El juliol passat es desvetllava el dubte: La politòloga Judit Carrera (Barcelona, 1974) seria la nova directora del Centre de Cultura Contemporània (CCCB). La tria era una novetat en diversos sentits: Carrera és la primera dona a dirigir la institució cultural barcelonina. És la més jove dels quatre directors que ha tingut el centre, la primera que sorgeix del mateix equip del centre i, la més destacada, la primera nomenada després d'un concurs públic obert, deixant per primera vegada de banda els nomenaments polítics. Nou mesos després d'assumir el càrrec i havent tancat el seu primer curs al capdavant del CCCB, parlem amb Carrera sobre la seva trajectòria, els seus plans i el futur del centre.

Judit Carrera directora CCCB - Sergi Alcàzar

Judit Carrera/Sergi Alcàzar

Fa 9 mesos que vas començar a dirigir el CCCB. Com ha estat l'aterratge?
Ha estat un període molt intens i interessant alhora. M'ha obligat a familiaritzar-me amb els departaments de la casa que coneixia menys, amb les administracions que formen part del nostre consorci i, sobretot, he fet una tasca d'obertura a la ciutat i al país, reunint-me amb molta gent per entendre bé què esperaven del centre i quin paper creien que havia de jugar i quines vies de col·laboració podíem establir. El CCCB és un equipament públic que forma part d'un ecosistema que va més enllà de nosaltres mateixos i ens hem de relacionar amb aquest teixit de creadors de diverses disciplines, centres de creació o de recerca, amb fluïdesa.

De fet, a tu el CCCB no t'era desconegut. Des de l'any 2002 que hi treballaves. Com ha estat el pas a la direcció?
D'una banda ha estat tranquil, gràcies a la familiaritat de base amb els equips, però de l'altra, és un canvi de responsabilitat molt gran. Jo era responsable d'un dels àmbits de l'equipament, però ara sóc responsable de tots els àmbits i, a més, suposa fer un pas endavant, passar a ser-ne la cara pública.

Eres la responsable d'un dels àmbits estrella: Cap de Debats i Conferències.
El centre va ser fundat per reflexionar al voltant dels grans reptes de la societat contemporània, a través de diferents formats: exposicions, festivals i també a través de la paraula. Tot el que hem fet aquests anys ha estat crear una certa cultura del debat públic per intentar contribuir a la qualitat d'aquest debat públic. Crec que tenim una missió política última: contribuir a tenir una millor democràcia per la via de tenir ciutadans més ben informats; fomentar el debat raonat; i fer-ho a través de diferents llenguatges i formats.

Comencem pel començament: Tu ets politòloga i vas estudiar a París, a l'Institut d'Études Politiques de París, conegut com a Sciences Po. Com va ser aquesta experiència?
Totes les experiències en aquella edat et marquen i van ser uns anys determinants per a mi. Vaig tenir la sort de ser a un dels centres de referència en Ciències Polítiques a Europa i va ser una meravella. Vaig tenir el luxe de tenir dels millors professors de Ciència Política europeus, però, sobretot, França em va donar un mètode, un cert ordre, una certa manera de reflexionar i una metodologia de treball.

I d'allà vas entrar a la UNESCO.
Tenia 22 anys i va ser fantàstic poder treballar amb gent d'arreu del món. Estava en una unitat de prospectiva que treballava per analitzar quins serien els grans reptes de la UNESCO d'una manera transversal. La UNESCO té diferents eixos -ciència, educació, cultura i comunicació- i en aquells moments es començava a parlar de seguretat alimentària, de la SIDA, del creixement de la ciutat, de l'analfabetisme... Per mi el que va ser fonamental el contacte molt directe amb companys d'arreu del món, amb una presència molt important de gent de l'Àfrica, i sobretot, tenir aquesta mirada dels grans problemes comuns, que analitzessis el país que analitzessis hi havia unes problemàtiques compartides.

I amb 27 anys arribes al CCCB. Ha estat el teu centre de formació o de maduració...
Per mi el CCCB ha estat un lloc d'obertura absoluta, d'aprenentatge, un lloc sobretot d'estímul de la curiositat permanent. Ha estat un espai que en l'àmbit personal m'ha permès no deixar d'aprendre mai, intentar tenir sempre l'antena molt ben posada per entendre què passava aquí i arreu i ha estat un estímul intel·lectual constant.

La UNESCO em va ensenyar que analitzessis el país que analitzessis sempre hi havia unes problemàtiques compartides

Judit Carrera directora CCCB - Sergi Alcàzar

Judit Carrera durant l'entrevista/Sergi Alcàzar

Has treballat amb tres directors diferents. Vas arribar quan hi havia al capdavant del CCCB el seu director-fundador, Josep Ramoneda, i has treballat també amb els seus successors, Marçal Sintes i Vicenç Villatoro. Què en destacaries de cadascun?
La gran virtut de les tres direccions ha estat l'autonomia i la capacitat de garantir la independència del centre i això em sembla importantíssim en una institució com aquesta. Que el centre sempre hagi tingut el seu propi programa i hagi estat regit per criteris culturals és bàsic i ha estat un fil conductor entre els tres directors que m'han precedit.

A banda de ser la primera dona a dirigir-lo, ets la primera directora escollida en concurs públic.
El fet de ser la primera dona m'agradaria que deixés de ser notícia. Entenc que és important i per mi va ser un fet que vaig valorar a l'hora de presentar-me al concurs, perquè la cultura és un sector molt feminitzat però no prou a alts nivells, ja que a l'hora de veritat pel que fa a direcció costava més fer el pas.

I creus que va ser determinant en la teva elecció?
A mi m'agradaria pensar que vaig guanyar pel projecte que vaig presentar, no pel fet de ser dona. En tot cas, seria una pregunta que caldria traslladar al jurat.

Com canvia el fet de passar d'unes direccions que podem anomenar de confiança política a una direcció sorgida d'un procés de selecció independent?
Crec que d'un temps ençà aquesta qüestió dels concursos és una petició del sector. És una demanda reiterada i històrica no només respecte al CCCB, sinó el conjunt d'institucions culturals de la ciutat. Obrir les direccions dels centres i que el màxim de gent tingui l'oportunitat de presentar-s'hi amb afiliació política o sense crec que és un element democratitzador i d'obertura positiu. Això per mi no obsta perquè hi hagi hagut històricament als equipaments culturals de Barcelona molt bons directors que no han estat escollits per concurs. Per mi el que és important dels concursos és que obliga al candidat a preparar de veritat un projecte, força molt a pensar les prioritats, les línies que vol impulsar, quin paper ha de tenir aquell equipament dins l'ecosistema general. Per tant, s'arriba a la direcció havent fet una feina de maduració i reflexió prèvia. Per mi això no és menor.

Així doncs, quins són els eixos del projecte de Judit Carrera pel CCCB?
Jo crec que el CCCB ha de rellegir i actualitzar el llegat il·lustrat amb el qual va ser fundat, assumir l'humanisme clàssic fundacional com a propi però rellegint-lo a la llum de la nova realitat cultural. 25 anys després de la seva fundació cal que s'adapti a qüestions com la revolució tecnològica, la mirada post feminista i post colonial, ha de reflexionar sobre el paper de l'humanisme davant els nous progressos científics que qüestionen la mateixa noció d'espècie humana, etc. M'agradaria articular aquest nou humanisme sobre quatre grans eixos: la paraula, la ciutat i el fet de viure junts, la tecnoesfera i el cos. Són quatre grans àmbits que permeten articular un programa per a quatre anys i sobre els quals Barcelona i Catalunya tenen molt a dir. Crec que els centres culturals han de ser un reflex de la cultura local, un mirall de la societat que els fa néixer i quan vaig proposar aquests quatre àmbits creia que també reflectien una certa identitat local.

Comencem per la paraula.
Parlant de paraula assumeixo la capitalitat literària i editorial de Barcelona, coneguda arreu del món, i la força literària de Catalunya, que és un país d'escriptors, de traductors, de lingüistes, de gent que estima la llengua.

No sé si prou de lectors, però.
Penso que és molt present al nostre ADN i aquest amor pel multilingüisme i la traducció és una lliçó universal, de fons, i maneres d'estar al món. En aquest sentit, treballarem en tot el que sigui promoure els programes al voltant de la paraula, sigui la literatura o el pensament, com també la defensa de la llibertat d'expressió tant en risc a casa nostra com al món. Però també la paraula entesa com la capacitat d'imaginar i la ficció, el cinema, la poesia són espais que permeten imaginar altres mons possibles.

La ciutat seria un altre dels eixos del teu programa.
La ciutat entesa com la capacitat o la necessitat de viure junts, que és la idea mateixa de la democràcia. La ciutat, a més, és un dels temes fundacionals del centre. Les realitats urbanes no han fet més que créixer arreu del món i plantegen problemes globals com el canvi climàtic, però també la necessitat de fer entorns més habitables i inclusius. Com deia Zygmunt Bauman, les ciutats són els espais que permeten la convivència pacífica entre estranys, i penso que al món que ve, tan hostil i on existeix l'amenaça de trencar aquesta convivència, la reflexió sobre la ciutat és una reflexió sobre el nosaltres.

Els altres dos temes eren la tecnoesfera i el cos.
La tecnoesfera vol fer referència a l'impacte de la revolució tecnològica -Internet però no només-, que ha transformat totalment la nostra realitat, la nostra manera de viure i això té implicacions en la nostra vida quotidiana i en la manera com consumim cultura. Els progressos científics avancen a moltíssima velocitat i calen espais que els qüestionin. Quan es parla seriosament de la possibilitat de la immortalitat, per exemple, la robotització del treball o la possibilitat de concebre éssers humans fora del cos de la dona, la nostra feina és treure la ciència del laboratori i plantejar els interrogants ètics que aquests avenços generen. No s'entendria que un centre com el nostre no entrés en aquests temes.

I quan parles de cos, això té a veure amb gènere, feminisme, relacions, maternitat...?
Una de les principals lliçons del feminisme és entendre que la vida íntima i tot el que fem té conseqüències públiques i polítiques. Però també cal entendre que tot no és només una reflexió de ment, sinó que també cal posar-hi el cos. Com ens deia el Cesc Gelabert fa uns dies quan assegurava que ser al món vol dir ser-hi amb el cap però també amb el cos.

El CCCB ha de rellegir i actualitzar el llegat il·lustrat amb el qual va ser fundat

Judit Carrera directora CCCB - Sergi Alcàzar

Judit Carrera/Sergi Alcàzar

El CCCB compleix 25 anys. Llavors acabava de caure el Mur de Berlín i s'assegurava que s'havia acabat la Història, Internet era a les beceroles i, en canvi, ara hi ha uns reptes que llavors no ens podíem ni imaginar.
Vivim en un estat d'impredictibilitat i acceleració constant. L'angoixa que això genera és un sentiment compartit. Internet, una gran promesa de llibertat i democratització fa 25 anys, hem vist que té una cara fosca. En aquell moment acabava de caure el Mur de Berlín i l'Apartheid de Sud-àfrica, hi havia una certa esperança en un món sense fronteres, però també hi havia Sarajevo... El CCCB ha de saber rellegir el seu temps i veure que no som als gloriosos anys 90, sinó que tenim una nova realitat que cal interpretar i ajudar a entendre.

També fa 25 anys es va crear en un context de guerra cultural entre barcelonisme cosmopolita d'una banda i nacionalisme catalanista de l'altra, creus que les dicotomies d'aquella època -que d'alguna manera en van condicionar el naixement- s'han superat?
Penso que s'ha demostrat perfectament que no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre ciutat i nació, aquests dos grans eixos que articulaven el debat polític en aquell moment. La realitat dels últims anys ha demostrat que tu pots tenir una gran metròpolis capital d'una nació amb llengua i cultura pròpies, que no són incompatibles sinó que es reforcen l'una a l'altra.

Alhora, els canvis de color que hi ha hagut a les institucions que formen part del CCCB, tampoc han canviat massa l'orientació del CCCB, més enllà dels canvis de director. Vol dir que el centre està consolidat?
Efectivament s'ha demostrat que hi ha un projecte cultural darrere el CCCB, no pas polític, i això diu molt del respecte de les institucions del nostre consorci cap a la nostra institució i també de la capacitat dels directors que m'han precedit per garantir aquesta autonomia.

En aquest sentit, com han estat les relacions amb les institucions públiques?
En aquests primers nou mesos només tinc paraules d'agraïment. He trobat una excel·lent interlocució a la Diputació i a l'Ajuntament i un respecte absolut pel meu projecte.

Ara deies que el projecte és cultural, però la cultura quan entra als grans debats també fa política.
Quan dic que és un projecte cultural i no polític vull dir que no és partidista, però la cultura té una missió política última que és, per a mi, una missió educativa. Com deia al principi, la nostra vocació última és intervenir al debat públic sortint de les controvèrsies polítiques quotidianes. La nostra feina és saber quins són els grans eixos de debat estructurals que marquen el debat públic. Oferim mirades i punts de vista diversos sobre els grans temes polítics que ens afecten com a societat.

Com ha viscut el CCCB el conflicte Catalunya-Espanya?
Són temps convulsos, de crisis polítiques molt profundes que ens afecten, ens travessen i ens interpel·len. Aquest període que va començar ja fa set anys, però especialment a partir de l'1 d'Octubre, l'hem viscut amb interès i preocupació, sobretot amb ganes d'entendre quin podia ser el nostre paper. Ha estat un temps convuls, però alhora molt interessant. Hem vist renéixer un gran interès sobre les grans qüestions filosòfiques i polítiques. A finals de 2017 i durant el 2018, quan el públic va baixar als teatres o als cinemes, nosaltres el vam augmentar. L'octubre del 2017 mateix estàvem fent justament un cicle sobre el centenari de la Revolució Russa. Vam tenir aquí l'Angela Davis o Arundhati Roy, i va ser fantàstic. Era una manera de posar en comú el que ens estava passant amb gent d'altres entorns. Hi havia un diàleg permanent i la gent tenia moltes més ganes de debatre sobre què estava passant, de trobar-se físicament, per saber interpretar aquesta i altres crisis. Ha estat un període on hem promogut especialment el debat sobre la llibertat d'expressió i ens sentim molt interpel·lats pel que està passant al nostre entorn.

Penso que s'ha demostrat perfectament que no hi ha cap mena d'incompatibilitat entre ciutat i nació

Judit Carrera directora CCCB - Sergi Alcàzar

De quina manera es pot combatre des del CCCB l'auge de l'extrema dreta, l'autoritarisme, la repressió de la llibertat d'expressió, el masclisme o l'homofòbia?
El paper del CCCB és fonamental, però no som els únics. Formem part d'un entramat i hem de treballar en xarxa per combatre aquests arguments basats en la por i la simplicitat. La recepta sempre és la mateixa: obertura, pluralisme, llibertat d'expressió... Els nostres principis fonamentals. Educar la mirada sobre aquestes qüestions, contribuir a un debat raonat, matisat, sense por, contribuir a aquesta qualitat del debat és una llavor que plantem a llarg termini. No tenim varetes màgiques però crec que és la batalla que hem de lliurar i que podem lliurar molt ben posicionats i acompanyats de col·lectius de cineastes, de gent del món del teatre, intel·lectuals, científics, un entramat de creadors de la ciutat i el país increïble. Hem de contraatacar amb arguments i a més tancament, a més obertura, a més xenofòbia, més pluralisme i així contrarestar totes les pors sobre les que es construeix aquest discurs.

Creus que la cultura guanyarà aquesta batalla?
Sóc optimista de mena, però sé que és difícil aquesta batalla. De tota manera, crec que l'hem de lliurar. Venen temps foscos i complicats i no queda cap alternativa que no sigui fer-ho. Hem de prendre partit i vetllar per la democràcia perquè s'ha demostrat que mentre el progrés científic sempre va endavant, el progrés polític sempre és susceptible de retrocedir. La nostra generació nascuda en democràcia donava tot de coses per descomptades i ara està veient com principis molt bàsics estan en perill. Cal prendre consciència que les grans conquestes polítiques que tant va costar guanyar es poden perdre.

Arran de la polèmica sobre el nou CAP del Raval Nord i l'ús de la Capella de la Misericòrdia s'ha posat en qüestió el model urbanístic que va fer néixer edificis com el del CCCB al bell mig del barri del Raval. De quina manera el CCCB es relaciona amb el seu entorn?
El nostre barri ens explica, ens condiciona i és gran part de la nostra raó de ser. Nosaltres vam néixer en aquest barri com a part d'una política general de trencar les fronteres invisibles que hi havia al Raval, de contribuir a millorar les condicions de vida del barri, i ho tenim molt clavat al nostre ADN. Un centre que es vol dedicar als grans reptes de les ciutats no pot girar l'esquena a un dels barris més complexos i densos de Barcelona, amb una proporció d'habitants nascuts fora de Catalunya del 60%, amb més de 60 nacionalitats convivint en un espai molt petit i que, per tant, és un mirall de la societat que ve. Treballar amb el barri del Raval és una prioritat absoluta i tot just arribada al càrrec vaig anar a veure els directors de les escoles i instituts del barri per entendre bé quina era la realitat a la qual s'estan enfrontant els mestres. Veure com estan treballant en silenci per construir una realitat millor ha estat una de les experiències més fantàstiques des que sóc directora del CCCB. En aquest sentit, el CCCB sempre ha fet un esforç per ser porosos i cedir els espais al barri i treballar conjuntament amb la societat civil del Raval. Aquest és un context molt sensible que volem cuidar-lo molt.

L'edifici és una referència al barri, hi ha sovint molts joves al pati, però com aconseguiu fer-los travessar la porta?
Hem fet experiències darrerament molt prometedores i és una de les línies que voldria aprofundir en el futur. Hem treballat amb instituts i escoles per trencar la por a l'edifici del CCCB i, en aquest sentit, hem fet activitats amb adolescents, com trobades amb Judith Bulter, xerrades que han funcionat molt bé, i estem pensant en projectes nous que permetin una relació de pròxim amb aquests joves, per tal que entenguin que la cultura és una eina per a ells també.

Heu fet exposicions i actes de molt èxit, com la mostra dedicada a Stanley Kubrick, les activitats del Kosmopolis o el debat entre Judith Butler i Fina Birulés a la Biennal del Pensament, que semblava un concert d'estrelles de rock. El vostre objectiu és ser un espai amb èxit de públic garantit o voleu combinar-ho amb altres activitats més arriscades i que vagin més enllà?
La principal pregunta que ens hem de fer i ens fem és per a qui estem treballant? Jo crec que la nostra vocació com a equipament públic ha de ser de màxima accessibilitat, i com més gent vingui millor, i penso que l'èxit de públic no està renyit amb el rigor o l'excel·lència o amb el risc. Crec que el repte per a nosaltres és fer que el CCCB sigui un pont però també un espai de traducció de la complexitat. Estem convençuts que la qualitat del debat no està renyida amb la quantitat de públic.

I en aquest sentit creus que el tòpic d'un centre elitista també s'ha trencat?
El centre des de l'inici ha tingut llenguatges diferents: exposicions de molta qualitat, sofisticades i complexes, amb festivals de dansa, hip-hop, poetry-slam, cinema, totalment populars. La nostra vocació última és barrejar públics perquè el CCCB és un espai destinat a reflexionar sobre l'espai públic, però sobretot el que ha de ser és, especialment, és un espai públic en el sentit filosòfic de la paraula. Hem d'aconseguir que gent que no es barreja habitualment ho faci, perquè és difícil trobar llocs on gent de diferents disciplines, edats, orígens, bagatges es trobi. En un entorn on cada vegada es creen grups més tancats, tenir espais oberts és culturalment i política important.

Un centre que es vol dedicar als grans reptes de les ciutats no pot girar l'esquena a un dels barris més complexos de Barcelona

Judit Carrera directora CCCB - Sergi Alcàzar

Judit Carrera/Sergi Alcàzar

Pensament, ciència, literatura, cine, filosofia, art... quina branca li falta al CCCB?
El CCCB va ser precursor en el seu moment de la multidisciplinarietat que ara tots els museus del món estan incorporant. El centre ho ha fet des de sempre i això ens distingeix d'un museu d'art contemporani, d'un museu de la ciència, d'una filmoteca, d'un auditori... L'equilibri entre totes les disciplines i que no caiguem en la temptació primar més l'una que les altres per ser un museu de la ciència o un cinema, és el que ens fa ser nosaltres. Si em preguntes què li falta et diria que té camp per córrer en treballar els públics del futur, els ciutadans del futur, la gent més jove, que potser el CCCB no havia treballat de forma prioritària. Sense abandonar el públic que ja tenim, m'agradaria molt incorporar-los. És un repte que ens ajudarà a repensar-nos. Darrerament hem vist que la gent jove sí que es mobilitza, sí que està interessada en el debat públic, sí que deixa el mòbil quan una cosa l'interessa, però cal entendre què els interessa o què els preocupa.

La manera d'adreçar-s'hi ha de ser fonamentalment diferent?
Sobretot cal escoltar-los molt. Saber què els interessa. Això forma part d'una manera diferent de programar. Les noves tecnologies han trencat la manera d'accedir a la cultura. Ara amb els mòbils tots tenim un accés a una informació il·limitada, que cal processar perquè sigui coneixement, però en tot cas no es pot treballar de forma jeràrquica. No podem treballar de portes endins i després presentar una programació. Les generacions nascudes amb el CCCB ja són adultes i cal pensar en elles. Però, en l'àmbit internacional tothom debat com incorporar les noves generacions, no és un tema exclusiu del CCCB.

Com a mare d'un nen petit, com es pot fer entrar les famílies i els nens més petits al CCCB?
Hi ha una oferta cultural interessantíssima per a nens i famílies, però és una línia que promourem de cara al futur. Part de la nostra accessibilitat suposa que els nostres espais siguin còmodes i amables per les famílies.  

Et volia preguntar justament per les relacions internacionals que té el CCCB. Continua sent una referència?
L'arrelament local no és per a res incompatible amb la màxima obertura internacional i en aquest sentit el CCCB el concebo com un pont privilegiat entre Catalunya i el món. En les dues direccions: portant el món a Catalunya estàs portant Catalunya al món. Aquest doble eix és fonamental i crec que, com ja vaig aprendre a la UNESCO, hi ha problemàtiques que només poden ser abordades en l'àmbit global. De l'auge de l'extrema dreta al drama dels refugiats. Després hi ha una cosa per mi fonamental, que és reforçar els vincles europeus a través de les coproduccions d'exposicions que fem. Això teixeix una xarxa de complicitats que acaba sent perdurable en el temps. En un moment de crisi del projecte europeu, només per sota, per la via cultural, es podrà mantenir.

Quins són els homòlegs del CCCB al món?
Ens costa molt trobar homòlegs de les nostres dimensions, perquè en tocar tantes disciplines quan treballem en l'àmbit del cinema ho fem amb la Cinématèque Française, quan treballem en l'àmbit de l'art ho fem amb els grans museus com el Pompidou o el MoMA, quan treballem temes tecnològics ho fem amb l'MIT... En funció de les temàtiques treballem amb els grans equipaments d'Europa, Amèrica del Nord i del Sud, i Àfrica en la mesura del possible. Costa trobar institucions tan multidisciplinàries com nosaltres. La Casa de les Cultures de Berlín, el Barbican de Londres s'hi acostarien, però tampoc som 100% comparables.

En la teva tasca anterior com a directora de Debats i Conferències hi va haver noms que van passar molt sovint per Barcelona, com els desapareguts Bauman o Todorov, qui creus que hauria de venir al CCCB i encara no ha vingut?
Quina gran pregunta! (riu). Hi ha molta gent que ens faria molta il·lusió que vingués però encara no ha vingut.

Et volia preguntar, per acabar, com determina el fet de ser dona i mare l'interès del centre per temes com el feminisme o la maternitat?
Les meves experiències personals i la meva manera de viure marquen la meva mirada, però el que és interessant és transcendir la meva vivència personal per veure que hi ha qüestions que són estructurals. El feminisme transcendeix la qüestió de la dona i del gènere, per mi té dues grans lliçons: la lluita per fer visible el que és invisible, la lluita per l'empatia cap a la diferència i l'alteritat, i per l'altra, la lluita per demostrar que tot el que és personal és polític. En aquest sentit, la meva experiència com a mare treballadora amb responsabilitats té un sentit.

A un home amb fills petits potser no li preguntaríem per aquest tema...
Aquestes preguntes sempre són incòmodes, però no em molesten perquè crec que és important és que es facin visibles que hi ha uns nens que seran els ciutadans del futur i que més enllà del vincle emocional que hi tinguem, existeixen. És important no que els periodistes no feu aquestes preguntes, sinó que les feu també als homes. Hi ha tota una nova generació de pares que estan desenvolupant una nova paternitat i segur que estaran encantats que els pregunteu pels seus fills.

Per acabar, no sé quants anys tens previst estar al càrrec, però, com t'agradaria que es recordés la teva etapa?
M'agradaria molt haver consolidat el centre i haver fet un salt endavant en l'adaptació del CCCB al nou context. Haver consolidat tots els programes relacionats amb la paraula, la literatura i el pensament i haver pogut obrir el centre a les noves generacions. Les generacions més joves però també la dels 25-30 anys, una generació molt castigada per la crisi, a qui s'hauria de trobar maneres de donar-los una oportunitat, a través de convocatòries destinades a ells o comissariats per a joves, perquè se sentissin el CCCB com a propi.

Hem vist que la gent jove sí que es mobilitza i deixa el mòbil quan una cosa l'interessa, però cal entendre què els interessa o què els preocupa

Judit Carrera directora CCCB - Sergi Alcàzar

Judit Carrera/Sergi Alcàzar

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat