Gènova, possiblement algun dia inconcret entre 1921 i 1924. Segons diu la llegenda, davant la casa on Josep Carner viu amb la seva família s’aixeca un pollancre admirat dia rere dia pel poeta, que a la capital de la Ligúria és més conegut per ser el vicecònsol d’Espanya que no pas pels seus versos. Quan un dia el pollancre és talat, però, Carner no dubta ni un segon en prendre una decisió fulminant: “demà ens mudem”, li diu a la seva filla Anna Maria. I l’endemà, dit i fet, el poeta i la seva família es canvien de casa. L’anècdota és de Jaume Coll, marmessor de l’obra del Príncep dels poetes, i l’explicava Josep Massot fa anys en un article a La Vanguardia en el qual rememorava la fixació de Carner amb la natura i, especialment, amb els arbres.

Una obra talada

No és possible saber si aquell pollancre, o l’absència del mateix, va servir-li d’inspiració a l’autor d’El cor quiet pel poema “Els pollancres de França”, publicat el 1925 i en el qual els pollancres “tots duen un ordre, tots tenen un seny”. El que sí que es pot assegurar, avui que es compleixen cinquanta anys de la seva mort, és que l’ideal de civilització hereu del noucentisme que Carner va personificar en els arbres és tan escàs que som nosaltres, els lectors, qui n’enyorem les seves obres mestres a les llibreries, igual com ell va decidir canviar-se de casa per evitar l’enyor d’un pollancre.

Precisament trobar l’obra publicada de Carner és un exercici gens ordenat ni apropat al seny, ja que si algú es disposa a comprar un llibre concret del gran poeta del noucentisme, s’embrancarà inevitablement en una aventura caòtica i eixelebrada. Què pensaríem si en l’any commemoratiu de la mort de Dante no fos possible trobar exemplars de la Divina Comèdia a les llibreries d’Itàlia? Algú s’imagina què passaria si d’aquí a quasi trenta anys, mig mil·lenni després del naixement de Cervantes, no es trobés enlloc una edició d’El Quixot? Salvant les evidents distàncies, això és el que passa avui amb Carner, quan a qualsevol botiga de llibres del nostre país és molt més senzill trobar tota la sèrie de Geronimo Stilton o tots els llibres de Risto Mejide que no pas la majoria d'obres del geni barceloní que va morir el 4 de juny de 1970 a Brussel·les, en aquella “ciutat amb uns soldats no gaire de debò” i lluny de Catalunya.

carner

Josep Carner amb amics músics i membres de la colla del Xop-bot: Magí Morera, Romà Sol, Ricard Viñes, Déodat de Severac, etc. (Biblioteca de Catalunya)

El rei de les llibreries de 2a mà

Un dels primers grans defensors de dignificar la poesia carneriana va ser Gabriel Ferrater, que té un poema dedicat a ell dins Les dones i els dies, i un dels grans ferraterians -i carnerians- de casa nostra, Jordi Cornudella, va presentar l’any 2016 la publicació de l’obra crítica de Josep Carner editada per Edicions 62 i a cura de Jaume Coll. Malgrat això, quatre anys més tard i en l’any commemoratiu del poeta, l’únic tom d’aquesta magna obra que es pot trobar a les llibreries és el primer, que recull només els llibres d’entre 1904 i 1924. És curiós com, per desgràcia, la figura literària que més controvèrsia i polèmiques desperta a Twitter -amb permís de Víctor Amela i Juana Dolores- no aconsegueix fer-se lloc allà on es venen els llibres, com si la seva figura, més que la d’un autor literari, fos la d’un símbol.

Amb Carner, com amb els grans símbols, no hi ha equidistància possible: segons sembla, o n’estàs a favor o n’ets un enemic acèrrim. Precisament algunes setmanes enrere va córrer per les xarxes socials una campanya anomenada “Carner és MDMA” en la qual, a primer cop d’ull, es comparava la poesia de l’elegant i bonhomiós poeta nascut a l'Eixample amb una droga de disseny addictiva i estimulant. Més enllà de pensar que algun jove es pugui posar a llegir un cant de L'oreig entre les canyes abans d’entrar a una discoteca d’Eivissa, però, l’encert de la comparació rau en dos fets tristament ben reals: el primer, que la circulació de la primera edició de Nabí, l'any 1947 (però amb data d'edició de l'any que va ser escrit, 1938, per evitar la censura) ja es venia de manera prohibida i furtiva a la rebotiga de les llibreries, com una droga; el segon, que per comprar actualment un llibre com Nabí cal furgar entre la pols a llibreries de vell o als portals digitals de compravenda, quedant amb el comprador per fer la transacció del llibre amb la mateixa fredor amb què un traficant ven haixix apaleao en una cantonada amagada.

La peripècia del meu col·lega Joan Safont per aconseguir comprar un exemplar de Poesia (1957), sense ni tan sols baixar del cotxe, és en realitat l’aventura de tots els que, en algun moment de les nostres vides, hem desitjat comprar el que, fins al moment, és el millor compendi de la poesia de Josep Carner. Intentar comprar les proses periodístiques aplegades a Les bonhomies, per exemple, és gairebé una utopia, i buscar “Poesia 1957 Carner” a Google és sinònim de trobar-se una primera entrada en la qual, el primer que se’ns diu, és que el llibre està descatalogat. Trobar-lo i a un preu òptim és una tasca titànica, però el problema és que les alternatives com poden ser les Poesies Escollides de la MOLC o l’Antologia Poètica d’Edicions 62 són, a part d’incompletes, indignes per a algú que no va escriure poemes que afectessin el sistema nerviós central com la metamfetamina, sinó que va fer alguna cosa millor: edificar amb la seva poesia un monument a la llengua catalana com mai ningú no ho havia fet abans, atrevint-se a construir una obra de qualitat universal a partir d'una llengua local.

josep carner efe

Supervivent d’un camp remot

Dos mesos abans de la seva mort, Josep Carner i la seva dona Emilie Noulet van tornar a Catalunya després d’un exili de trenta-un anys, per bé que el poeta sempre havia manifestat que no tornaria mai al seu país mentre Franco governés. Com confessava Pere Calders en un article publicat l’any 1967 a Oriflama, Carner havia manifestat “el seu desig de venir a morir a Catalunya”, però igual que la incògnita de si el pollancre talat de Gènova va inspirar o no el poema “Els pollancres de França”, també es fa difícil aquí esbrinar quina va ser la voluntat de Carner per tornar a casa, sobretot si tenim en compte el seu degradat estat de salut físic i mental, amb episodis d’amnèsia i un equilibri irregular entre la lucidesa i la demència.

Feia escassos anys que la candidatura carneriana pel Premi Nobel que havien impulsat alguns intel·lectuals catalans -i que tenia el recolzament de figures com T.S.Eliot o Giuseppe Ungaretti- havia fracassat davant la forta pressió de la dictadura franquista, per això aquella primavera de 1970, amb Carner a Barcelona, molts s’esperaven que el segon Premi d’Honor de les Lletres Catalanes recaigués en ell, el Príncep, però en tant que símbol, el catalanisme combatiu sembla que va preferir arraconar el reconeixement a aquell exiliat que havia tornat incomplint la seva promesa. El premi no va ser per a Carner, ja que va recaure en Joan Oliver, com tampoc el Price dels poetes va comptar amb la presència de l’autor de La paraula en el vent: aquell 25 d’abril de 1970, mentre tota la plana major de la poesia i la cultura catalana es reunia en el primer gran acte poètic i multitudinari durant el franquisme, Carner es trobava en un balneari de La Garriga descansant i amb la salut ja molt debilitada.

Va tornar a Brussel·les, on moriria setmanes més tard. En un poema titulat “Si cal que encara et vegi”, el poeta havia confessat el seu desig de tornar a casa abans de morir i veure que “el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere/ la plana ben escrita de versos paral·lels”. En aquell país ordenat com la terra llaurada que va somiar tornar a trepitjar, però, moltes vegades ni les institucions ni els interessos editorials han contribuït a coronar com es mereix l’obra de Carner, convertint aquesta terra plena de localitats amb carrers o monuments en honor seu en un bosc sense pollancres. Per sort, aquestes plaques i tots els llibres de pell groguenca amb olor de ranci són les arrels que, repartides per les lleixes de milers de cases particulars, magatzems de drapaires o parades de brocanters del país han acabat esdevenint l’autèntica geografia literària del poeta. Un regne més que insuficient per al príncep legítim de les lletres catalanes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat