La soprano lírica Júlia Farrés-Llongueras és una de les veus catalanes de les darreres generacions que s’ha guanyat el respecte i admiració de públic i crítica. El passat 14 i 16 de febrer va participar en l’estrena de l’òpera Donna di veleni amb llibret d’Emilio Jona i música de Marco Podda al Teatro Coccia de Novara, a la regió italiana del Piemont. Es tracta d’una òpera en dos actes i sis escenes, quatre protagonistes i ambientada en la Sicília barroca. L’obra, en clau femenina, se centra en el motiu de la dona en un passat marcat per la bruixeria i les arts màgiques en un context de submissió masculina. El llibret conté elements de la poesia propis de les tradicions del sud d’Itàlia. Parlem amb ella per saber-ne més d’aquesta significativa fita professional i de la seva trajectòria. 

Júlia Farrés-Llongueras

Aquest ha estat el primer rol que interpretaves com a protagonista d’una òpera que s’estrena? Quines característiques presenta? 

Realment aquesta ha estat la segona ocasió en la que he pogut participar en l’estrena d’una òpera contemporània. La primera vegada va ser el 2018 a Pamplona, amb l’òpera Don Perlimplín d’Egea), basada en el text de Federico García Lorca, amb l’associació Ópera de Cámara de Navarra i companys com Toni Marsol, Marta Infante o Auxiliadora Toledano. Aquella primera ocasió va ser molt significativa i enriquidora per a mi, perquè va ser la primera experiència creant un personatge des del punt inicial, però el meu personatge no tenia tant de pes com el de Maria a Donna di veleni. Aquesta oportunitat de Novara ha estat un repte encara més gran perquè inicia l’obra mostrant-se des del turment i feblesa envers Ruggero, el maltractador, però poc a poc va evolucionant i acaba conduint la situació fins aconseguir que el mateix Ruggero accepti la seva negació i acabi bevent conscientment el verí mortal que ella li ofereix. 

Per tant, és un personatge amb un pes dramàtic essencial, vocalment exigent i psicològicament complex. 

Sí. Psicològicament parlant, Maria és un rol molt atractiu i a la vegada exigent perquè requereix molta energia per transmetre aquesta evolució que, a més a més, es duu a terme en les seves intervencions al llarg d’una hora i mitja, que és la durada total de l’obra. Per altra banda, vocalment també crec que tracta d’un rol exigent perquè demana senzillesa a l’ària inicial “Pittí, pitti pè, la mamma più non c’è”, que és com una cançó de bressol. És un paper que necessita dels elements característics d’una soprano lírica en el color –també assequible en algunes parts per a una lírico-lleugera-, que canviar cap a frases melòdiques molt més líriques i amb força més pròpies d’una lírico-spinto en els duets amb Ruggero. Per sort per a mi, que tinc una veu de la tipologia de lírica pura, vaig defensar-me en les dues vessants.

Com et vas preparar aquest paper al tractar-se d’un òpera que no s’havia escoltat mai encara? 

En primer lloc vaig donar una ullada a la partitura “sobre el paper”, per comprendre la història i prendre les “mesures” vocals del rol, és a dir veure la tessitura, localitzar els diferents passatges de l’obra (àries, duets, concertants...). D’aquesta manera la vaig estructurar mentalment i em vaig poder entrar en els moments més complicats i que la veu els anés assimilant. Paral·lelament, hi van haver moltes hores asseguda al piano escoltant les melodies i les harmonies “particulars” i molt ben fetes que caracteritzen la partitura. A partir d’aquí i en relació al text vaig buscar els colors que volia donar al personatge. Finalment, quan em va arribar el llibret, vaig poder entendre més els matisos de la història i tot va anar sumant poc a poc, i un cop après el paper, va arribar l’hora de començar a treballar amb un pianista per centrar-me en cantar el rol.

Amb l’afegit de ser un rol que ningú ha cantat mai abans.

Certament. En tractar-se d’una partitura nova, per una banda, ha estat un altre gran pas en la meva carrera. Hi ha l’al·licient de ser un repte que ningú ha cantat abans, però per altra banda aquest fet també comporta una dificultat afegida que estàs creant un personatge nou des del no res, no tens cap referència. 

Sempre has seguit amb aquest mètode de preparació?

Normalment sí. Però quan et trobes davant d’un rol que ja has escoltat, que has vist interpretar-lo a d’altres cantants, l’afrontes de manera diferent i amb més idees. Almenys d’oïda ja el coneixes. 

 Hi ha l’al·licient de ser un repte que ningú ha cantat abans, però també comporta la dificultat afegida que estàs creant un personatge nou des del no res

Júlia Farrés-Llongueras

Com va resultar l’experiència de portar a terme aquesta partitura?

Realment va ser una experiència molt enriquidora. Com et deia no ser gens fàcil perquè al sumar-hi l’escena amb els colors de l’orquestra, molt diferents dels que ofereix un piano, les referències auditives canviaven. I a vegades exageradament. Per sort el Mestre Vittorio Parisi estava molt pendent dels cantants tant en l’acompanyament com en les resultats expressius i estrictament musicals.

Aquesta ha estat una gran oportunitat en un llarg camí de la teva trajectòria musical que vas començar en la infantesa. Com van ser els teus inicis en la música i en el cant?

Vaig començar amb 9 anys a l’Escola Municipal de Música de Sant Cugat, estudiant llenguatge musical i piano. Més tard vaig començar violí i finalment amb 16 anys el cant però una mica per a “provar”. Sempre m’havia agradat cantar però evidentment no m’havia passat mai pel cap dedicar-m’hi.

En quin moment et vas plantejar-te fer la carrera com a soprano? 

Això no va ser fins als 18 o 19 anys. Havia començat els estudis de cant abans amb la professora Matilda Pinkas, que ensenyava a l’Escola d’Ensenyament Musical que hi havia a la Rambla de Sabadell. Com a activitat per a completar l’ensenyament vam fer un petit taller per a preparar dues petites produccions d’òpera de cambra. A mi em va tocar cantar el rol de Bastiana de l’òpera Bastià i Bastiana de Mozart. I va ser llavors, en el moment d’ajuntar els diferent mons que comporta l’òpera (música, teatre, vestuari, maquillatge, etc), que literalment m’hi vaig enganxar. A partir d’aquell moment vaig decidir d’estudiar cant seriosament i vaig començar a anar a examinar-me al Conservatori de Sabadell com a alumna lliure fins a obtenir el títol Superior de Cant al Conservatori Municipal de Música de Barcelona.

Entre els cursos de perfeccionament, vas tenir ocasió de formar-te amb Renata Scotto a l’Accademia Santa Cecilia de Roma. Què és el que et va marcar més del seu mestratge? 

Principalment va ser la gran experiència que tenia dins d’aquest món, perquè ha viscut tantes històries que ja només per a escoltar les seves anècdotes valia la pena anar-hi.

Sempre m’havia agradat cantar però evidentment no m’havia passat mai pel cap dedicar-m’hi

Júlia Farrés-Llongueras

Tot i que ets de Sant Cugat et vas formar a Sabadell com has comentat. Quin record tens d’aquesta ciutat? 

Durant uns quants anys em vaig passar setmanalment moltes hores a Sabadell, perquè a part dels estudis de cant hi vaig cursar també el grau mitjà de piano i certes assignatures complementàries per obtenir el títol professional de piano i el superior de cant, com per exemple Història de l’art, Estètica de la música, etc. Per tant, passava més hores a Sabadell que a Sant Cugat. Just en acabar els estudis al Conservatori de Barcelona, on em vaig examinar del Grau Superior de Cant, vaig entrar a l’Escola d’Òpera de Sabadell que organitza anualment la Mirna Lacambra amb la seva Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Això em va oferir la gran oportunitat de preparar-me per primera vegada un rol des de l’inici i portar-lo a escena, veure des del principi com funcionen els assajos musicals i d’escena d’una producció d’òpera i acabar amb les funcions. En aquella ocasió vam portar a escena l’òpera Manon Massenet, on vaig cantar el rol de Poussette. I va ser fantàstic perquè disposar d’aquesta possibilitat just en sortir del conservatori va ser un privilegi que crec que vaig saber aprofitar.

A partir d’aleshores has cantat diversos rols en les referides temporades de l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell presidida per Mirna Lacambra. Per exemple, l’any 2009 vas cantar el rol de Frasquita de Carmen de Bizet i l’any 2010 com a Stephano del Romeu i Juliette de Gounod. 

Exactament. Participar en l’Escola d’Òpera em va obrir un gran ventall d’oportunitats per aprendre, però també per a treballar, perquè just després de l’Escola em van oferir ja com a professional el patge Stéphano de l’òpera Roméo et Juliette de Gounod que, a més a més, vaig cantar en dues temporades diferents. Seguidament va venir la Primera Dama de La flauta màgica de Mozart, la Frasquita de l’òpera Carmen, de G. Bizet i la Francina de la sarsuela Cançó d’amor i de guerra, de Martínez-Valls.

A casa nostra, també has actuat en festivals com el de Peralada durant el bicentenari Wagner i amb la darrera representació que aquest festival d’estiu va oferir de La flauta màgica en la producció del Gran Teatre del Liceu i la direcció escènica d’Oriol Broggi. Per altra banda, fa gairebé un any vas participar en l’espectacle “Papà Mozart” de l’Orquestra Simfònica del Vallès en una producció que també comptava amb els actors i dobladors Joan i Roger Pera, el baríton Carles Pachón i el sabadellenc Joan García Gomà, sota la direcció musical de Rubén Gimeno que vau oferir per diverses poblacions de catalanesCom veus el circuit i la gestió musical de Catalunya?

Crec que tenim bons circuits musicals però massa centrats a Barcelona ciutat i les seves grans sales. S’haurien de crear altres circuits paral·lels d’òpera i de música de cambra que permetessin als intèrprets tenir l’oportunitat d’oferir música en moltes altres sales de dins i fora de Barcelona. I en condicions econòmiques dignes, per descomptat. Però sobretot fora de la ciutat on el teixit musical i concertístic és feble. I ho és perquè motles entitats que intenten oferir aquesta alternativa no reben suficient suport per part de les administracions. Actualment, però, crec que estem en un punt de partida esperançador perquè hi ha hagut canvis en la gestió de diverses sales, com el Palau de la Música o el Liceu, i els canvis sempre comporten aires nous i fan que les coses es moguin.

Fins a quin punt creus que tenen responsabilitat els agents artístics? 

Els agents artístics són els nostres representants i, per tant, són els que ens han de “vendre” als teatres i a les sales de concerts per a que ens contractin. Ells tenen força en referència a l’intèrpret que el públic escolta, però no en relació a les sales de concerts o els diners que pot rebre una associació. És una responsabilitat diferent.

S’haurien de crear altres circuits paral·lels d’òpera i de música de cambra que permetessin als intèrprets tenir l’oportunitat d’oferir música en moltes altres sales de dins i fora de Barcelona

Júlia Farrés-Llongueras

Quina és la teva opinió sobre el rumb actual de les posades en escena? 

Vivim en l’època de la imatge i això es veu reflectit en les posades en escena, que han adquirit una gran importància dins de l’obra. Crec que és del tot necessari atesa la condició de l’òpera com art total que integra música, paraula, teatre, vestuari, il·luminació, etc. I per aquest motiu, quan una posada en escena “trenca” aquest equilibri i correlació dels seus elements a mi personalment no m’atrau tant, ja sigui com a oient que com a intèrpret. 

Atès que en relació aquest darrer punt parles com a oient i intèrpret, quin és el repertori que més t’agrada, ja sigui per cantar o per plaer estètic?

A mi sempre m’ha agradat combinar l’òpera amb el lied o l’oratori. Però reconec que tota l’estructura de l’òpera, m’atrau moltíssim. El lied ofereix una tranquil·litat i una “intimitat” ja paleses des dels assajos, on ets tu amb el pianista, mentre que l’òpera normalment no ho permet ja que requereix de moltes altres persones. Com que em preguntes per un repertori concret, diria que la música francesa, ja sigui operística o liederística, des de sempre m’ha atret molt i crec que em va molt bé vocalment. M’agradaria molt debutar algun dia l’Antonia de Les contes d’Hoffmann o en un futur la Marguerite del Faust. Tot i que reconec que per aquest últim paper es necessita temps encara per a què la veu maduri.

Entre els projectes i cites properes de la teva agenda destaca el concert que oferiràs el 29 de maig dins el novè cicle “Els teus clàssics” organitzat per l’Associació Joan Manén a l’Ateneu de Barcelonès. Hi presentaràs la integral de cançons d’aquest compositor català, juntament amb el tenor David Alegret i el pianista Daniel Blanch. Aquell dia també sortirà a la venta l’enregistrament d’aquesta integral. De fet, ja vas enregistrar les Trois Chansons Opus 9-Asobre poemes de Maurice Chassang. Quins trets diferencials presenta aquest corpus de Manén?

Joan Manén tenia un estil molt personal a l’hora de compondre, fet pel qual les seves cançons franceses no tenen res a veure amb les alemanyes. En les Trois Chansons jo hi sento un Manén molt eteri, romàntic i capritxós, amb colors que recorden els quadres impressionistes, mentre que en els cicles alemanys sento una profunditat i un pes extraordinari que venen portats tant per la melodia i l’harmonia com pels mateixos textos, a vegades sent molt abassegadors.

Com a instigador del projecte i figura que ha confiat en tu com a programador i intèrpret, Daniel Blanch ha estat fonamental per apropar-te a aquest repertori de lied català. Per exemple, també has enregistrat l’obra del compositor i violinista Rafael Ferrer editada pel segell discogràfic sabadellenc La mà de Guido. 

Efectivament, gràcies al Daniel Blanch i a l’Associació Joan Manén, al llarg dels últims anys he pogut descobrir molta obra liederística catalana de gran qualitat que normalment passa desapercebuda als intèrprets, perquè costa que simplement ens arribi la informació de que aquesta música existeix. Un exemple d’això rau en l’obra de Rafael Ferrer, que va ser concertino de l’OBC a l’època de Toldrà i, fins i tot, director a la mort d’aquest. Les seves cançons són d’una gran qualitat, tenen els colors mediterranis que sempre he sentit en l’obra de Toldrà, amb una escriptura i un estil també molt personal. Descobrir-les al costat del Daniel Blanch va ser per a mi un gran aprenentatge i de la mateixa manera que treballar un paper operístic d’una òpera de nova composició ha estat un repte, aquest cas tampoc va ser menor.  

Per acabar, en quins escenaris actuaràs properament?

En els propers mesos oferiré sobretot recitals de cambra per Catalunya, Itàlia i Àustria ja siguin amb piano o amb guitarra. Del primer cas, per exemple, tinc un recital amb obres del compositor austríac Gottfried von Einem en un petit festival dedicat a ell. Del segon, actuaré amb el guitarrista italià Massimo Felici amb qui des de fa 3 anys formem duet estable. Oferirem un programa molt interessant format majoritàriament per obres expressament per aquesta formació d’autors valencians com la compositora Matilde Salvador, el seu marit Vicente Asencio io Joaquín Rodrigo, però també per autors catalans com Enric Morera i Enric Granados. A l’abril seré a Alcoi (País Valencià) amb la Missa de la Coronació KV317 de Mozart i a Palma de Mallorca per cantar l’Stabat Mater de Pergolesi. Aquesta, per cert, va és una de les obres del repertori religiós que més he cantat i li tinc una estima especial ,a j que va ser de les primeres obres que vaig cantar quan estudiava a Sabadell.

A mi sempre m’ha agradat combinar l’òpera amb el lied o l’oratori. Però reconec que tota l’estructura de l’òpera, m’atrau moltíssim

Júlia Farrés-Llongueras