Podria haver estat d’una altra manera, però els fets són aquests: mentre el nostre Carles Riba (1893-1959) —més tard esdevingut apòstol de l’antifranquisme— es va deixar seduir pel feixisme de Mussolini i per la propaganda del seu culturalisme buit, durant els fastos que van celebrar el bimil·lenari de Virgili —Riba va ser feixista com Foix abans de ser moltes altres coses molt més edificants—, la Yource, la Marguerite Yourcenar (1903-1987), encara més jove però menys càndida quant la seva passió desmesurada per l’antiguitat clàssica i per les promeses de la seva enèsima restauració redemptora, va dir que no a tot això, des dels seus començaments. L’escriptora belga es trobava casualment a Roma el 1922 i va viure la marxa sobre Roma —com també un jove reporter amb barret fort anomenat Josep Pla— i la seva experiència no deixa lloc als dubtes ni es distreu en trobar disculpes brillants en els camises negres per a les seves negres intencions disfressades de bons propòsits. “Fragiles comme une bonne volonté” és una de les intencionades frases del tercer paràgraf de La moneda del somni (Denier du rêve) publicat per primera vegada el 1934 i reescrit el 1959. És, sens dubte, una de les novel·les menys conegudes de la gran dama de la literatura francesa, un text obertament engagé, compromès, no menys que els de Louis Aragon o els de Pablo Neruda amb les llibertats polítiques, no menys defensor de la causa de la veritat que els de Riba mateix.

Yourcenar és un gran referent de la individualitat contemporània, és la gran narradora de l’ànima humana, de la seva magnificència intel·lectual i, alhora, de la seva misèria quotidiana. També és, a la seva particular manera, una extraordinària escriptora política, com li pertany legítimament, si tenim en compte la seva passió per la història com a forma de coneixement, per les vicissituds de la política dels temps passats, per la seva vasta erudició sempre pendent del que és significatiu de veres. Sense ideologia ni consignes, sense ingenuïtat ni filantropia satisfeta, les opinions polítiques de Yourcenar tenen avui tanta vigència com fa dècades. Més i tot encara. S’estableixen sempre en positiu, des del seny i la serenitat davant la comprensió de la realitat, denunciant la manipulació i la falsedat de la propaganda ideològica, des del model exemplaritzant de les seves narracions on tot tendeix a l’esforç i a la reconquesta de la dignitat humana que s’ha perdut o que ha quedat en perill. Amb tota la raó del món el meu admirat Jean d’Ormesson, encarregat del discurs de resposta a la recepció de Marguerite Yourcenar en l’Acadèmia Francesa el 1981, va dir d’ella que la seva obra era sinònim de saber i de serenitat però, sobretot, era sinònim d’elevació humana. La convicció que la veritable naturalesa de l’ésser humà és en la capacitat d’anar cap amunt, d’engrandir-se en la fidelitat cap a un mateix, en la intensificació dels valors que l’ésser humà s’ha atorgat a ell mateix i on s’hi reconeix. És l’entusiasme per la veritat, la bellesa, la utilitat. Això és el que trobem als seus llibres. Crec que sempre està pensant en una etimologia del grec antic segons la qual, ànthropos, el terme per designar l'ésser humà, es compon de dos significats. El (o la) que està dret, que té els peus sobre el terra i el (o la) que mira cap endavant i cap amunt. Cap amunt.

Una moneda de deu lires és un element d’equitat, de justícia, un valor que passa de mà en mà. Deu lires són sempre deu lires i les són arreu del món. No passa el mateix amb les grans paraules, amb les grans frases amb paraules gruixudes com justícia o llibertat. A través de la història d’aquesta moneda coneixerem els seus posseïdors, una prostituta, una venedora de flors i, en especial, Marcella, una revolucionària, potser el més admirable dels seus personatges femenins. Coneixerem un fet històric: l’assassinat frustrat del Duce, d’aquell Cèsar d’opereta que portaria Itàlia a l’estadi superior de la follia. Yourcenar ens mostrarà els ambients anarquistes italians que va freqüentar a França amb tant d’interès, d’entusiasme. Una novel·la històrica, de la història recent, però escrita amb la grandesa eterna d’aquell text que tots vostès ja coneixen bé, Les memòries d’Adrià.

Jordi Galves
L'enamorada llança La cova de la Sagrada Família Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança Barcelona des de dalt Jordi Galves