Fa anys em vaig fer un propòsit que mai no compliré: escriure un paper llarg sobre Josep Pla i les dones. Sí, ja en tenia el títol: aquest; però es va quedar en això i en un munt de frases subratllades i notes preses dels volums llegits de la seva obra completa. A tall d’excusa de mal pagador amb mi mateixa, em va bé dir que d’altres ja s’han més o menys dedicat a fer l’inventari de les dones de la seva vida (una de les coses que em plantejava), i que per això em limito ara a aquest paper curt. Al capdavall, bona part de la tesi final és si fa no fa la mateixa que ja volia exposar en el nonat propòsit primigeni: intentar impugnar el tòpic que corria, corre i correrà de la seva pretesa misogínia. I ara ho intento a partir de donar fe de la pila de sintagmes (un bon tou!) que va deixant anar quan parla dels seus i nostres congèneres, ja que en comptes de fer servir els genèrics personesgent home, escriu quasi sempre els homes i les dones. Si sou lectors de Pla, ho sabeu de sobres: la seva obra (no me l’he llegida tota, però sí una bona part) va plena* d’aquest els homes i les dones. Parli del que parli: del temps, d’història, de política, de cuina, del paisatge, de l’art, dels costums, del país, del món... sempre ho fa en relació amb la vida de la gent, però sempre concreta aquesta gent en homes i dones. (Això sí que és visibilització,i no el desdoblament curt de gambals que ara se’ns imposa i molts s’empassen de gust!) Homes i dones reals posats en medis i situacions reals, que no fa servir com a abstraccions ni entelèquies retòriques per pontificar sobre res. Fins aquí, l’embastat matusser de la idea.

Continuem. Si hi ha alguna feminista d’una sola peça que, encuriosida, ha arribat fins aquí i ja s’esmola les ungles («pretesa, dius?!»),som-hi: hesentit dir a alguna dona: «no em dóna la gana de llegir Pla perquè era un misogin», i ja està, tan ampla. Josep Pla era misogin? De moment, convinguem que podia ser masclista, com molts homes en un cert grau més o menys intens. Misogin? En tot cas, tant com podia ser misantrop, com molts ho som d’alguna manera; els misantrops més o menys confessos, pel fet de ser-ho, a vegades filem tan prim que fem distincions en funció del sexe de qui ens toca el voraviu ─sigui amb fonament, sigui per les nostres manies personals─, i és quan la misantropia es pot confondre amb misogínia, però no més, segons el cas, del que es pot confondre amb androfòbia. Perquè senyores, per poc que siguem intel·ligents i sinceres, confio que la majoria no combreguem acríticament amb el credo de la sororitat, aquesta nova religió que ens diu que pel fet de ser dones hem d’estimar totes les dones com a nosaltres mateixes. Espero que això no s’ho creguin ni les mateixes germanes de la nova congregació. 

Ja acotada la cosa, em disposo a endinsar-me temeràriament en un bardissar; ja veurem com en surto d’esgarrinxada. Fa temps, llegint el volum 9 de l’OC (Viatge a la Catalunya Vella), em vaig fúmer de lloros amb això: «...la misantropia, que en les dones és sempre perillosa.»

Ai!, vaig dir. Perquè ara us poso el que hi ha abans dels punts suspensius i començareu a entendre això de les bardisses:

A mi m’hauria agradat d’ésser negociant [...] i fer els mercats: Dilluns, mercat a Torroella de Montgrí; dimarts, a Barcelona; dimecres, a Santa Coloma; dijous, a Figueres; divendres, a la Bisbal, i dissabte, a Girona! I els diumenges, a reposar, com féu el Pare Etern després d’haver creat el món, però alternant el repòs amb alguna carícia a la senyora per evitar-li la caiguda en la solitud i la misantropia, que en les dones és sempre perillosa.

Sí, el final del fragment fa de mal pair des de la nostra més rabiosa actualitat ─dit amb un dels tòpics cursis, però que em sembla escaient─ si l’agafem en cru (aquesta condescendència displicent, senyor Pla!). I és per sortides així, sentides com campanes esquerdades de lluny, que també han repicat que «era un carca, un fatxa i un masclista fastigós»(us juro que no n’exagero el parer d’algunes dones i d’alguns homes**), sense haver-se’n llegit ni un paràgraf sencer i amb tota la mala fe de què som capaços en aquest país nostre tan estimat i maleït, li encolomem la llufa. I tot això ve reforçat, no caldria sinó, per la nostra general incapacitat d’entendre la ironia. 

Rematem-ho: era de debò misogin? A mi no m’ho ha semblat mai, sobretot a còpia d’anar-lo llegint. En els seus textos és evident que hi ha alguns trets que avui no passarien per un sedàs ben fi de filtrar masclismes. Deixem-ho, doncs, que a vegades podia semblar masclista, amb un masclisme que tots i totes (desdoblament aquí sí del tot adequat, perdoneu) hauríem d’entendre que era «natural»en aquella època seva (i vulgueu entendre també les cometes, si us plau), tant com, repeteixo, podia semblar misantrop. I és que potser hauríem d’aprendre a saber destriar masclisme de misogínia, que no sempre són sinònims. I també estaria bé que qui es dedica a acusar tan generosament de misogin o masclista el primer que passa intentés entendre que tots, qui més qui menys, patim d’una misantropia també «natural»; la convivència ens hi condueix fatalment ─amb gradacions diverses, com és obvi. Ah, i que també volgués o pogués entendre que la misantropia, la pròpia i l’aliena, és impossible d’assumir sense una bona dosi d’ironia, natural o adquirida (diria que en alguns casos no del tot negats hom ─i don─ es pot entrenar per poder-la entomar, i fins i tot produir-la, quasi com si fos un do natural). I és que, al capdavall, en la misantropia hi ha sempre, i no és cap paradoxa, un pòsit de pietat (empatia, en argot contemporani) envers els homes i les dones. Només cal sacsejar-la una mica; els misantrops podem arribar a ser molt sociables en entorns diversos no del tot hostils. Salut i llegiu Pla de tant en tant, feu-me cas. 

*Bastant menys El quadern gris i els textos de la primera joventut (comença a prodigar la fórmula a finals dels anys vint: aquí teniu un exemple de La Publicitat del 19 de febrer de 1927 ─estava a punt de fer els trenta─ que us enllaço complet per si us ve de gust, ja que a més es tracta d’una molt bona lectura que fa de l’Ulisses de Joyce ─també el trobareu a Caps-i-puntes, volum 43 de l’OC. És curiós, i diria que simptomàtic, que malgrat la reelaboració d’El quadern gris a la maduresa no hi va voler incloure un tret estilístic que després va fer servir a gratcient i amb profusió. Una possible explicació de la poca recurrència ─i per això dic que sembla simptomàtic─ seria que EQG, a grans trets ─i dispenseu-me la matusseria de l’apunt─, és més «descriptiu» que «reflexiu».

**Vull remarcar que la fórmula amb preposició més article repetits, i que uso aquí expressament, també és de factura planiana típica pel que fa al cas que he volgut reportar. No cal filar gaire prim per veure-hi reblat el valor intensificador i diferenciador. Pocs autors han fet servir aquest recurs que, ben intencionadament, reivindica la identitat femenina com qui no vol la cosa. Però, ai no, que era un masclista!