La periodista cultural Júlia Bertran és l'autora de M'estimes i em times, editat per Bridge, un llibre híbrid format per les seves il·lustracions i entrevistes a diferents experts i testimonis on intenta desmuntar l'amor romàntic. En la setmana de Sant Valentí hem parlat amb ella per descobrir els "timos" de l'amor tradicional. L'entrevista té lloc al bar i galeria de fotografia Mecànic de Gràcia, on la Júlia, tot expressivitat, desgrana arguments i, més que certeses, dubtes i contradiccions.

Julia Beltran - Sergi Alcàzar

Com dius al llibre, ets blanca, europea, heterosexual, tens parella i ets monògama. Què t'impulsa a escriure un llibre crític amb l'amor romàntic, les relacions tradicionals i els rols de gènere establerts?

Bàsicament, les incomoditats que em desperta aquest model, malgrat que hi encaixo, malgrat tots els meus privilegis, perquè crec que és un model injust i artificial que genera violències sobre tothom. El que explico al llibre és com es construeix l'amor. L'amor no és només el conjunt de sentiments i emocions meravellós que ens han explicat, sinó que també hi ha la càrrega política d'una construcció cultural que a més, menysté les dones i que es basa en la desigualtat de gènere. Per tant, m'adono que estic incòmoda amb aquest model, que no hi acabo d'encaixar, però tot i això, el reprodueixo i perpetuo. 

Contradicció és una paraula que fas servir al llibre i a la qual has fet referència diverses vegades a l'hora de parlar del llibre...

Amb el llibre he acabat abraçant les meves contradiccions. Al principi intentava deconstruir-me totalment i buidar la motxilla de totes aquestes ensenyances i estereotips, però al final t'adones que això també et conforma i et fa ser el que tu ets, pel que t'han ensenyat, pel que has "mamat", pel que la societat et fa ser... Això, ho tens, però alhora, se't desperta la consciència crítica, que et fa veure que estàs imbuït per aquest model amorós però alhora, veus que és un model nociu, que et fa mal i a moltíssima gent.

Abans del llibre, però, hi van haver els dibuixos. Què et va portar a fer-los i compartir-los?

Els dibuixos van ser la manera que vaig trobar d'intentar desfer els nusos emocionals que tenia en un moment donat de la meva vida després de diferents relacions sentimentals que no acabaven de funcionar i em trobava davant d'aquestes incomoditats que no entenia. Dibuixar va ser la manera de vomitar aquestes frustracions, que em feien qüestionar perquè no m'acabaven de funcionar les relacions, perquè no estava tranquil·la, perquè tenia tanta culpabilitat.

Dibuix terapèutic.

En el moment que es sintetitza amb un dibuix, una taca o una frase un nus emocional, l'estàs desfent.

Els dibuixos van ser la manera que vaig trobar d'intentar desfer els nusos emocionals que tenia en un moment donat de la meva vida després de diferents relacions sentimentals que no acabaven de funcionar 

Julia Beltran - Sergi Alcàzar

Al llibre entrevistes a persones molt diferents que han reflexionat o tenen experiències diverses sobre l'amor, els gèneres, els rols, la monogàmia, la família, però també hi vas aportant molt de tu mateixa. Com defineixes l'amor?

Un dels dibuixos diu "l'amor és la millor campanya publicitària de la història" i aquesta és la idea clau que travessa el llibre: ens han fet creure que l'amor és així i ens ho hem cregut. És un model amorós que només es basa en la desigualtat de gènere, però, alhora, a les dones ens han dit que és l'objectiu a perseguir. Un poder o una opressió és realment perillosa, quan tu ni t'adones que existeix.

O que és, com tu dius, una campanya.

O una fal·làcia. L'estructura patriarcal es fonamenta en fal·làcies i ens les hem cregut. Si no comencem a decontruir-les, patirem molt.

Un dels dibuixos diu "l'amor és la millor campanya publicitària de la història" i aquesta és la idea clau que travessa el llibre: ens han fet creure que l'amor és així i ens ho hem cregut

Júlia Beltran (dibuix)

Dibuixos de Júlia Bertran a M'estimes i em times

Com a periodista cultural et deus trobar amb el fet que, per més que s'intentin obrir camí nous discursos, el teatre, el cinema, la literatura, el còmic, la música, continua apel·lant al mateix tipus d'amor romàntic i perpetua aquests rols.

Déu n'hi do! És que el sistema patriarcal té molts tentacles i el relat cultural és la manera de fer-nos creure aquest tipus de mentides. No hi ha una llei que et diu com ho has de fer, sinó que tu per les referències que tens del cinema que has vist, del que has llegit o del que et diuen a la televisió, creus que allò és la veritat. Tu mateix t'hi sotmets.

Tot i això, et sorprens -i ens sorprenem- quan Mari Luz Esteban diu que l'amor no és el més important!

(Riu) És que jo crec molt en l'amor! Però no en l'amor hegemònic, sinó en un altre tipus d'amor. I per això he fet aquest llibre, per defensar una altra manera d'entendre l'amor. Quan vaig llegir Crítica del pensamiento amoroso, i vaig veure que deia que l'amor no és el més important, em va sobtar. Però, a banda de la provocació, el que fa ella és jerarquitzar els afectes i situa a dalt de tot l'amor de parella i, per sota d'aquest amor, les relacions amb la família, amb els amics, amb els veïns, amb els desconeguts... Quan jerarquitzes l'amor i el poses a dalt de tot, els vincles socials amb els altres perden força, perquè el més important és la parella. Ella el que diu és que cal desjerarquitzar i descentralitzar l'amor i crear vincles profunds amb els amics, amb els veïns, amb els companys de feina...

Jo crec molt en l'amor! Però no en l'amor hegemònic, sinó en un altre tipus d'amor. I per això he fet aquest llibre, per defensar una altra manera d'entendre l'amor

Júlia Beltran (dibuix)

Dibuixos de Júlia Bertran a M'estimes i em times

Un altre concepte que m'ha cridat l'atenció és el "desconfort heterosexual"

És que aquells que més o menys encaixem en el model no ho qüestionem.

Quan potser ho hauríem de fer...

Totalment. Quan vaig descobrir aquest terme, vaig descobrir que era el que em passava amb aquest model que genera exclusions i violències. Esteban també diu que no es pot ser heterosexual de manera acrítica. Que cal estar molt alerta, perquè el mandat cultural t'esclafa.

Els homes, per exemple, no som conscients dels privilegis o les opressions, fins que un s'adona que tu pots anar tranquil a les dues de la matina pel carrer i una dona, no

La Mari Luz Esteban també diu que l'amor crea homes i dones. A les dones se'ns socialitza en la idea de l'amor i als homes, no. I això ja crea una desigualtat brutal. Com deia la Kate Millet, mentre els homes governaven, nosaltres estimàvem.

I l'amor és política.

Això queda clar al llibre, oi? (riu). Una de les grans descobertes quan vaig començar a llegir sobre feminisme va ser que les coses que em passaven no eren només personals, sinó que existeix una estructura patriarcal que ens determina. I, per tant, si volem canviar les coses hem de partir de la base que no és una qüestió individual sinó sistèmica i que cal combatre d'arrel.

Una de les grans descobertes quan vaig començar a llegir sobre feminisme va ser que les coses que em passaven no eren només personals, sinó que existeix una estructura patriarcal que ens determina

Julia Beltran - Sergi Alcàzar

Parlant de monogàmia i poliamor, Brigitte Vasallo diu que l'objectiu és crear vincles que siguin perdurables i que vagin més enllà de la immediatesa, del "subidón" i, per tant, "amb qui follo o no follo", és a dir, l'exclusivitat sexual, no té tanta importància. 

El que diu és que cal posar la cura, la vida, al centre...

Ella parla del caldo, per exemple...

És clar! Dels cinc amants que tens al Tinder, qui et porta la sopa quan estàs constipat? Al final, com diu la Carolina del Olmo, tots som animals vulnerables i interdependents, tota la vida, i ens necessitem els uns als altres. Això que ens ha venut l'individualisme neoliberal que tots sols ho podem fer tot ens destrossa la vida.

Això és una mala alternativa a l'amor...

El poliamor neoliberal és això, tenir moltes parelles però estar més sol que la una. I quan més capitalista és el sistema, més es capitalitzen els afectes. La Marina Garcés diu que no s'ha alliberat l'amor, sinó que s'ha liberalitzat.

L'amor mercaderia

És com anar al supermercat, que tens mil tipus de llet, doncs pots tenir mil tipus de relacions, però per consumir-les. I en el tema de la fidelitat, no havia entès mai perquè hi havia tanta obsessió amb la fidelitat, si a mi m'agraden d'altres persones. I perquè aquesta exclusivitat sexual. 

Al llibre queden clars els motius històrics.

El més fort és que sembla que ho tenim molt superat, però encara pensem que una dona que té molta activitat sexual és una "zorra" i un home, un "fucker".

El que ens ha venut l'individualisme neoliberal que tots sols ho podem fer tot ens destrossa la vida

ilust CAT 115

Dibuixos de Júlia Bertran a M'estimes i em times

Un altre dels testimonis del llibre amb qui converses és Maria Riot, prostituta i activista feminista. És interessant el que explica de la cosificació o no des del seu punt de vista...

Quan diu que qui treballa a l'Starbucks també està venent el seu cos.

O quan combat la visió estreta del feminisme abolicionista

El tema de la prostitució és molt delicat, genera molta controvèrsia dins el món feminista. I ho entenc, perquè la majoria de les dones que es dediquen a la prostitució no ho fan lliurement, sinó forçades o esclavitzades. Es critica molt a les dones blanques que es dediquen a la prostitució i tenen un discurs feminista com una cara més del neoliberalisme, però tant la Maria Riot com les seves companyes prostitutes argentines estan formant un moviment molt combatiu i polititzat que cal escoltar. Compte amb pensar que hi ha feminismes millors que altres. Qui sóc jo per dir que el que tu fas és dolent o no. Millor t'escolto i com que veig que tens molt coneixement de causa i estàs molt empoderada, endavant.

Que la incloguis al llibre també diu molt de l'amplitud de mirades que vols donar...

M'interessava comptar amb algú que ha pogut despendre's de l'estigma. Un dels objectius del llibre era veure com fas per trencar estereotips, cotilles, com buides la motxilla.

També dius al llibre que cal construir un amor alternatiu al masclista. I de fet, tu dius que no entres al tema dels sentiments sinó la construcció social al seu voltant.

De l'amor n'hem sentit a parlar molt a les cançons, als llibres, al còmic, al cinema... però només ens han explicat una manera d'estimar, que no té a veure amb la vessant política de l'amor. Jo crec molt en l'amor, però en un amor feminista que fa bé a tots, no només a les dones. Per exemple, un dels aspectes d'aquest amor feminista és canviar la complementarietat tan típica de l'amor romàntic, la idea de la mitja taronja, per la reciprocitat: tu fas i jo faig; tu m'estimes i jo t'estimo; tu cuides i jo cuido; tu treballes fora, jo treballo fora; tu cuides els nens, jo tinc cura dels nens... Ens han explicat que som complementaris i d'aquí venen els rols tan marcats d'home i dona. 

Jo crec molt en l'amor, però en un amor feminista que fa bé a tots, no només a les dones

La construcció dels gèneres també és molt present al llibre

És que a partir del moment que neixes i diuen que ets un noi o una noia, a part de que la teva vida és molt diferent, en el cas de l'amor és clau. Si no ens carreguem la construcció de gènere, no ens carregarem mai el model d'amor romàntic.

Al llibre hi ha testimonis trans, queer, etc.

Jo sempre m'he preguntat perquè era una dona. I no ho sé. Jo no sé què vol dir sentir-se dona. Què vol dir la feminitat? De fet, qui diu que no sóc un home? És només pels òrgans i les hormones? 

Simone de Beauvoir ja deia que una dona esdevé dona, no neix dona.

És una cosa que m'he trobat sempre: tot i ser aparentment una dona i ajustar-me als patrons de la feminitat, mai m'he trobat còmoda a determinat model de dona. Sempre he estat com un "xicotot". I especialment, a les relacions, que sempre m'han dit que semblo el "tio" de la parella, perquè la meva manera de viure-les s'ajustava més al model masculí.

Només perquè ho veies des d'un punt de vista crític?

Abans! Quan jo començava a estar amb una parella tenia ganes d'estar amb altres nois, viure sempre amb la mateixa persona mai m'havia fet il·lusió, de fills mai n'havia volgut tenir, tenia ganes d'experimentar, emborratxar-me, sortir amb els amics... Tot el que s'associa a la masculinitat. La Virginie Despentes ja diu que tot allò divertit és viril.

O és collonut o és un "conyàs".

Exacte! (riu) Qui s'ha inventat aquest sistema? Els homes. Doncs s'han endut tot el que és bo.

Si no ens carreguem la construcció de gènere, no ens carregarem mai el model d'amor romànticilustracio╠ü 3

Dibuixos de Júlia Bertran a M'estimes i em times

Un altre tema del qual parles és la maternitat i la família. Una de les entrevistades, Carolina del Olmo, defensa el concepte de les les cures...

Ella va escriure aquell llibre que va ser per mi tan revelador, ¿Dónde está mi tribu?, en que parla de la maternitat en el moment que vivim. Per mi va ser molt sorprenent perquè ella diu que cuidar, "mola". Tenir cura "mola". No és només una obligació, ni una llosa, sinó que és molt satisfactori cuidar, però ens han fet que és el contrari. I no tenim alternativa. A tots ens cuiden quan som petits, quan som grans, quan ens posem malalts, en diferents moments de la vida i tots hem de cuidar. Entendre que som fràgils m'ho ha ensenyat el feminisme.

...

Entenc que ens rebel·léssim contra la consideració de "sexe dèbil", però ara hem de fer un pas més i veure que tots som dèbils i tots ens necessitem els uns als altres d'una manera recíproca. Tots hem de cuidar i tots necessitem ser cuidats, 

Entenc que ens rebel·léssim contra la consideració de "sexe dèbil", però ara hem de fer un pas més i veure que tots som dèbils

Al llarg de les converses, deconstrueixes el model, però al final també vens a dir que potser no ens ho hem de carregar tot. Coral Herrera, diu que a més de combatre'l, es pot reivindicar l'amor romàntic, canviant-li la càrrega masclista.

Hi ha una cruïlla perillosa: si ens carreguem l'amor romàntic, potser també estem dient adéu a un dels pocs vincles sòlids que tenim. Jo vull vincles sòlids, però no només el de la parella i no només com la heteronormativitat em diu. Al final la pregunta és, com mantenir els vincles sòlids i com en generem d'altres, i alhora ens rebel·lem contra les imposicions i les normes absolutament artificials. És interessant el pròleg de La mística de la feminitat de Betty Friedan, que deia que“ja és hora de canviar aquest món d’homes pel qual hem lluitat tant per entrar". Jo demano tenir els mateixos drets, però no ser un home ni viure com un home. Demano canviar l'arrel el sistema.

Al llibre una de les persones entrevistades diu que ara mateix hi ha noies joves que saben què és el patriarcat però reprodueixen els mateixos models de l'amor romàntic

És que rebel·lar-se és molt dur perquè està a tot arreu i gairebé és la nostra matèria primera. Ens ho hem cregut! 

Julia Beltran - Sergi Alcàzar

En el cas de la gent jove, anem enrere?

Jo sóc optimista de mena i veig que hi ha més consciència feminista que mai. Hi ha multitud d'associacions feministes, xerrades on hi ha nois i noies joves, infinitat de llibres, còmics... Està fins i tot entrant en un circuit més mainstream. Ara bé, també sabem que som molts milions d'habitants i potser som una minoria els que prenem consciència. I, a banda, les pel·lícules o els llibres continuen reproduint els esquemes patriarcals.

Hi ha el perill que el feminisme acabi sent maistream i, per tant, dòcil?

Que Zara i les grans marques s'apuntin al carro del feminisme, quan moltes vegades vol dir buidar-los de significat. Jo, però, tinc un parer dual, perquè també penso que això fa que canviem la imatge més connotada negativament del feminisme. Però, que una empresa que explota especialment treballadores, vagi amb la bandera del feminisme... 

I hi ha campanyes com #Metoo que trenquen els cercles habituals...

És bestial. I comences a parlar amb amigues, amb amics i penses, quan comencin a destapar-se tots els #Metoo de la indústria cultural catalana, "fliparem"! Perquè això no només passa a Estats Units i aquí també tenim actors, directors, productors... El que passa és que som un país petit i si ja costa treballar, imagina't posar-se pals a les rodes, així que comencin a tremolar! Cal dir que a l'entorn cultural català hi ha grups com Dones i CulturaDONA'm escena, On són les dones molt potents.

 Quan comencin a destapar-se tots els #Metoo de la indústria cultural catalana, "fliparem"! 

Encara no ha sortit, però la reacció sí que l'hem tinguda

Estan sortint butllofes i granissades arreu! Però, crec que són punts positius per les dones, perquè quan més bel·ligerants són les respostes masclistes vol dir que s'estan acollonint. I mai millor dit.

Què has après o què has canviat després de fer el llibre?

És la gran pregunta, molt difícil d'explicar. He après que les dones no tenim la culpa de res. I jo partia de la base de la culpabilització i entendre-ho m'ho ha donat aquest feminisme que diu que el personal és polític. He après, com deia al principi, a abraçar les meves contradiccions i a ser conscient dels meus privilegis. És a dir, no només el que m'oprimeix o em fa patir, sinó també coses el que fan patir a d'altres col·lectius. Al llibre hi ha un dibuix d'unes ulleres que són unes "polles" i que posa "visió del món a combatre", en referència a la visió androcèntrica. Era la primera imatge que vaig compartir del llibre i hi ha haver reaccions que em deien que era transfòb. Jo no tinc res contra els homes ni contra ningú que tingui "polla", sinó que estava denunciant la visió patriarcal, amb un símbol. Això m'ha fet descobrir opressions que no pateixo però que he de tenir en compte. Anem aprenent de la gent que ens pot ensenyar molt del que pateix, perquè en definitiva crec en un feminisme interseccional, integrador i que unit podrà fer front al monstre del patriarcat... I ara me'n vaig a fer twerking feminista...

Una aparent contradicció, no?

És la visió de l'home que la diu que moure el cul és cosificar-la. La dona en realitat s'ho passa molt bé movent el cul! Ens han fet creure que és incitar, promoure el sexe, des d'una mirada de l'altre, des d'una mirada misògina contra el propi cos, però en realitat senta tan bé... Moure el cul "mola"!

Julia Beltran - Sergi Alcàzar

 

Isabel Sucunza
De la llibreria estant

El que de debò no volen perdre

Isabel Sucunza