En un moment determinat de la seva vida, l’argenter i pintor Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873-1937) va sentir intensament la necessitat de desar els pinzells i posar-se a escriure desaforadament, d’una manera, diguem-ne, més o menys febril. Producte d’aquella nova dèria seva van ser un seguit d’obres que van ser publicades l’any 1906. L’any miraculós de la cultura catalana, l’any del Primer Congrés de la Llengua Catalana, que va servir d’embrió del poderós equip cultural de Prat de la Riba, i l’any en què va néixer el Glosari de Xènius.

Aquells llibres, signats com a J.V. Colomines, perquè la família no s’espantés, es van dir Coses vistes i coses imaginades, Fent memòria, Els oposats, De la ciutat vella, De la raça que es perd Veient i escoltant . I és que la literatura que escrivia Juli Vallmitjana no era precisament convencional. Perquè, de fet, ni tant sols sabem què és, ni per què la va crear. Juli Vallmitjana és l’enigma més gran que ha produït mai la cultura catalana del segle XX.

Sabem que Emili Vilanova ja va visitar el tema gitano, en les seves obres “Gitanesca” (1875) o Colometa la gitana o el regrés dels desconfiats(1896). Ho va consignar Julià Guillamon en el seu pròleg a La raça que es perd (Edicions de 1984, 2005). Sabem que va estudiar a la Llotja i que va començar a publicar amb trenta anys, situat a cavall entre la generació de de Raimon Casellas, Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Jaume Massó i Torrents i Prudenci Bertrana i la segona modernista dels Plàcid Vidal, Diego Ruiz i Joan Puig i Ferreter, i la de la revista Joventut. Vallmitjana treballava a l’empresa que havia fundat el seu pare, l’any 1860, Platería y Metales Vallmitjana. Entre les seves amistats hi havia el gran Adrià Gual i el pintor Isidre Nonell, a qui va introduir en els cercles gitanos. Precisament era el llibre La muerte de Isidro Nonell d’Eugeni d’Ors, en la seva edició d’El Banquete (1905) el seu model literari més decisiu. Ho explica Guillamon i encaixa amb el que va escriure una vegada Jordi Castellanos: tot i que Xènius va publicar el seu primer llibre en castellà, es tractava de la primera recopilació de relats breus modernistes d’autor català.

Aquell expressionisme desaforat del primer d’Ors va deixar petjada en les composicions de Vallmitjana. Entre les que van anar a parar a La raça que es perd, la més rubeniana era “D’altre temps”, ambientada en una Edat Mitjana idealitzada. I la més decadentista, “El rosari de calaveres”. Aquest any, la benaurada antologia Savis, bojos i difunts, preparada per Ramon Mas i editada per Males Herbes, ens ha posat sobre la pista adequada. Ja no necessitem allunyar-nos dels clàssics que no encaixin en les nostres pors o complexos ideològics: avui podem escoltar els nostres clàssics modernistes tal i com es van produir, en la seva contundent terribilitat. Alguns dels contes i capítols escrits per Juli Vallmitjana, en realitat són acoblaments de quadres de costums, amarats d’aire bíblic, com les peces de porcellana de Gabriel Miró. El procés va ser força curiós: partint de la tradició decimonònica més tronada, Juli Vallmitjana va desembocar en un fragmentarisme absolutament contemporani i revolucionari. Això és La Xava: un mosaic de tessel·les adolorides. Un panorama negre i escopit contra el futur. Una clatellada o bufetada contra la cultura del seu temps.

La seva reacció o valoració de la realitat gitana no és menys agosarada. Vallmitjana escriu, a la narració “En Patracs”: “Els gitanos senten millor la poesia de la vida. Frueixen la impressió directa de la naturalesa, caminant per carreteres i camins sense direcció fixa. No saben on van, tenint un pressentiment de la bellesa sense conèixer-la; estimen la naturalesa sense sentir aquest amor que a nosaltres ens fa sofrir, sense posar-hi afeccions que costin d’arrencar”. Teníem un Lorca en prosa i no el vam saber veure. Vallmitjana fustigava, per una part, la misèria moral dels entorns urbans de Barcelona. I per l’altra, en les seves obres de tema gitano, imaginava una possibilitat vital allunyada de les moralines i fronteretes mentals de la gent que l’envoltava. I qui era aquella gent? A De la ciutat vella (1906, acabada de reeditar a Edicions de 1984) surten perfectament retratats el graciencs que l’autor va haver de tractar durant tota la seva vida.

El que no sabem és el perquè d’aquella clatellada. La Xava es va publicar l’any 1910 a la llibreria L’Avenç. Era la culminació de Vallmitjana com a autor de narrativa. L’obra teatral en un acte Els Zin-calós (Els gitanos), potser la més representativa de la seva dramatúrgia de tema gitano, es va publicar l’any següent a la mateixa casa editorial, que era situada a la Rambla de Catalunya, 24.

La Xava la gent es perd per inèrcia, per plaer, no hi ha ni l’excusa del determinisme, tothom és definitivament bestial i vegetatiu. La novel·la està molt millor travada que les de Baroja, i l’estil hi és molt més agosarat i provocatiu que el d’Oller. I és que Vallmitjana arriba molt lluny. Vol mostrar com són les ànimes que no evolucionen, que no senten cap mena d’inclinació per al perfeccionament. Té raó Julià Guillamon: la teosofia és una doctrina implícita en aquesta prosa absolutament contundent i insòlita.

Sense un vector místic, d’origen asiàtic, que és alhora denúncia social i camí espiritual a través de la nàusea, no pot quedar explicada una obra que brilla com un bolet inquietant al bell mig del modernisme català: “Dintre d’aquelles sentines la bardaixa afalaga el sodomita, i riu impúdica, amb la mateixa rialla, contemplant el ferit per mà criminal, o al que l’excitació alcohòlica ha fet estavellar el crani en el cantell d’una paret; i la borratxa vomita el més insolent vocabulari, refregant-se els muscles amb el bardaix indecorós, barrejant ses babes, unint-se instantàniament com si fos el verb de la maledicció”. Això no és naturalisme: aquí no hi ha direcció moral, ensenyança, ni esperança. Fins que no arriba, al final de tot, un personatge autobiogràfic, el dibuixant Fermí, la novel·la és un encadenament de malsons, de tortures, patiments, putrefacció civil i social i sífilis. Els personatges de La Xava s’estimen a mossegades, perden cabell i moren lentament, enmig d’indescriptible dolor. Vesteixen parracs i fugen a coves de la policia, tot menjant escombraries. Els homes roben o apallissen per instint natural, i tot es predisposa a què les dones busquin l’aliment prostituint-se de la forma més brutal i degradada amb mariners que porten pressa. Només els nens donen color a escenaris grisos i fumats: però només un moment, abans no els atrapi el món del crim i la prostitució. A aquests éssers primitius, com la Tona, la Gravada, mare de la Roseta, la Xava, l’assassinat els produeix excitació sexual. El maltractament és l’únic idioma que coneixen per a relacionar-se amb la família. Les llars són nius de porqueries, habitacles precaris i d’una misèria aclaparadora. La pregunta és: per què un orfebre benestant escrivia aquests textos? El problema de la manca d’instrucció hi figura d’una manera prominent. Només a través d’aquest decadentisme lumpen i totalment salvatge pensava Vallmitjana que podria sacsejar les consciències dels barcelonesos. A vegades la novel·la no és més que un encadenament de quadres negres, esdevenint un fris ronyós d’una Barcelona que ningú no volia mirar.

Ho va deixar escrit. L’11 d’abril de 1913 va representar una data important per a Vallmitjana: L’Esquella de la Torratxa va publicar un monogràfic sobre “Els barris baixos de Barcelona” del qual en va ser l’artífex principal. El seu text “Barcelona indiferenta” obria el número, amb una crua reflexió sobre el poc que feia la ciutat per a regenerar-se. La hipocresia més nociva presidia les institucions. L’article resulta imprescindible per a entendre què pretenia Vallmitjana amb la seva literatura, si bé només l’explica en part, perquè una fascinació tan continuada pels ambients sòrdids, el crim i la prostitució, no es pot entendre només a través d’una direcció higienista i moralista. Hi ha força més enigmes en aquesta concepció artística, té raó Julià Guillamon quan, al seu pròleg de La raça que es perd, assenyala que les relacions entre el submón social i el pensament de l’autor tenen una arrel indubtablement espiritual. Com a teòsof, Vallmitjana creia en l’evolució i en l’existència de plans inferiors d’existència, i queia en una mena de mística implícita. Buscava la veritat en el fang, el camí ascendent en la claveguera. Als barris baixos, hi va introduir Picasso i Nonell.

És una postura difícil d’entendre. És possible que ni ell mateix acabés d’orientar-se, com el seu personatge autobiogràfic Fermí, també pintor i dibuixant frustrat com el propi Vallmitjana, que protagonitza De la ciutat vella (1906)i apareix amb aires redemptors al final de La Xava (1910).

Prudenci Bertrana hi col·laborava amb un assaig indignat, de títol ben simptomàtic: “El femer urbà”. A “La cançó dels barris baixos”, Gabriel Alomar reflexionava sobre les barriades miserables de totes les grans ciutats del món. “Paradox”, és a dir, Màrius Aguilar, oferia un text autobiogràfic ple de curiositats, titulat “De quan érem estudiants”. El to irònic el posa “Xarau”, és a dir, Santiago Rusiñol, amb el seu text “De com no s’ha d’exagerar en el robament”, comprensiu amb les debilitats humanes. El número podria servir com a catàleg del bo i millor del periodisme pintoresc i seminarratiu de l’època. A la pàgina 266 hi ha un catàleg gràfic de mètodes de robar, els mateixos que empren els lladregots que deambulen per La Xava. A la pàgina 269, una fotografia de la taverna La Mina, habitual dels personatges de la mateixa novel·la. I a la 271, s’anuncien sis obres de Vallmitjana (Sota MontjuïcL’EspantaEls JambusCom comencem a patirEl CorbCriminalitat típica local) i trenta-vuit de Santiago Rusiñol, destacant-se’n l’última, L’Illa de la calma. També s’hi anunciava la cèlebre antologia anarquista Dinamita cerebral

L’expressionisme extrem de Juli Vallmitjana només pot trobar equivalents coetanis en certs quadres d’Ignacio Zuloaga, en l’obra La España negra, de Darío de Regoyos i Émile Verhaeren, i en els esperpents també teosòfics de Valle-Inclán (posteriors a les novel·les del nostre autor). Molt clar queda en paràgrafs seus d’una plasticitat directa i barroca: “La mestressa del pis tenia la vivor de la rata de claveguera o bé del rèptil repugnant, i en les negroses cambres del seu pis ensinistrava la quitxalleta, pervertint-los criminalment els seus instints i ensinestrant-los a tots els procediments del furt, preparant-los el camí de presidi o el patíbul”. Aquí hi ha molt de Quevedo i de Goya, de La Celestina i de La Lozana Andaluza. Vallmitjana potser es proposava demostrar la existència d’una Catalunya negra que ningú no estava disposat a mirar de front, ni a integrar.

Era també un poeta. Dominava la pinzellada impressionista com ningú: “Era una tarda nuvolosa. Al fons d’aquell paratge s’hi destacaven tètricament les antigues fortificacions de les Drassanes, quals parets de la part superior, de més moderna construcció, eren pintades d’un groc fosc que amb raresa harmonizava amb el conjunt per motiu de l’espessa atmosfera. (...) El castell de Montjuïc, recobert de boira, no es veia: únicament la muntanya, envellutada de tons verds i terres opaques, contrastava amb la negror moradenca de la disbauxa de construccions que als seus peus s’estenia amb extravaganta simetria”. No podem oblidar que Vallmitjana va voler exercir de pintor. Com pintor frustrat era el Fernando Ossorio de Camino de perfección (1902), de Pío Baroja, novel·la en què els protagonistes tampoc no saben sortir del seu propi laberint de desesperació religiosa, incest, sexualitat torçada, tuberculosi i anèmia.

Hem de recordar que, en aquella època, abundaven les interpretacions antropològiques i antropomètriques de les decadències racials. És el temps de les obres, per exemple de Rafael Salillas, que va publicar El delincuente español. El lenguaje precisament l’any 1906. L’estudi de l’argot del carrer i l’interès per la degradació social eren moneda comuna en la cultura de l’època. En aquest interès confluïen els pressupostos del naturalisme amb l’espiritualisme redemptor de tipus tolstoià. 

La novel·la curta Coses vistes va ser editada a la col·lecció La Novel·la Nova, el dia 27 de juliol de 1917. Valia deu cèntims. Paulatinament, l’autor va anar deixant d’escriure durant els anys vint. Amb Juli Vallmitjana, la literatura catalana adquiria un escriptor únic, i assolia una inquietant universalitat. Llegir Vallmitjana no pot deixar indiferent, ha estat un escriptor increïblement eclipsat, potser perquè removia el fons de la condició humana, d’una manera sincera i directa. El públic no va entendre res.

Devem a Edicions de 1984 la iniciativa de recuperar una gran part de l’obra de Juli Vallmitjana (Albi, De la raça que es perd, El casament d’en Tarregada, La dèria nova, i dos volums de teatre). Teníem un escriptor radical i integralment artístic, i el no el vam acabar de veure i distingir. Vallmitjana era un tràgic: na Roseta, la Gravada, Àfrica, són personatges tràgics, esclafats per un destí indescriptible, terrible i absurd com la vida al districte V. Edicions 1984 acaba de reeditar De la ciutat vella, i no podem fer altra cosa que aplaudir la iniciativa. Del món de Vallmitjana ningú no pot sortir il·lès. Es tracta d’una obra compacta, que no té equivalent enlloc, que sembla estrany que passés tantes dècades al Purgatori. 

Dos contes - Ramon Reventós - Picasso
La vella bohèmia

Ramon Reventós, àlies “Traguito”

Andreu Navarra
Francisco Francesc Madrid Escandalo Barcelona 1926
La vella bohèmia

Francesc Madrid, escriptor canalla

Andreu Navarra