L’escriptor i aristòcrata Alexis Henri Charles de Clérel, més conegut com a Alexis de Tocqueville (1805-1859), que havia d’esdevenir un dels principals teòrics d’un nou sistema polític denominat, —pomposament, falsejant el passat— democràcia, va decidir fugir de França l’abril del 1831 perquè ja en tenia prou: havia deixat de creure tant en els uns com en els altres. Jutge auditor del tribunal de Versalles amb només vint-i-sis anys, va fer jurament de fidelitat al nou règim però sense participar-hi obertament. Va demanar permís burocràtic al ministeri de Justícia i es va retirar, pretextant voler estudiar in situel sistema penitenciari dels Estats Units, i va emprendre un dels més insòlits i apassionants viatges que, aleshores, un europeu inquiet podia projectar: l’Amèrica encara verge. Fugia, amb el seu amic i company en la carrera judicial, Gustave Beaumont, del nou règim instaurat per la revolució del 1830, el que va dur al tron Lluís Felip I i va atorgar la victòria definitiva a la burgesia francesa. Tocqueville buscava la llibertat però d’una manera força diferent a la que Eugène Delacroix va imaginar a la seva famosa pintura mig al·legòrica La llibertat guiant el poble. Els seus horitzons d’emancipació eren uns altres, força més concrets. Les fabuloses terres mai no trepitjades per l’home blanc a Amèrica, els paratges absolutament solitaris i purs, el desert —en el sentit de lloc despoblat— "tal i com es devia oferir fa sis mil anys als ulls dels nostres primers pares”, l’entusiasme per una naturalesa grandiosa que avui podem contemplar en els quadres d’artistes nord-americans com Crospey, Cole, Whittreedge, Birstadt o Haseltine. Tocqueville buscava, naturalment, el seu propi alliberament individual, personal, en contrast amb la política dita de la llibertat, de les quimeres de les masses.

Del seu viatge van néixer alguns llibres molt bons, l’imprescindible La democràcia a Amèrica, però també, Del sistema penitenciari als Estats Units i de la seva aplicació a França Quinze dies a les solituds americanes, el relat d’una aventura que el farà recórrer l’Estat de Nova York fins a Buffalo i des d’allà pel llac Erie fins als confins de la civilització, fins al finis americædel nord-oest, fins a Flint River i Saginaw, noms aleshores tan remots com Thule o Xangri-La. Tocqueville escriu molt i molt bé, té un estil excel·lent, una intel·ligència enlluernadora i sap situar-se més enllà de qualsevol tòpic fabricat per la literatura romàntica de viatges, elaborant bons retrats, presos hàbilment del natural sense prejudicis molestos. A través de la seva curiositat el lector es aconduït pels grandiosos espais naturals, pels immensos i laberíntics boscos que s’estenen com una mar fins a l’Àrtic, però també fins al coneixement de petits detalls de la vida austera dels pioners de les descobertes, individus que llegeixen la Bíblia i Milton, sostinguts pel blat de moro com a única providència en un territori dur i despietat. I pel que fa als indis, hi són sempre, amb les seves plomes prestades i el seu temible tomahawk, tan destres enmig de la naturalesa i tan matussers perduts enmig de les ciutats. Tocqueville adverteix que qualsevol idea preconcebuda, que qualsevol prejudici esdevé inútil. Com quan, de nit, en travessar un riu dins la canoa d’un indi l’home li parla tranquil·lament en francès. No tindria cap importància, és un bois-brûlé, fill de canadenc i d’índia, si no fos perquè mentre va remant aquell indi cantusseja per a ell mateix: “Entre Paris et Saint-Denis il était une fille...”

Jordi Galves
L'enamorada llança

El filòsof es queda a Roma

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

El filòsof que viatja

Jordi Galves