cementiri del Poblenou, el més antic de la ciutat. Entre difunts és el moment per preguntar-li si el llibre, on parla, entre d'altres, de l'alcoholisme patern o la frustració materna, és una reconciliació o un passar comptes amb el seu passat. "M'he quedat descansat. La veritat és que tinc una mentalitat força nudista i no em costa explicar la meva vida". Quan ens acomiadem, el sol deixa enrere uns núvols que havien posat en risc la passejada. "Un sol que anuncia el final dels núvols familiars" escriu Guillamon quan li demano que em dediqui el llibre.

Julià Guillamon cementiri Poblenou- Sergi Alcazar

Al cementiri del Poblenou/Sergi Alcàzar