La poetessa i actriu Juana Dolores Romero Casanova (El Prat de Llobregat, 1992) és la guanyadora del Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, un dels guardons amb més recorregut de la literatura catalana, responsable d'haver descobert autors com Lluís Calvo, Andreu Gomila, Maria Cabrera, David Caño, Mireia Calafell, Anna Ballbona o Irene Solà. Des que una entrevista a Núvol la va donar a conèixer entre el gran públic, Juana Dolores, molt activa a les xarxes socials, ha esdevingut una de les veus més insòlites del panorama cultural. Però avui, com deia el clàssic, hem quedat per parlar del seu llibre, Bijuteria (Editorial Galerada).

Juana Dolores Romero Casanova/Amanda G. Eleuterio

Fa uns dies que vas dir a Twitter que no faries més entrevistes. Ha canviat alguna cosa?
Twitter és Twitter i tot i que el món virtual i el món real no han de ser dues esferes diferents, jo sóc una tia de 28 anys que utilitza les xarxes com fa la meva generació. Una generació habituada a les xarxes socials. El problema és que quan agafo una mica de visibilitat, el meu Twitter és un focus d'atenció. Ara, jo no el deixaré de fer servir com fins ara. Per tant, el que jo hi escrigui no reflecteix el meu pensament ni la meva realitat. Una piulada no és una conferència al CCCB. Quan parlava de les entrevistes em referia a una entrevista concreta que per a mi sí que tenia a veure amb la literatura i amb la cultura catalana, però no amb el meu poemari.

De fet, l'entrevista va sortir quan s'havia conegut que havies guanyat l'Amadeu Oller per Bijuteria, però encara no s'havia publicat el llibre.
Vaig dir que sí a l'entrevista perquè estava confinada, avorrida, la Clàudia Rius és de la meva edat i em va voler entrevistar per les coses que feia abans del poemari. Ara, si tornés enrere, potser no la faria. Vaig dubtar molt a dir que sí i al final les amigues em van animar a fer-ho, però ara vull parlar del meu poemari. Vull parlar del que he escrit.

La poeta Mireia Calafell, membre del jurat, diu en un comentari a l'inici de Bijuteria que "era un pdf de quaranta pàgines signat per Juana Dolores Romero Casanova, un nom que oferia informació aparentment —només aparentment— poc substancial: poeta-jove-dona. Qui és Juana Dolores Romero Casanova?
La Juana Dolores Romero Casanova és una noia que neix al Prat de Llobregat, que es cria al Prat, que s'educa al Prat, que després de molts embolics i males decisions estudia Interpretació a l'Institut del Teatre i, posteriorment, Estudis Literaris a la UB, en la recta final del seu poemari, perquè creu que li falta endreçar lectures, el pensament i nodrir-se.

Potser he trigat cinc anys no només perquè sóc exigent, sinó també perquè he tingut poc temps

Has estat quatre anys escrivint aquest llibre, en paral·lel a la teva obra com a actriu o performer. Com es relacionen les dues vessants?
En realitat he estat escrivint Bijuteria gairebé cinc anys i les dues vessants que dius han estat complementàries. La meva obra teatral, que jo dirigeixo, interpreto i escric, està travessada per l'escriptura. L'escriptura és l'eix central de la meva obra i a partir d'aquí, segons l'artefacte artístic que vull que tingui un projecte —un terme molt banalitzat—, es materialitzarà d'una manera o altra. La pregunta és com he pogut compaginar la meva feina d'escriptora amb les feines precàries que he hagut de fer.

Com ho has fet? La teva és una generació travessada per la idea de precarietat.
Amb molta angoixa i ansietat. Potser he trigat cinc anys no només perquè sóc exigent, sinó també perquè he tingut poc temps.

Has fet tres projectes abans de la publicació del poemari, entre ells Limpieza, que has fet durant el confinament.
Limpieza és la meva primera peça audiovisual estrictament. #JUANA DOLORES# massa diva per a un moviment assembleari és la meva primera obra teatral i *HIT ME IF I'M PRETTY* o Vladimir Maiakovski es va suïcidar per amor, en la qual encara hi treballo, és la segona. Limpieza no deixa de ser un poema. Un poema audiovisual si es vol. El vaig fer durant el coronavirus perquè amb l'artista Sandy Moldavia vam voler engegar un artefacte cibernètic que es diu @HYBRIS.VIRAL, un compte d'Instagram on vam comissariar una exposició. Jo vaig fer aquesta obra. Durant el confinament tot va ser tot tan confús que no sé ni com la vaig fer. Mai m'havia sentit segura en el camp audiovisual, però tenia ganes de preguntar a la meva mare què en pensava de la situació. Estava molt indignada per la hipocresia dels polítics envers les dones de la neteja, que segueixen igual de precaritzades.

Amb una malaltia com la covid-19, la neteja i les persones que netegen han estat fonamentals.
Jo mateixa, com a artista, m'adonava que els essencials sempre són invisibilitzats i discriminats i els no essencials anem per la vida com si fóssim essencials. La gent de la cultura anem per la vida pensant que som essencials i no ho som, en realitat. Cosa que no vol dir que la cultura no sigui valuosa. Hi ha cosa de més valor que una cosa que no és necessària?

Quan li preguntes a la teva mare sobre la gent que no reconeix el valor de les persones que netegen, ella diu que "són uns incultes". Trobo que és una resposta que va al fons.
Després hi situo les imatges del Congrés dels Diputats, quan una dona de fer feines neteja la tribuna i els diputats l'aplaudeixen amb una condescendència, una hipocresia i un paternalisme que em va fer enfadar tant que potser per això vaig fer Limpieza. La meva mare no parla des de cap ideologia, ni cap discurs polític format, ni cap mena de protesta política real, perquè la meva mare no es queixa, no es manifesta, sinó que ho diu des d'una humanitat i un sentit de la justícia gairebé divina.

David Castillo, també membre del jurat, diu que "sorprèn aquest primer poemari de Juana Dolores pels poemes breus, intensos, en algun moment aforístics, tallants, que semblen d'un mestre de la poesia, més que d'una escriptora novella".
Primer de tot, em sap greu que del corpus del poemari, format per 28 poemes i una oració, ens quedem només amb els breus. Jo no faig poemes breus, sinó que faig textos densos, hermètics i críptics. Intento ser una poeta críptica i els poemes breus només són imatges que s'intercalen entre el que és el corpus real del poemari, que són poemes densos i llargs. Jo aspiro a ser un mestre de la poesia, no a ser una escriptora mediocre. I no sóc una poeta novella. No tinc, òbviament, l'experiència d'una poeta de quaranta anys —encara sort!— però fa molt que escric. Pensar que un premi de poesia et configura com a poeta em sembla injust per aquella gent que escriu i no pot o no té voluntat de publicar. Tinc 28 anys, no sóc una nena petita. No he volgut publicar als 28 anys perquè sí, perquè no he volgut fer-ho quan era simplement una poeta novella.

Jo aspiro a ser un mestre de la poesia, no a ser una escriptora mediocre

Has guanyat un premi que té una llarga trajectòria, que ha servit per descobrir algunes figures consolidades dins el món poètic. Et vas sentir atreta pel que representava?
Em vaig presentar al Premi Amadeu Oller perquè em sembla molt interessant la història de la parròquia de Sant Medir, a La Bordeta, i em semblava molt interessant presentar Bijuteria a un premi vinculat a una parròquia, tenint en compte la presència de Déu als meus poemes. Sí que coneixia el premi com conec tota la resta de premis de poesia —com ha de fer qualsevol persona que vol publicar i vol saber quins premis hi ha—, però també és cert que l'Amadeu Oller té grans poetes premiats i poetes nefastos i, tot i que és un dels premis més antics en poesia catalana, estava una mica oblidat els darrers anys.

Per què creus que Bijuteria ha rebut tanta atenció?
Em sap greu que ara es facin crítiques sobre la meva persona perquè jo he adquirit un capital mediàtic i de visualització, però crec que els crítics també són responsables que jo rebi una atenció que els poetes premiats anteriorment no van rebre. Els mateixos crítics que em retreuen això en són els responsables. Entenc el ressentiment, perquè és difícil obtenir rellevància, i entenc aquesta ràbia que faig, però hem de ser prou intel·ligents per veure que jo sóc una tia que vinc de la puta merda, que escriu bé —ningú pot dir que ho faci malament— i que a vegades l'atzar s'equivoca de persona. He tingut molta sort, un factor que molta gent oblida.

Et sents afortunada?
Em sento beneïda. Déu m'ha llençat un cable, però hi ha molta feina al darrere. No em puc responsabilitzar que el meu discurs interessi a la gent i que el que diuen altres poetes no tant. Jo arriscava i m'arrisco moltíssim amb un discurs lliure i sense por. No és tan fàcil. Si jo interesso, no me'n puc fer responsable.

Penso que la gent té por de dir les coses que pensa i jo no en tinc. Sempre he dit el que penso

"La millor manera de lloar una literatura, o la poesia catalana, és no tenir-li gaire respecte" diu David Caño, sobre Bijuteria. Creus que et defineix?
Jo no li tinc respecte a gairebé res. Òbviament respecto la cultura i la literatura catalanes, però no li dec res. Ni a la literatura catalana ni a cap altra.

Et consideres una veu descarada?
Això té coses bones i d'altres de dolentes. No tot són flors i violes a la meva vida. Penso que la gent té por de dir les coses que pensa i jo no en tinc. Sempre he dit el que penso. El meu poemari sovint parla d'això: No només de les meves contradiccions sinó del fet d'escandalitzar. Crec que hi ha molt d'això, sí.

Juana Dolores Romero Casanova/Amanda G. Eleuterio

Dius que als teus poemes hi ha la voluntat d'escandalitzar o de no amagar temes com el sexe, l'estètica, l'amor...
No sé si realment tinc una intenció volgudament escandalitzadora o provocadora. Crec que no la tinc, però sí que m'atrau el llenguatge políticament incorrecte, les imatges políticament incorrectes, les idees políticament incorrectes. Perquè m'atrau tot allò que no és rígid, tot allò que no és dogma. M'avorreix profundament el dogmatisme. És obvi que s'ha de separar l'autor de l'obra, però Bijuteria no deixa de ser el meu primer poemari i és, per tant, profundament narcisista i egocèntric i un reflex de la meva posició davant del món i del meu propi tarannà i caràcter.

Vas publicar un article a La Llança sobre el darrer espectacle d'Angélica Liddell, que havia estat criticat. Et vas atrevir a defensar-lo públicament contra una obra que des del que se n'ha dit políticament correcte potser hauria tocat menystenir.
Si l'art ha de ser políticament correcte, apaga y vámonos. I em preocupa que la gent no tingui prou sensibilitat per entendre que l'Angélica Liddell és una artista i que no va fer un espectacle masclista. Quan parla de les dones com velles decrèpites parla d'allò a què ens condemna el patriarcat. Ella ho assumeix i ho catalitza escènicament. Em preocupa molt aquesta falta de criteri que em sembla producte de l'educació i, especialment, de les inèrcies ideològiques progres. Com ens atrevim a titllar l'Angélica Liddell de masclista? Em sembla d'una mediocritat social!

Qui s'enfada més amb tu les feministes o els filòlegs?
Preferiria que s'enfadessin els filòlegs perquè crec que jo sé més de feminisme que no pas de filologia. I, per tant, els filòlegs tenen per mi més respecte que les feministes de Twitter.

La mística em sembla l'alternativa existencial a aquest capitalisme salvatge que incideix no només en els nostres cossos sinó també en el nostre esperit

Sexe i amor són molt presents a Bijuteria, també l'estètica. El títol del poemari, però, fa referència a la joia de poc valor, que no està feta amb material noble. Una mena de germana pobra de la joieria. Per què?

No crec que la bijuteria sigui una germana pobra de la joieria. És ben bé una altra cosa. Que el meu poemari es digui Bijuteria és una declaració d'intencions. Per l'heterogeneïtat que hi ha al poemari, per l'intent d'arribar a escriure d'una manera brillant però no arribar-hi. Bijuteria no és un poemari brillant. Si ho fos, deixaria d'escriure. Crec que a la literatura hi ha una gran solemnitat, per això volia reivindicar allò que no és purament bonic, el que no és pur. La bijuteria és una còpia d'allò que no es podrà aconseguir. I aquí entra Plató, que travessa el meu poemari. Bijuteria és un poemari d'amor i, per tant, he de fer referència, encara que sigui veladament, a Plató. A Made in China dic "l'atreviment de mostrar-me còpia" o quan dic "esnifar la idea, col·locar el discurs", això és plenament platònic. I a tot el poemari es veu la dicotomia entre el món sensible i el món de les idees. No ho faig literalment, perquè no m'interessa el que és literal.

La tensió entre la bellesa i la ideologia, que són termes que t'interessen.
Això per mi és una transfiguració del pensament de Plató.

Abans anàvem a missa, ara anem al centre comercial. Suposo que hem de trobar un punt de confluència per no tornar-nos bojos

Ara que parles de transfiguració. Déu, fe, oració. La mística és molt present al llibre. Què significa per a tu?
No tant la religió com la mística, que em sembla l'alternativa existencial —per tant, espiritual, que no material, desafortunadament— a aquest capitalisme salvatge que incideix no només en els nostres cossos sinó també en el nostre esperit. Abans anàvem a missa, ara anem al centre comercial. Suposo que hem de trobar un punt de confluència per no tornar-nos bojos.

De fet, l'oració que proposes al llibre és una gran peça mística. I es pot llegir com a tal.
Per a mi, Oració és el millor poema de Bijuteria. És un poema profundament religiós i diferent de la resta.

Has tingut una educació religiosa?
La meva mare és creient, però no practicant. Fins als 14 anys vam anar a missa, però m'avorria una mica. No he tingut una educació religiosa, però sí uns valors cristians. No em considero una persona amb formació religiosa. De tota manera, la meva mare encarna tot el que és bo dels valors cristians i he trigat a valorar-ho.

Sí?
Déu no s'imposa a l'inici del poemari, sinó al final.

La impertinència, l'atreviment, el políticament incorrecte fan goig i fan mal. I jo sóc conscient que faig goig i faig mal

"Faig goig i faig mal" escrius. Podria ser el teu epitafi.
Sí! (riu) És que a més el poema arrenca dient "un detall sobre la impertinència: faig goig i faig mal". La impertinència, l'atreviment, el políticament incorrecte fan goig i fan mal. I jo sóc conscient que faig goig i faig mal. Ho podem relacionar amb aquesta visibilització que ara he adquirit de manera arbitrària. Com et deia entenc el ressentiment, però ens hem de deixar de ressentiments i no ser tan egocèntrics per adonar-nos que hi ha coses que està bé que passin.

També dius: "Transgredeixo totes les expectatives pròpies de la histèria". Era premonitori el que escrivies?
Et prometo que no! De fet, el primer poema diu "Sostenir el pes del Jo —nom, sexe, classe_bijuteria— fins caure melodramàticament: descobrir-me / l'anonimat – ferit, immortal / entre la nuesa la i la carn". Jo escrivia des de l'anonimat i era plenament conscient que un premi de poesia no assassinaria aquest anonimat encara que fos ferit o immortal, però no sé què ha passat... (riu). De fet, d'aquest vers, que forma part del poema Metàfora, me'n desdic al poema titulat, justament, Desdir-se.

Em fa por que se'ns coarti fins i tot la possibilitat de desitjar

On escrius, "m'he cosit l'entrecuix amb la veritat a dins". En un altre vers, escrius: "El desig sempre és violent".
Em fa molta por aquesta concepció que la nostra societat té de la violència, perquè crec que la violència sí que és poderosa i que hauríem de repensar-la i reflexionar sobre què és i què no és violent. És a dir, quin lloc té la violència institucional en el nostre dia a dia i com ens n'hem de defensar. Potser certes pràctiques que no responen a les mateixes lògiques de la violència estatal no deixen de ser profundament violentes. Jo crec que el pensament és, també, violent, i per això em fa por la ideologització de la violència i per això la desitjo. Per això també dic que el desig sempre és violent perquè em fa por que se'ns coarti fins i tot la possibilitat de desitjar.

La referència a la prostitució també és present al llibre.
La prostitució, les putes, estan molt presents al llarg de Bijuteria perquè jo vull ser una poeta mística i no puc pretendre ser-ho sense assumir el que sóc: una pecadora. El Lluís Calvo va llegir el meu poemari i em va dir: "Meravellosa Maria Magdalena, que ha pecat molt perquè ha estimat molt, com es diu a Sant Lluc 7:47". D'altra banda, en un món on la moral encara és tirànica, jo sempre recolzo i recolzaré les prostitutes perquè, en un món ideal, no m'agradaria que ningú vengués el seu cos, com no m'agradaria que hi hagués caixeres de súper cobrant sis euros l'hora. O la meva mare netegés cases per deu euros l'hora.

Em fa molta por no saber escriure d'una altra cosa que no sigui l'amor. Això em pertorba profundament

La Zowi i Majakovskij. Els teus referents van del que se'n diria la cultura més popular i l'alta cultura.
No crec que les cites que hi ha de Rosalía, l'Apocalipsi de Sant Joan, La Zowi o Majakovskij siguin referents de la meva pràctica literària. Crec que eren els més adequats per acompanyar Bijuteria. Si hagués hagut de posar tots els referents seria un volum enorme! Però responen a la meva mateixa persona. Jo llegeixo Majakovskij i escolto La Zowi. El tema d'alta o baixa cultura em sembla antic: Qui pot considerar La Zowi baixa cultura si és una de les artistes contemporànies més interessants de l'estat espanyol? Les seves lletres són poemes!

Dius: "Només adbica la intuïció quan s'enamora".
És així! Jo sóc una persona altament polititzada i puc tenir totes les intuïcions feministes, totes les intuïcions marxistes-leninistes del món, totes les intuïcions llibertàries del món... però quan una s'enamora....

Dediques el teu poemari als teus amants: "Als d'ahir, als d'avui, al de demà".
És que és un poemari sobre l'amor, bàsicament. I em fa molta por no saber escriure d'una altra cosa que no sigui l'amor. Això em pertorba profundament.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat