Josep Cots i Costa (Manresa, 1942) va voler homenatjar l'escritor George Orwell creant l'any 1983 Edicions de 1984, una de les editorials independents més destacades del panorama literari català. Nascut en una família humil i marcat pel compromís polític antifranquista, va fer transitar l'editor del combat contra el totalitarisme dels vuitanta a la descoberta de nous autors, com Sílvia Alcàntara, Jordi Lara, Raül Garrigasait o Sergi Pons Codina, l'aposta per les traduccions de clàssics de la literatura internacional, com William Faulkner, i l'edició d'obres completes poètiques, com els casos de Walt Withman o Blai Bonet. 

20190904 RETRAT JOSEP COTS EDICIONS 1984 Sira Esclasans i Cardona 008

Vas néixer a Manresa l'any 1942 en plena postguerra. Com era la teva família?

El meu pare era un home senzill que treballava a la banca i la meva mare era d'una família molt pobre, no va conèixer els pares i va ser adoptada, i cuidada el meu germà, que era fill del primer matrimoni del meu pare. Al meu pare se li va morir la primera dona quan estava al camp de concentració de Deusto i quan va tornar es va casar amb la noia que cuidava el fill. Era un casament pràctic. Jo vaig néixer el 4 de juny del 42, el dia del Corpus. Vaig néixer al mateix moment que sortia l'hòstia sota tàlem. (riu).

Com es viu la guerra a la teva família?

El meu pare es va quedar sol al banc i el van fer cap del comitè de la UGT encarregat del banc on treballava. Però perquè vegis com era el meu pare, anava a les nits a treure els diners de les caixes de seguretat del banc, que estava confiscat, per portar-los a les famílies que els havien dipositat, perquè el banc no era segur. Es jugava la vida per diners que no eren seus! I quan el vaig cridar a files va decidir que no hi aniria, perquè no s'havia significat políticament, i es va escapar. A la frontera andorrana el van enxampar quan anava a buscar aigua per un capellà molt vell que anava amb ells per travessar la frontera, i el van tancar al castell de Montjuïc on les va passar magres. De tota manera, quan hi va haver la batalla de l'Ebre els van agafar a tots i els van portar cap al front de l'Ebre. Allà el van enganxar els franquistes i el van empresonar a Orduña i a Deusto. D'allà en va sortir gràcies a diversos avals. Quan va arribar es va trobar que la seva dona s'havia mort. Aquesta primera dona es deia Berta, que és un nom molt típic entre els carlins, com Margarida.

La teva vinculació amb la cultura ve del teu germà, més gran que tu.

El meu germà va néixer el 1931 i ens portàvem 10 anys i pico. Ell va tenir la sort de conèixer un republicà de mostra que quedava a la seva feina, que li donava llibres. Gràcies a ell es va anar aficionant als llibres, una dèria que ja tenia d'abans però que va anar augmentant. Mira si era aficionat als llibres que es va morir llegint un totxo de biografia de Nietzsche, i abans ja havia llegit un llibre de l'Onfray i una història del Barri Xino.

A casa no eren lectors?

A casa no eren lectors, però quan el meu pare es va jubilar es va llegir sis volums d'Història de la Filosofia de dalt a baix. A partir de llavors ja li vaig anar portant diversos totxos d'història. La meva mare pràcticament no sabia escriure, però també va acabar empassant-se novel·les una rere l'altra.

Com va ser la teva educació?

Nefasta. Em sabia els Principios del Movimento Nacional, però no tenia punyetera idea de res. La sort és que tenia una memòria molt gran i era com una esponja, especialment dels temes històrics. Anava als Hermanos de la Salle de Manresa. L'escola va ser una cosa espantosa.

Què et va portar al Seminari?

Jo era un gamberret i la meva manera de sortir d'aquell ambient va ser a través de la religió, que em va posar les coses a lloc, especialment a través d'un capellà, mossèn Junyent, que em va portar a ingressar al Seminari. Jo sóc molt llançat i vaig decidir ingressar-hi. Això de ser llançat és una característica molt meva, que no era pròpia de casa meva.

Quina influència va tenir mossèn Junyent en tu?

Intel·lectualment tota. El meu nivell crític inicial va ser gràcies a ell. Ell era un savi que va sacrificar la seva carrera per a ser capellà i estava al costat de la gent més fotuda i necessitada. Va tenir un pes molt fort en la cultura manresana en el moment més gris i mediocre del franquisme, que va desvetllar aquella societat d'una manera claríssima, sense cap prepotència ni protagonisme. Era un patriota d'una peça.

Per ell vas anar al Seminari de Vic?

Amb un any en vaig tenir prou i em vaig tornar ateu completament. Des de llavors no he cregut en res... ni falta que hi fa! (riu)

Amb un any al Seminari de Vic en vaig tenir prou per tornar-me totalment ateu!

20190904 RETRAT JOSEP COTS EDICIONS 1984 Sira Esclasans i Cardona 007

Aquella època del Seminari també és la del desvetllament polític?

Als 18-19 anys ja havia començat a comprometre'm i editar octavetes, que editàvem o copiàvem. Vam empastifar totes la Conca del Llobregat, des de Balsareny i Sallent fins a Sant Vicenç de Castellet i Castellbell i el Vilar. Cridàvem a la vaga i contra en Franco! (riu). Al Seminari vaig estar implicat a fons en la defensa de la manifestació dels capellans del 1966 i després, a la mili a Cartagena, vaig estar molt compromès. Teníem dos pisos plens de propaganda de tots els partits, perquè havíem format una espècie de comitè que tenia com a centre l'Estat Major de la Marina on jo estava com a oficinista. Es van espantar tant amb la moguda del Primer de Maig que ens van fer doblar la guàrdia i no sabien que els organitzadors érem nosaltres.

Hi ha un llibre fonamental per tu que és El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, traduït per Joan Sales.

Amb aquest llibre, més enllà de la temàtica, vaig descobrir el català escrit. Jo fins llavors no havia llegit cap llibre en català. Va ser un xoc. A partir de llavors vaig començar a llegir moltíssim. Ho devorava tot. A la mili hi vaig anar amb 80 llibres i em vaig muntar una biblioteca! Hi tenia, entre d'altres, el diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra.

Quan neix l'editorial?

L'editorial neix quan m'adono, l'any 1983, que l'any següent es dona la coincidència del títol d'Orwell amb l'any 1984. Quan ell l'escriu l'any 1948, situa aquell any com un objectiu llunyà. La societat que hi pinta on tot està controlat i es reescriu contínuament la història està més viva que mai. L'editorial la fundem l'Àngels Agulló –la meva dona–, en Jordi Rojas i jo. Al cap d'un any s'hi va incorporar la Carme Sansa. Políticament i literàriament sintonitzava molt amb l'Orwell, amb el seu ideari socialista no estalinista però revolucionari, aquesta confluència va fer que cregués que, tot i que jo era un autodidacte, era el moment de crear Edicions de 1984, en homenatge a Orwell.

Un autor que no has editat mai.

L'editorial es diu "De 1984" perquè volíem que aquest fos el primer llibre, però no l'he pogut editar per una senzilla raó. Vam anar a veure l'editor Josep Vergés, perquè Destino que tenia els drets de l'Orwell en castellà i en català, per fer una coedició i ens va engegar a fer punyetes. Llavors, quan va dir que no, vam deixar el nom però vam seguir el seu ideari d'alguna manera en el contingut literari de l'editorial

Quin era el context editorial d'aquell moment?

Quan vam néixer jo no tenia ni fava d'editar.

Malgrat que havies fet moltes octavetes!

Tot i que això d'editar, sembli una cosa clandestina, perquè ningú llegeix, no té res a veure amb fer octavetes. (riu). En aquell moment hi havia Edicions 62 en competència amb Columna, que al principi ens va demanar de col·laborar. Era un moment d'intensa competència entre aquestes dues, amb en Miquel Alzueta molt llençat que feia unes campanyes impressionants, que semblava que tots els catalans érem collonuts, cosa que ha estat nefasta. També existien Quaderns Crema, La Magrana, aquell any va néixer Empúries i més endavant va sortir La Campana, i para de comptar. A nosaltres ens veiem com uns bojos, perquè no actuàvem segons els criteris de mercat.

Quins eren els vostres criteris?

Publicàvem els que ens agradava. Ni més ni menys.

A les col·leccions Soldats de ploma i Temps maleïts publicàveu textos de denúncia del totalitarisme feixista i estalinista, que sovint us generaven suspicàcies polítiques.

En aquell moment tots els actors polítics de l'època de la Guerra Civil estaven vius. Molts eren joves el 1939 i llavors tenien com a molt 70-80 anys. Que poséssim Brecht al costat de Solsgenitsin irritava a molta gent!

Vau recuperar clàssics com Berlin Alexanderplatz d'Alfred Döblin...

Vam creure que retratava una societat com l'Alemanya d'abans de l'ascens del nazisme, però que també presenta un personatge que surt de la presó i que no podrà de cap manera reinserir-se a la societat, que el rebutja. Tot plegat formava part d'aquesta idea de denúncia que volíem donar de la societat.

De fet, ha estat un dels èxits de l'editorial.

És un longseller. Cada mes té un resultat positiu. És l'únic llibre de l'editorial que mai ha estat negatiu. Devem haver-ne venut més de 5.000 volums!

Quins són els criteris que ha de tenir un llibre per a ser editat per 1984?

Ha d'estar ben escrit i ha d'aprofundir en la indagació de la naturalesa humana, a fons.

Llegir El Crist de nou crucificat va ser un xoc. Era el primer llibre que llegia en català i em va convertir en un lector voraç

20190904 RETRAT JOSEP COTS EDICIONS 1984 Sira Esclasans i Cardona 009

L'etapa inicial de l'editorial, amb les dues col·leccions Temps maleïts i Soldats de ploma, es va aturar als anys 90.

Per diversos motius es va aturar. Jo treballava a La Caixa i vaig anar destinat a Girona i ho vam deixar en standby, però a partir del 96 m'hi vaig poder dedicar completament professionalment.

Llavors és quan fundes Mirmanda.

La família de la meva dona té molta relació amb l'Alt Empordà i la Catalunya Nord i un dia vam anar a la Mare de Déu del Mont. M'hi vaig emportar el Canigó de Jacint Verdaguer, en l'edició que Narcís Garolera havia publicat a Quaderns Crema, i mirant el Canigó vaig llegir-me'l, veient tots els monstres i fantasmes que havia vist Mossèn Cinto. Verdaguer escriu, "Quan Barcelona era un prat, Mirmanda era ciutat". Mirmanda és un poble mític al costat de Terrats, i em va començar a bellugar tot de coses, fins que vaig decidir construir una col·lecció oberta a tots els gèneres sense limitació temporal, barrejats autors catalans i internacionals sense cap mania, aprofundint en l'obra d'autors...

Descobrint nous autors, també.

Al principi no publicava autors catalans perquè no descobria autors catalans. I el primer que vaig descobrir va ser en Jordi Lara.

Com va ser aquesta descoberta tan sonada?

Ens va arribar el manuscrit a través d'una parenta de la Carme Sansa. Vaig llegir-ne les quatre primeres pàgines i em va meravellar. En menys de 48 hores ja vaig decidir publicar-lo.

A partir d'aquí descobriu autors com Raül Garrigasait, Premi Llibreter i Premi Òmnium, o Sergi Pons Codina. Tu abans parlaves d'una característica important de l'editorial: No posar límits temporals, de gènere ni geogràfics.

La literatura és fruit de la barreja, en el temps i en l'espai. I, una característica és anar a fons amb els autors.

Un exemple d'això serien les obres completes de poesia, que heu editat.

Nosaltres teníem una obra poètica molt important que és El crepuscle de la Humanitat, una antologia expressionista que va ser publicada l'any 1919 a Berlín, traduït per l'Artur Quintana. Em vaig adonar que Mirmanda havia de quedar per la narrativa i, en canvi, no podia convertir-me en un editor de poemaris inèdits contemporanis, perquè això tocaria els nassos a editorials que ja existeixen i ho fan molt bé. Però, en canvi, la mancança d'obra completa sí que la podria cobrir.

Heu publicat Blai Bonet, W. B. Yeats, W.H. Auden, Lluís Solà, Óssip Mandelstam o Walt Withman...

En Lluís Solà em va venir a veure i ja sabia que venia a proposar-me de publicar l'obra completa. Jo el coneixia dels temps de Vic, d'on vaig marxar perquè em van avisar que si no ho feia, em detindrien, perquè jo feia de conspirador. Ell també conspirava amb el seu grup, però ell ho feia a la part de baix i jo a la part de dalt. L'havia anat seguint i quan em va proposar l'obra completa no sabia que venia no només amb la seva obra fins llavors sinó també l'obra inèdita.

Quina importància ha tingut per vosaltres la recuperació d'obres de clàssics?

El món de l'edició en català té una mancança molt seriosa: ha patit massa el monopoli de dos grans grups enfrontats que políticament venien a representar els dos grans blocs del país. Edicions 62, que representava la tradició del PSUC, i Enciclopèdia Catalana, que venia del pujolisme. Això ha fet que tot el que no era d'aquestes dues finques era terra cremada. Nosaltres vam néixer al mig i costava molt fer-s'hi un forat. La crisi ha tingut la virtut de carregar-s'ho tot, i més que el fet econòmic, ha posat en crisi la seva prevalença intel·lectual. Per les costures d'aquesta trencadissa han sortit tot de petites editorials que han pogut treballar en tots els aspectes negligits per aquests antics monopolis.

També vosaltres?

Jo volia fer això, perquè veia que el món català havia quedat entretingut en aquest enfrontament mentre el món en castellà es disparava amb AnagramaTusquets, etc., amb un suport potentíssim de la premsa espanyola. En el terreny del consum literari, mentre aquests editaven de tot, per a tot i per tot, aquí ens anàvem constrenyent més. Enaltíem figures mediocres com a grans figures mentre ens constrenyíem encara més en el terreny editorial. Això ha fet que no tinguem una tradició de lectors adelerats pel que surt últim, seguir nous autors, etc., perquè no han tingut una oferta en català adequada. Ara, però, ha nascut una generació nova que ha provocat una efervescència lectora, a través de clubs de lectura, llibreries, biblioteques, que està creant una xarxa o una base que té una gran capacitat de seguir l'oferta natural d'un país. Hi ha, però, aquest buit anterior, i per això creia que Mirmanda l'havia d'ocupat. En aquest sentit, si recuperem Faulkner, fem-ho seriosament i a fons. No ens quedarem amb una obra, sinó que donarem una visió ampla i en català.

Heu apostat fort per la traducció, fins i tot traduint abans que es publiqués en castellà.

Amb això he tingut més d'una enganxada. Hi ha una editorial que compra drets en català per bloquejar-los i no edita mai en català, només per evitar que els altres publiquin i n'hi ha una altra que s'emprenya molt si publiquem abans que ells en català.

Gràcies a la trencadissa de la crisi han sortit tot de petites editorials que han pogut treballar en tots els aspectes negligits pels antics monopolis editorials i intel·lectuals que dominaven el país

20190904 RETRAT JOSEP COTS EDICIONS 1984 Sira Esclasans i Cardona 005

Voldria preguntar-te pel cas de Sílvia Alcàntara. Un dels booms de l'editorial.

Sílvia Alcàntara va ser una autèntica sorpresa, perquè es tractava no d'una persona jove, sinó d'una dona de 65 anys que presentava la seva primera novel·la. Jo pensava que això era justament un valor afegit. Parlava d'un imaginari, el de les colònies tèxtils, que no estava narrat. I ella ho feia amb molt d'encert, a través de molts personatges que donaven diferents punts de la vida de la colònia, i que denunciava els tripijocs que sovint es resolien amb la pòlissa d'incendis. Aquell era, de fet, el meu món de petit! A més, vam tenir la sort que, de seguida, crítics com l'Ada Castells o l'Emili Manzano el van recomanar i es va convertir en un dels fenòmens de l'editorial.

Heu editat 61.000 volums d'Olor de colònia i 15.000 de La casa cantonera. Aquesta autora de 65 anys ha resultat ser la més rendible de la casa en un moment de crisi, en què vosaltres no plegueu veles sinó que augmenteu ambició.

Tu amb una crisi et pots aturar i editar menys, però si t'atures, has de tenir unes referències de fons que saps que durant aquells anys d'aturada et permetran ingressar per pagar l'estructura fixa de despesa, perquè a més, en un context de crisi vendràs menys. Si no el tens, et toca rebaixar costos però no limitar producció. Aquí nosaltres vam diversificar i augmentar. Nosaltres hem editat més en plan bèstia, més feliços que Déu.

Parleu d'una mitjana de 30.000 llibres l'any, 20% de fons i 80 de novetat.

Potser fins i tot un 25% de fons, però amb això no pots viure. Necessites la novetat constant. Si jo tingués alguns autors ficats en la prescripció escolar podria viure del fons tranquil.

35 anys després de la fundació de l'editorial, quin paper creus que hi jugueu?

Crec que moltes coses que les que hem fet han estat un estímul perquè d'altres ho fessin, perquè han pensat que si nosaltres podíem, ells també. Les noves editorials que neixen arriben a llocs on no arribava el món editorial, però el problema sempre serà d'oferta.

Quins són els problemes de l'edició en català?

L'edició en català té un problema de demografia. A més, hi ha molta gent catalanoparlant que no llegeix en català. Buscar la part crematística de l'edició fa que hi hagi espais descuidats, que les noves editorials poden ocupar. El problema de l'oferta és vital. Si ens trobem amb una societat que llegeix perfectament en català i en castellà, només si hi ha la possibilitat de tenir un llibre en català farà que el lector pugui girar cap a l'edició en català. La societat és molt permeable quant a llengües, per tant, el més important és una bona oferta. Ara bé, és una lluita molt fotuda pel desequilibri que hi ha entre una llengua i l'altra. De tota manera, s'ha augmentat el nivell de curiositat literària del lector català, però encara podria fer-ho més.

Una característica de 1984 seria aquesta curiositat pel que passa al món?

Nosaltres hem publicat alguns Pullitzer que no es coneixien, autors que no estaven traduïts: Jennifer EganMarilynne Robinson, etc.. Ara, hi ha tanta producció internacional que has de triar molt.

Com us arriben els originals?

Ens arriben uns 150 manuscrits l'any i t'he de dir que potser un o dos són els que tenen sort que els publiquem. La gent redacta bé, però això no és l'escriptura literària.

Quin és l'autor que et fa sentir més orgullós?

Un dels autors que estic més orgullós d'haver editat és Hans Fallada, de qui hem publicat sis llibres. N'hi ha molts, però poder publicar el 1984 d'Orwell hauria estat perfecte.

Una de les fites ha estat publicar El Danubi de Claudio Magris?

Jo la vaig llegir-lo i em va encantar aquesta digressió històrico-retòrica i vaig pensar que calia publicar-lo. Va ser dels primers llibres de Mirmanda. Un altre seria Les croades vistes pels àrabs, d'Amin Maalouff, que sempre se'ls deixaven quan publicaven la seva obra i que jo no m'he descuidat.

Com encares el futur?

El futur és la Laura Baena, que fa 13 anys que és aquí i que és una persona completament preparada. Ara mateix no hi ha cap decisió que jo prengui que no prengui ella i a l'inrevés. Jo tinc 76 anys i ella m'ha de substituir.

Està prevista la retirada?

A mesura que el cos aguanti anirem fent. Ella pren les decisions i ho signa tot, i vull que vagi sent ella la responsable. Això no vol dir que jo no intervingui.

35 anys després, ha valgut la pena aquesta aventura?

Hem fet 450 títols i t'he de dir que quan arriba un llibre nou és com si fos un nen petit amb unes sabates noves. Surto disparat i és com si fos un naixement. La mateixa il·lusió del començament la mantinc avui dia. Ara, tinc un escepticisme positiu profund propi dels que sobreviuen lluitant. La meva fita seria morir lluitant, però, de mort natural.

La meva fita seria morir lluitant, però, de mort natural